Frases

Dóna’m el que demanes i demana’m el que vulguis. Agustí d’Hipona (354-430)

Sant Agustí

(Aurelius Augustinus o Aureli Agustí d’Hipona; Tagaste, avui Suq Ahras, actual Algèria, 354 – Hipona, id., 430) Teòleg llatí, una de les màximes figures de la història del pensament cristià. Excel·lents pintors han il·lustrat la vida de Sant Agustí recorrent a una escena apòcrifa que no per ser-ho resumeix i simbolitza amb menys encert la insaciable curiositat i la constant recerca de la veritat que van caracteritzar el sant africà. En llenços, taules i frescos, aquests artistes el presenten acompanyat per un nen que, valent-se d’una petxina, intenta omplir d’aigua marina un forat fet a la sorra de la platja. Diuen que Sant Agustí va trobar el noi mentre passejava al costat del mar intentant comprendre el misteri de la Trinitat i que, quan va tractar somrient de fer-li veure la inutilitat dels seus afanys, el nen va reposar: “No ha de ser més difícil omplir d’aigua aquest forat que desentranyar el misteri que bulli al cap.” Sant Agustí es va esforçar a accedir a la salvació pels camins de la més absoluta racionalitat. Va patir i es va extraviar nombroses vegades, perquè és tasca de titans acomodar les veritats revelades a les certeses científiques i matemàtiques i assolir la divinitat mitjançant els sabers enciclopèdics. I encara és més difícil si es posseeix un esperit ardorós que no ignora els delits del cos. La personalitat de Sant Agustí d’Hipona era de ferro i van fer falta duríssims encluses per forjar-la. romana, el 13 de novembre de 354. El seu pare, anomenat Patricio, era un funcionari pagà al servei de l’Imperi. La seva mare, la dolça i abnegada cristiana Mònica, després santa, posseïa un geni intuïtiu i va educar el seu fill a la seva religió, encara que, certament, no va arribar a batejar-lo. El nen, segons ell mateix explica a les seves Confessions, era irascible, superb i díscol, encara que excepcionalment dotat. Romanià, mecenes i notable de la ciutat, es va fer càrrec dels seus estudis, però Agustín, a qui repugnava el grec, s’estimava més passar el seu temps jugant amb altres mossalbets. Va trigar a aplicar-se als estudis, però ho va fer per fi perquè el seu desig de saber era encara més fort que el seu amor per les distraccions; acabades les classes de gramàtica al seu municipi, va estudiar les arts liberals a Metauro i després retòrica a Cartago. Als divuit anys, Agustí va tenir la seva primera concubina, que li va donar un fill a qui van posar per nom Adeodato. Els excessos d’aquest “pèlag de maldats” van continuar i es van incrementar amb una afició desmesurada pel teatre i altres espectacles públics i la comissió d’alguns robatoris; aquesta vida el va fer renegar de la religió de sa mare. La seva primera lectura de les Escriptures el va decebre i va accentuar la seva desconfiança cap a una fe imposada i no fonamentada en la raó. Els seus interessos l’inclinaven cap a la filosofia, i en aquest territori va trobar acomodament durant algun temps a l’escepticisme moderat, doctrina que òbviament no podia satisfer les seves exigències de veritat. Tot i això, el fet fonamental en la vida de Sant Agustí d’Hipona en aquests anys és la seva adhesió al dogma maniqueu; la seva preocupació pel problema del mal, que l’acompanyaria tota la vida, va ser determinant en la seva adhesió al maniqueisme, la religió de moda en aquella època. Els maniqueus presentaven dues substàncies oposades, una bona (la llum) i una altra dolenta (les tenebres), eternes i irreductibles. Calia conèixer l’aspecte bo i lluminós que cada home té i viure d’acord amb ell per assolir la salvació. A Sant Agustí li seduïa aquest dualisme i la fàcil explicació del mal i de les passions que comportava, ja que aleshores ja eren aquests els temes centrals del seu pensament. La doctrina de Mani o Manes, fundador del maniqueisme, s’assentava en un pessimisme radical encara més que l’escepticisme, però denunciava inequívocament el monstre de la matèria tenebrosa enemiga de l’esperit, justament aquella matèria, “pell de maldats”, que Agustí volia conjurar en si mateix. Dedicat a la difusió d’aquesta doctrina, va professar l’eloqüència a Cartago (374-383), Roma (383) i Milà (384). Durant deu anys, a partir del 374, va viure Agustí aquesta amarga i boja religió. Va ser satisfet d’atencions pels alts càrrecs de la jerarquia maniquea i no va dubtar a fer proselitisme entre els seus amics. Es va lliurar als himnes ardents, els dejunis i les abstinències variades i va complementar totes aquestes pràctiques amb estudis d’astrologia que el van mantenir en la il·lusió d’haver-hi trobat el bon camí. A partir de l’any 379, però, la seva intel·ligència va començar a ser més forta que l’encanteri