La tarda del divendres 4 de juny de 2021 a les 19:15 hores s’ha celebrat un nou diàleg amb el bisbe Mons. Francisco Conesa, en aquest cas a la Sala Bisbe Villa del Bisbat. El nostre bisbe ha explicat el funcionament de l’economia de l’Església i, especialment, la de la diòcesi de Menorca. Va expressar que l’Església necessita tenir mitjans materials per complir i dur a terme la seva missió evangelitzadora-pastoral i caritativa-social. Ha recalcat l’herència que va trobar en arribar a Menorca i com és de petita la diòcesi i el llarg camí que ha de fer perquè els comptes de l’església siguin transparents davant tota la societat espanyola. Com a nota vull destacar l’apunt que va fer el bisbe sobre una pregunta que sempre fan a l’església sobre la riquesa del Vaticà, i la resposta que va donar el papa Francesc en una entrevista a la revista holandesa Straatnieuws. recaptat s’ha fet servir per als pobres. Hi ha coses que es poden vendre i aquestes es venen (…) Els béns immobiliaris de l’Església són molts, però els fem servir per mantenir les estructures de l’Església i per mantenir moltes obres que es fan als països necessitats: hospitals, escoles. Ahir, per exemple, he demanat enviar al Congo 50.000 euros per construir tres escoles a països pobres, l’educació és una cosa important per als nens. Vaig anar a l’administració competent, vaig fer aquesta petició i els diners han estat enviats». són els meus records espontanis. Vostè jugava també a futbol? Papa Francesc: Sí Era bo? Papa Francisco: No. A Buenos Aires a aquells que jugaven a futbol com jo els anomenaven pota dura. Que vol dir tenir dues cames esquerres. Però jugava, vaig ser el porter moltes vegades. Com va néixer el compromís personal pels pobres? Papa Francesc: Sí, em vénen molts records a la ment. Em va sorprendre molt una senyora que venia a casa tres cops per setmana per ajudar la meva mare. Per exemple, ajudava a rentar la roba. Ella tenia dos fills. Eren italians, sicilians, i van viure la guerra, eren molt pobres, però molt bons. I d’aquella dona n’he mantingut sempre el record. La seva pobresa em sorprenia. Nosaltres no érem rics, arribàvem a final de mes amb normalitat, però no ens sobrava. No teníem un carro, no ens anàvem de vacances i aquestes coses. Però a ella li mancaven moltes coses necessàries. Nosaltres en teníem prou i la meva mare li donava les coses. Després ella retorno a Itàlia i després va tornar a Argentina. Jo la vaig trobar quan era arquebisbe de Buenos Aires, tenia 90 anys. La vaig acompanyar fins a la mort als 93 anys. Un dia ella em va donar una medalla del Sagrat Cor de Jesús que porto encara cada dia amb mi. Aquesta medalla –que és també un record– em fa molt bé. Voleu veure-la? (el Papa ensenya la medalla). Així hi penso cada dia i quant ha patit per la pobresa. I penso en tots els altres que han patit. La porto i la prego… Quin és el missatge de l’Església per als sense sostre? Què significa la solidaritat cristiana en concret per a ells? Papa Francesc: Em vénen dues coses al capdavant. Jesús ha vingut al món sense sostre i s’ha fet pobre. Aleshores l’Església vol abraçar tothom i dir que és un dret tenir un sostre. Als moviments populars es treballa amb tres ‘t’ espanyoles: treball, sostre i terra. L’Església predica que tota persona té dret a aquestes tres ‘t’. Vostè demana sovint atenció per als pobres i els refugiats. No tem que així es pugui generar una forma d’esgotament als mitjans de comunicació ia la societat general? Papa Francisco: A tots ens ve la temptació –quan es tracta d’un tema que no és bonic, perquè és lleig parlar– de dir: ‘Bé, acabem: això ‘crema’ massa’. Jo sento que hi ha l’esgotament, però no tinc por. He de continuar parlant de la veritat i de com són les coses. És el seu deure? Papa Francesc: Sí, és el meu deure. Ho sento dins meu. No és un manament, però com a persones tots ho hem de fer. No tem que la seva defensa de la solidaritat i de l’ajuda pels sensesostre i altres pobres es pugui utilitzar políticament? Com ha de parlar l’Església per ser influent i alhora romandre fora dels plantejaments polítics? Papa Francisco: Hi ha camins que porten a equívocs en aquest punt. Voldria subratllar dues temptacions. L’Església ha de parlar amb la veritat i també amb el testimoniatge: el testimoniatge de la pobresa. Si un creient parla de la pobresa o dels sense sostre i