Els Deu Manaments, també coneguts com el Decàleg, de les paraules gregues δέκα (deu) i λόγος (paraules), són un conjunt de principis ètics i d’adoració, que juguen un paper important en el judaisme i el cristianisme. Inclouen instruccions de com adorar només un Déu i guardar el dia de repòs, així com també prohibicions en contra de la idolatria, assassinat, robatori, deshonestedat i adulteri. Diferents grups religiosos segueixen diverses tradicions quant a la manera d’interpretar-los i enumerar-los. Els Deu Manaments apareixen dues vegades a la Bíblia hebrea: als llibres d’Èxode i Deuteronomi. D’acord amb la història narrada al llibre d’Èxode, Déu va escriure aquests mandats en dues taules de pedra, les que va donar a Moisès a la Muntanya Sinaí; segons el relat, quan baixava de la muntanya, va veure el poble que estava adorant un vedell d’or i enfurismat les va trencar. Posteriorment, va demanar a Déu que perdonés el poble i segellés amb ell un «conveni» (pacte o aliança); aleshores, el Senyor va ordenar a Moisès que prengués dues llàxes de pedra i hi van quedar escrits els Deu Manaments del pacte, reconvenint-li que «no han de tolerar la desobediència». Els Deu Manaments són reconeguts com una base moral en el judaisme, cristianisme i islam. Aquests apareixen per primera vegada al Llibre d’Èxode, segons el qual Moisès, va actuar sota les ordres de Déu, alliberant els israelites de l’esclavatge a Egipte. Segons l’ensenyament religiós, Déu va oferir un pacte per també alliberar-los de l’esclavitud espiritual del pecat. Alguns historiadors han descrit això com “l’esdeveniment central en la història de l’Antiga Israel”.
Els passatges d'Èxode i Deuteronomi
Les Mitzvot (manaments divins) continguts a la Torà (Pentateuc) són molt nombrosos, d’acord amb el còmput jueu, però se li ha donat una significació especial als que constitueixen el tractat que Déu va segellar amb el poble elegit en el curs de l’èxode, escrivint-los en taules de pedra que va lliurar a Mois. El contingut d’aquests mandats divins es troba a diversos passatges del Pentateuco. Les dues fonts principals són Èxode, 20: 2-17 i Deuteronomi, 5: 6-21. Al Llibre de l’Èxode (34:10-28) apareix un altre text molt antic, considerat pels antics rabins israelites com un dels que millor expressaven les ordenances del déu Jahvè en celebrar-se l’Aliança. El llibre de l’Èxode conté la narració següent:
I Déu va dir totes aquestes paraules, dient:
Jo, el Senyor, sóc el vostre Déu, que us vaig fer sortir de la terra d'Egipte, de la casa de l'esclavitud.
No tindreu cap altre déu davant meu.
No et faràs cap imatge ni cap semblança de res que hi hagi a dalt al cel, o que hi hagi a sota a la terra, o que estigui a l'aigua sota la terra.
No us inclinareu davant cap imatge, ni l'honorareu; Perquè jo sóc el Senyor, el teu Déu, fort i gelós, que castiga la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m'odien,
i faig misericòrdia a milers, als qui m'estimen i guarden els meus manaments.
No prendràs el nom de Jahveh, el teu Déu, en va; perquè el Senyor no considerarà innocent aquell qui pren el seu nom en va.
Recordeu el dissabte per santificar-lo
Sis dies treballaràs, i faràs tota la teva feina,
però el setè dia és un descans per al Senyor, el teu Déu; No hi facis cap treball, ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu servent, ni la teva criada, ni la teva bèstia, ni el teu estranger que estigui a les teves portes.
Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel i la terra, el mar i tot el que hi ha en ells, i va descansar el setè dia; Per això el Senyor va beneir el dissabte i el va santificar.
Honra el teu pare i la teva mare, perquè els teus dies s'allarguin a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dona.
No mataràs.
No cometràs adulteri.
No robaràs.
No donaràs testimoniatge fals contra el teu proïsme.
No cobejaràs la casa del teu veí, no cobejaràs la dona del teu veí, ni el seu servent, ni el seu criada, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del teu proïsme.
«Èxode 20:1-17».
El llibre del Deuteronomi, el nom grec del qual al·ludeix que repeteix en bona mesura el contingut dels anteriors, ofereix una enumeració molt semblant a la d’Èxode 20:
Jo sóc Jahvè el teu Déu, que et vaig treure de terra d'Egipte, de casa de servitud i et vaig donar menjar tota la teva vida.
No tindràs déus aliens davant meu.
No faràs per a tu escultura, ni cap imatge de cosa que és a dalt al cel, ni a baix a la terra, ni a les aigües sota la terra.