maniqueu. Es va apartar lentament dels seus coreligionaris, primer en secret i després denunciant els seus errors en públic. La flama d’amor al coneixement que cremava al seu interior el va allunyar de les simplificacions maniquees com li havia apartat de l’escepticisme estèril. El 384 trobem Sant Agustí d’Hipona a Milà exercint de professor d’oratòria. Allí llegeix sense parar els clàssics, aprofundeix els antics pensadors i devora alguns textos de filosofia neoplatònica. La lectura dels neoplatònics, probablement de Plotí, va afeblir les conviccions maniqueistes de Sant Agustí i va modificar la seva concepció de l’essència divina i de la naturalesa del mal; igualment decisiu en la nova orientació del seu pensament serien els sermons de Sant Ambròs, arquebisbe de Milà, que partia de Plotí per demostrar els dogmes ia qui Sant Agustí escoltava amb delectació, quedant “meravellat, sense alè, amb el cor cremant”. A partir de la idea que «Déu és llum, substància espiritual de què tot depèn i que no depèn de res», Sant Agustí va comprendre que les coses, estant necessàriament subordinades a Déu, deriven tot el seu ésser d’Ell, de manera que el mal només pot ser entès com a pèrdua d’un bé, com a absència o no-ésser, en cap cas com a substància. Dos anys després, la convicció d’haver rebut un senyal diví (relatat al llibre vuitè de les Confessions) ho va decidir a retirar-se amb la seva mare, el seu fill i els seus deixebles a la casa del seu amic Verecundo, a Llombardia, on Sant Agustí va escriure les seves primeres obres. El 387 es va fer batejar per Sant Ambròs i es va consagrar definitivament al servei de Déu. A Roma va viure un èxtasi compartit amb la seva mare, Mònica, que va morir poc després. El 388 va tornar definitivament a Àfrica. El 391 va ser ordenat sacerdot a Hipona per l’ancià bisbe Valeri, qui li va encomanar la missió de predicar entre els fidels la paraula de Déu, tasca que Sant Agustí va complir amb fervor i li va valer gran renom; al mateix temps, sostenia enverinat combat contra les heretgies i els cismes que amenaçaven l’ortodòxia catòlica, reflectit en les controvèrsies que va mantenir amb maniqueus, pelagians, donatistes i pagans. Després de la mort de Valerio, cap a finals del 395, Sant Agustí fou nomenat bisbe d’Hipona; des d’aquest petit poble pescadors projectaria el seu pensament a tothom occidental. Els seus antics coreligionaris maniqueus, i també els donatistes, els arrians, els priscilianistes i molts altres sectaris van veure combatuts els seus errors pel nou campió de la Cristiandat. Va dedicar nombrosos sermons a la instrucció del seu poble, va escriure les seves cèlebres Cartes a amics, adversaris, estrangers, fidels i pagans, i va exercir alhora de pastor, administrador, orador i jutge. Alhora elaborava una ingent obra filosòfica, moral i dogmàtica; entre els seus llibres destaquen els Soliloquis, les Confessions i La ciutat de Déu, extraordinaris testimonis de la seva fe i de la seva saviesa teològica. En caure Roma en mans dels gots d’Alarico (410), es va acusar el cristianisme de ser responsable de les desgràcies de l’imperi, cosa que va suscitar una encesa resposta de Sant Agustí, recollida a La ciutat de Déu, que conté una veritable filosofia de la història cristiana. Durant els darrers anys de la seva vida va assistir a les invasions bàrbares del nord d’Àfrica (iniciades el 429), a les quals no es va escapar la seva ciutat episcopal. Al tercer mes del setge d’Hipona, va caure malalt i va morir. reforçar el paper que, als seus ulls, exerceix la gràcia divina, per sobre del que té la llibertat humana, en la salvació de l’ànima. Aquest problema és el que més controvèrsies ha suscitat, ja que entronca amb la qüestió de la predestinació, i la postura de Sant Agustí conté en aquest punt alguns equívocs. voluntat, memòria i intel·ligència, l’ànima és una substància espiritual simple i indivisible, qualitats de les quals se’n desprèn la immortalitat, ja que la mort és descomposició de les parts. Aquest concepte crearia dificultats i dubtes a Sant Agustí a l’hora d’establir l’origen de l’ànima (sempre va rebutjar la noció platònica de la preexistència) i conciliar-lo amb el dogma del pecat original. Si l’ànima era generada pels pares igual que el cos (generacionisme), s’entenia que el pecat original es transmetés als descendents, però, sent simple i indivisible, com podia passar l’ànima als fills? I si l’ànima era creada per Déu a l’instant del naixement (creacionisme), com podia Déu crear una ànima imperfecta, tacada pel pecat original? Per a Sant Agustí, fe i raó es troben profundament vinculades: els seus cèlebres aforismes “creu per entendre” i “entén per creure” (Crede ut intelligas, Intellige ut