porta una vida de faraó… això no es pot fer. Aquesta és la primera temptació. L’altra temptació és signar acords amb els governs. S’hi poden fer acords, però han de ser acords clars, acords transparents. Per exemple: nosaltres gestionem aquest palau (la Casa Santa Marta), però els comptes estan tots controlats, per evitar la corrupció. Perquè existeix sempre la corrupció a la vida pública. Sigui política o religiosa. Jo recordo que una vegada amb molt de dolor he vist –quan Argentina sota el règim dels militars va entrar en guerra amb la Gran Bretanya per les Illes Malvines– que la gent donava coses, i he vist com moltes persones, també catòlics, que eren encarregats de distribuir-les, se les emportaven a casa. Hi ha sempre el perill de la corrupció. Un cop vaig fer una pregunta a un ministre d’Argentina, un home honest. Un que va deixar l?encàrrec perquè no podia estar d?acord amb algunes coses una mica fosques. Li vaig fer una pregunta: Quan vostès envien ajuda, sigui menjar, sigui roba, sigui diners, als pobres o als indigents: d’allò que envien, quant arriba allà, sigui en diners o despeses? Em va dir: “el 35 per cent”. Això vol dir que el 65 per cent es perd. És la corrupció: una part per a mi, una altra part per a mi. Vostè creu que fins ara en el seu pontificat ha pogut obtenir un canvi de pensament, per exemple a la política? Papa Francesc: No sabria què dir. No ho sé. Sé que algun ha dit que jo sóc comunista. Però és una categoria una mica antiquada. Potser avui es fan servir altres paraules per dir això… Marxista, socialista… Papa Francesc: Han dit tot això. Els sensesostre tenen problemes econòmics, però cultiven la pròpia llibertat. El Papa no té cap necessitat material, però és considerat per alguns com un presoner al Vaticà. No sent mai el desig de ficar-se a la pell d’un sensesostre? Papa Francisco: Me’n recordo del llibre de Mark Twain ‘El Príncep i el pobre’. Quan un pot menjar cada dia, té roba, té un llit per dormir, té un escriptori per treballar i no li falta res. També té amics. Però aquest príncep de Mark Twain viu a una gàbia d’or. Se sent lliure aquí al Vaticà? Papa Francisco: Dos dies després de ser elegit Papa vaig ser, com es diu de manera oficial, a prendre possessió de l’apartament papal al Palau Apostòlic. No és un apartament luxós. Però és llarg, és gran… Després d’haver vist aquest apartament em va semblar un embut del revés, és a dir, gran però amb una petita porta. Això vol dir estar asilat. Jo vaig pensar: ‘no puc viure aquí simplement per motius mentals. Em faria malament”. Al començament semblava una cosa estranya, però vaig demanar quedar-me aquí, a Santa Marta. I això em fa bé perquè em sento lliure. Dinar al menjador on mengen tots. I quan arribo abans com amb els empleats. Trobo gent, la salutació i això fa que la gàbia d’or no sigui tant una gàbia. Però em falta el carrer. Sant Pare, Marc vol convidar-lo a anar a menjar una pizza amb nosaltres. Què en pensa? Papa Francisco: M’agradaria, però no ho aconseguirem. Perquè en el moment que surti d’aquí vindrà la gent a mi. Quan vaig anar a canviar els vidres de les meves ulleres a la ciutat eren les set de la tarda. No hi ha gaire gent al carrer. M’han portat a l’òptic i he sortit del carro i allà hi havia una dona que m’ha vist i ha cridat: ‘Aquí hi ha el Papa!’ I després jo era dins i fora tota la gent… Li falta el contacte amb la gent? Papa Francisco: No em falta perquè la gent ve aquí. Cada dimecres vaig a la Plaça per a l’Audiència General, mai vaig a alguna parròquia: estic en contacte amb la gent. Per exemple, ahir (26 d’octubre) han vingut més de 50.000 gitanos a l’Aula Pau VI. Es veu que gaudeix d’aquest recorregut per la Plaça durant l’Audiència General… Papa Francesc: És veritat. Sí, és veritat. El seu homònim Sant Francesc va triar la pobresa radical i va vendre també el seu evangeliari. Quan Papa i Bisbe de Roma, se sent alguna vegada sota pressió per vendre els tresors de l’Església? Papa Francesc: Aquesta és una pregunta fàcil. No són els tresors de l´Església, sinó que són els tresors de la humanitat. Per exemple, si jo demà dic que La Pietat de Miquel Àngel sigui subhastada no es podria fer perquè no és propietat de l’Església. És en una església, però és de la humanitat. Això val per a tots els tresors de l´Església. Però hem començat a vendre els regals i altres coses que em