No t'hi inclinaràs ni les serviràs; perquè jo sóc Jahvè el teu Déu, fort, gelós, que visito la maldat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m'avorreixen,
i que faig misericòrdia a milers, als quals m'estimen i guarden els meus manaments.
No prendràs el nom de Jahvè el teu Déu en va; perquè Yahveh no donarà per innocent a qui prengui el seu nom en va.
Guardaràs el dia de repòs per santificar-lo, com Jahvè el teu Déu t'ha manat.
Sis dies treballaràs, i faràs tota la teva obra;
més el setè dia és repòs a Jahvè el teu Déu; cap obra no faràs tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu servent, ni la teva serventa, ni el teu bou, ni el teu ase, ni cap animal teu, ni l'estranger que és dins les teves portes, perquè descansi el teu servent i la teva serventa com tu.
Recordeu-vos que vas ser servent a terra d'Egipte, i que Jahvè el teu Déu et va treure d'allà amb mà forta i braç estès; per això Jahvè el teu Déu t'ha manat que guardis el dia de repòs.
Honra el teu pare i la teva mare, com Jahvè el teu Déu t'ha manat, perquè siguin prolongats els teus dies, i perquè et vagi bé sobre la terra que Jahvè el teu Déu et dóna.
No mataràs.
No cometràs adulteri.
No furtaràs.
No diràs fals testimoni contra el teu proïsme.
No cobejaràs la dona del teu proïsme, ni desitjaràs la casa del teu proïsme, ni la seva terra, ni el seu servent, ni la seva serventa, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del teu proïsme.
«Deuteronomi 5:6-21».
La vinguda de Jesús està vist per l’Església catòlica com el compliment de l’Antic Testament i dels jueus, que van ser elegits “mostrar el veritable Déu al món”. Jesús va donar a conèixer els Manaments i va instruir els seus seguidors perfeccionar-los, exigint “més, no menys: una justícia superior a la dels Escribes i Fariseus”. “Els Manaments són l’ordre moral allò que la història de la creació a Gènesi és l’ordre natural. Ells són la base de Déu per conquerir el caos. No són idees dels homes sobre Déu, però sí idees de Déu sobre l’home”. L’Església ensenya que Jesús va alliberar les persones de mantenir “la llei jueva (Torà) amb les seves 613 normes diferents, però no de l’obligació de guardar els Deu Manaments”, perquè els Deu Manaments “van ser escrits pel dit de Déu”, a diferència dels “escrits per Moisès”. Aquesta doctrina va ser reafirmada al Concili de Trento (1545-1563) i al Concili Vaticà II (1962-1965). Sant Tomàs d’Aquino, doctor de l’Església, considera que els Manaments són els “principals preceptes de justícia i de totes les lleis, i la raó natural els dóna el consentiment immediat com a principis clarament evidents”. El Catecisme de l’Església catòlica dedica una gran part als manaments, servint avui de base per a l’ensenyament social catòlic. Segons el Catecisme, l’Església els ha donat un lloc predominant en l’ensenyament de la fe des del segle V. L’Església els considera “un camí de vida” i un “camí a la llibertat”, així com un pati d’esbarjo de l’escola protegeix els nens dels ” perills que amenacen la vida”.
“Els manaments són part d´una relació, aquella de l´Aliança entre Déu i el seu Poble” Franciscus PP
El Decàleg a l'Església catòlica
La Sagrada Escritura los llama también «las diez Palabras». El mandamiento es un precepto, una orden. En cambio, la palabra es el medio esencial de la relación como diálogo fundamentado en el amor. Dos personas que no se aman, no logran comunicar. Sin embargo, cuando alguien habla a nuestro corazón, termina nuestra soledad y comienza una comunicación que da vida.
En la Sagrada Escritura, los mandamientos no viven por sí mismos, sino son parte de una relación, como se puede ver al inicio del capítulo 20 del Libro del Éxodo, donde el texto habla de “palabras” y no de “mandamientos”. “La tradición judía las llamará siempre como el Decálogo, las diez Palabras. Y el término decálogo quiere decir justamente esto, relación”.
Els Deu Manaments d’acord amb el Catecisme de l’Església Catòlica, analitzats individualment, són: Església catòlica, i són:
El manament nou de Jesús (Sant Joan 13, 34-35) Un manament nou us dono: Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. En això coneixeran que sou els meus deixebles: si us teniu amor els uns als altres.
El manament més important (Mateu 22:34-40) Els fariseus es van reunir en sentir que Jesús havia fet callar els saduceus. Un d’ells, expert en la llei, li va allargar una trampa amb aquesta pregunta: Mestre, quin és el manament més important de la llei? “Estima el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, amb tot el teu ésser i amb tota la teva ment” – li respongué Jesús -. Aquest és el primer i el més important dels manaments. El segon s’assembla a aquest: “Estima el teu proïsme com a tu mateix”. D’aquests dos manaments en depenen tota la llei i els profetes.