credes) signifiquen que la fe i la raó, malgrat la primacia de la primera, s’il·luminen mútuament. Mitjançant la sensació i la raó podem arribar a percebre coses concretes i conèixer algunes veritats necessàries i universals, però referides a fenòmens concrets, temporals. Només gràcies a una il·luminació o poder suplementari que Déu concedeix a l’ànima, a la raó, podem arribar al coneixement racional superior, a la saviesa. D’altra banda, un discurs racional correcte ha de conduir necessàriament a les veritats revelades. D’aquest manera, la raó ens ofereix algunes proves de l’existència de Déu, entre les quals destaca a Sant Agustí l’argument de les veritats eternes. Una proposició matemàtica com, per exemple, el teorema de Pitàgores, és necessàriament veritable i sempre ho serà; el fonament de tal veritat no es pot trobar en l’esdevenir canviant del món, sinó en un ésser també immutable i etern: Déu. Déu posseeix totes les perfeccions en grau summe; Agustí destaca entre els seus atributs la veritat i la bondat (per influx de la idea platònica del bé), encara que estableix la immutabilitat com l’atribut de què deriven lògicament els altres. La influència de Plató es torna a fer palesa en l’anomenat exemplarisme de Sant Agustí: Déu posseeix el coneixement de l’essència de tot allò creat; les idees de cada ésser en la ment divina són com els models o exemples a partir dels quals Déu va crear cadascun dels éssers. malament com a no-ésser, com a manca de ser. Seguint la tesi exemplarista, el món i els éssers que el formen són bons en tant que imitació o realització, encara que imperfecta, de les idees divines; no podem culpar Déu de les seves mancances, ja que Déu els va donar l’ésser, no el no-ésser. De la mateixa manera, les males accions són actes privats de moralitat; Déu no pot sinó permetre que es cometin, ja que el contrari implicaria retirar a l’ànima humana el seu lliure albir. Les idees polítiques d’Agustí d’Hipona s’han de situar en el context de la crisi profunda que travessava l’Imperi romà i de l’acusació llançada pels pagans que el cristianisme era la causa de la decadència de Roma. Sant Agustí va respondre traçant a La ciutat de Déu una filosofia de la història; la paraula “ciutat” ha d’entendre’s en aquesta obra no com a conjunt de carrers i edificis, sinó com el vocable llatí civitas, és a dir, la població o habitants d’una ciutat. Entenent el terme en aquest sentit, per a Sant Agustí la història de la humanitat és la duna lluita entre la ciutat de Déu i la ciutat terrenal, la ciutat del bé i la del mal. Entre els habitants de la ciutat terrenal impera “l’amor a si mateix fins al menyspreu de Déu”; a la ciutat de Déu, “l’amor a Déu fins al depreu de si mateix”. Remuntant-se als àngels ia Adam i Eva i baixant per la Bíblia fins a arribar a Jesucrist ia la seva pròpia època, Agustí d’Hipona exposa el desenvolupament d’aquesta pugna constant. La ciutat de Déu es va iniciar amb els àngels, i la terrena, amb Caïm i el pecat original. La història de la humanitat es divideix en dues grans èpoques: la primera, des de la caiguda de l’home fins a Jesucrist, va preparar la redempció; la segona, des de Jesucrist fins a la fi del món, complirà i realitzarà la redempció, ja que el conflicte entre les dues ciutats prosseguirà fins que, ja a la fi dels temps, triomfi definitivament la ciutat de Déu. Des d’aquesta àmplia perspectiva, la situació crítica de l’Imperi romà (en què Sant Agustí veu un instrument de Déu per facilitar la propagació de la fe) és només un altre moment d’aquesta lluita, i cal atribuir més la seva crisi a la pervivència del paganisme entre els ciutadans que a la cristianització; una Roma plenament cristiana podria esdevenir un imperi espiritual i no merament terrenal. Al costat del nucli que la motiva, es troba en aquesta obra el seu concepte de la família i la societat com a derivacions positives de la naturalesa humana (no com a resultat d’un pacte), així com la noció de l’origen diví del poder del governant. Per la seva vasta i perdurable irradiació, es pot afirmar que Agustí d’Hipona figura entre els pensadors més influents de la tradició occidental; cal saltar fins a Sant Tomàs d’Aquino (segle XIII) per trobar un filòsof de la seva mateixa talla. Tota la filosofia i la teologia medieval, fins al segle XII, fou bàsicament agustiniana; els grans temes de Sant Agustí -coneixement i amor, memòria i presència, saviesa-van dominar la teologia cristiana fins a l’escolàstica tomista. Luter va recuperar, transformant-la, la seva visió pessimista de l’home pecador, i els seguidors de Jansenio, per la seva banda, es van inspirar molt sovint a l’Augustinus, llibre en les pàgines del qual es resumien les principals tesis del filòsof d’Hipona.