donen. I els beneficis de les vendes van a Mons. Krajewski, que és el meu almoiner. I després hi ha la loteria. Hi havia els carros que han estat tots venuts o donats a través d’una loteria i allò recaptat s’ha fet servir per als pobres. Hi ha coses que es poden vendre i aquestes es venen. S’adona que la riquesa de l’Església pot crear aquest tipus d’expectatives? Papa Francesc: Sí, si fem un catàleg de béns de l´Església es pensa: “l’Església és molt rica”. Però quan es va signar el Concordat amb Itàlia el 1929 sobre la Questione Romana (l’assumpte romà), el govern italià d’aquell temps va oferir a l’Església un gran parc a Roma. El Papa de llavors, Pius XI, va dir: ‘no, voldria només mig quilòmetre quadrat per garantir la independència de l’Església’. Aquest principi encara val. Sí, els béns immobiliaris de l’Església són molts, però els fem servir per mantenir les estructures de l’Església i per mantenir moltes obres que es fan als països necessitats: hospitals, escoles. Ahir, per exemple, he demanat enviar al Congo 50.000 euros per construir tres escoles a països pobres, l’educació és una cosa important per als nens. Vaig anar a l’administració competent, vaig fer aquesta petició i els diners han estat enviats. Parlem d’Holanda. Vostè ha estat mai al nostre país? Papa Francisco: Sí, una vegada quan vaig ser superior provincial dels jesuïtes d’Argentina. Estava de pas en curs un viatge. Vaig estar a Wijchen, perquè allà tenien el noviciat, i vaig estar també a Amsterdam un dia i mig, on vaig visitar una casa dels jesuïtes. De la vida cultural no en vaig veure res perquè no vaig tenir temps. Per això podria ser una bona idea si els sensesostre d’Holanda us convidessin a una visita al nostre país. Què pensa, Sant Pare? Papa Francisco: Les portes no estan tancades a aquesta possibilitat. Així, quan hi hagi una petició com aquesta, vostè la prendrà en consideració? Papa Francesc: La considero. I ara que Holanda té una reina argentina (riu), potser. Potser té un missatge especial per als sensesostre del nostre país? Papa Francisco: No conec bé les particularitats dels sensesostre d’Holanda. Voldria dir que Holanda és un país desenvolupat amb moltes possibilitats. Jo demanaria als sensesostre holandesos continuar lluitant per les tres ‘t’. Al final, el Marc també fa algunes preguntes. Vol saber, entre altres coses, si el Papa de petit somiava ja ser Papa. El Sant Pare respon amb un resolt “No”. Papa Francesc: Però faré una confidència. Quan era petit, no existien els negocis on es venien les coses. En lloc d’ells existia el mercat on hi havia el carnisser, el fruiter, etc. Jo anava amb la meva mare i la meva àvia per fer la compra. Era petitó, tenia quatre anys. I una vegada em van preguntar: ‘Què t’agradaria ser de gran?’ I vaig dir: ‘Carnisser!’. Per a molts fins al 13 de març de 2013 (dia en què va ser elegit Papa) vostè era un desconegut. D’un moment a l’altre es va convertir en famós a tot el món. Com va viure aquesta experiència? Papa Francisco: Va arribar i no ho esperava. No vaig perdre la pau. I això és una gràcia de Déu. No penso tant en el fet que sóc famós. Em dic a mi mateix: “ara tinc un lloc important, però en deu anys cap em coneixerà més” (riu). Sap, hi ha dos tipus de fama: la fama dels grans que han fet grans coses, com Madame Curie (una famosa física, matemàtica i química polonesa), i la fama dels vanitosos. Aquesta darrera fama és com una bombolla de sabó. Vostè diu “ara sóc aquí i he de fer el millor” i continuarà aquesta feina fins quan no estigui en condicions? Papa Francesc: Si Sant Pare, es pot imaginar un món sense pobres? Papa Francesc: Jo voldria un món sense pobres. Hem de lluitar per això. Però jo sóc un creient i sé que el pecat sempre està dins nostre. I la cobdícia humana sempre existeix, la manca de solidaritat, l’egoisme que crea els pobres. Per això em sembla una mica difícil imaginar-se un món sense pobres. Si vostè pensa en els nens explotats per la feina esclau, o en els nens explotats per abús sexual. I una altra forma d’explotació: assassinar els nens per treure’ls els òrgans, el tràfic d’òrgans. Assassinar els nens per treure’ls els òrgans és cobdícia. Per això no sé si assolirem aquest món sense pobres, perquè el pecat existeix sempre i ens porta a l’egoisme. Però hem de lluitar, sempre, sempre. (Traduït del italià per Álvaro de Juana)
29
Sep
