Nom de naixement Giovanni di Pietro Bernardone Nom en italià Francesco Naixement 1181/1182 Assís (Ombría-Ducado de Spoleto-Sacre Imperi Romà Germànic) Defunció 3 d’octubre de 1226 (44 anys) Assís (Umbría-Estats Pontificis) Sepultura basílica de 1228, a Assís, pel papa Gregori IX Festivitat 4 d’octubre 17 de setembre Impressió dels Sacres Estigmes a Sant Francesc. Patronatge animals, medi ambient, pessebristes, comerciants (en particular fabricants de teles, sastres i teixidors)

Representació de Sant Francesc d’Assís, en un fresc de Cimabue a la Basílica d’Assís, es creu que és la imatge més fidel del sant

Sant Francesc d’Assís (en italià Sant Francesc d’Assisi, és un sant ombre (italià), diaca, també conegut com «El Pare Francesc» i fundador de l’Ordre Franciscana, d’una segona ordre coneguda com a Germanes Clarisses i una tercera coneguda com a tercera ordre seglar, totes sorgides sota l’autoritat de l’Església de les grans a la història de la cristiandat. el camp dominat pel mode de producció feudal, però els excedents de la seva producció es canalitzaven amb més dinamisme que a l’Alta Edat Mitjana. Encara que encara no s’estava produint una clara transició del feudalisme al capitalisme i els estaments privilegiats (noblesa i clergat) seguien sent els dominants, com ho van ser fins a l’Edat Contemporània, els burgesos (artesans, mercaders, professionals liberals i homes de negocis) començaven a tenir possibilitats d’ascens social, i el comerç lucre. L’Església, protagonista d’aquell temps, també es va veure influïda per la nova riquesa: no eren poques les crítiques a alguns dels seus ministres que es preocupaven més pel creixement patrimonial i les relacions polítiques de conveniència. membres van ser coneguts amb el nom genèric de «monjos mendicants».» Aquest moviment va extremar la pràctica del vot de pobresa: els seus membres ja no vivien del treball de les terres com el Cister reformat per sant Bernat de Claravall, sinó que renunciaven fins i tot a posseir béns propis. Així, les ordres mendicants van acabar exercint un paper de primer ordre en la vida de l’Església, en aconseguir que la majoria dels catòlics s’allunyés de la recerca de l’opulència, cosa que tornaria al segle XIV. juvenils la ciutat ja estava envoltada de conflictes per reclamar la seva autonomia del Sacre Imperi. El 1197 van aconseguir treure’s l’autoritat germànica, però des del 1201 es van embrancar en una altra guerra contra Perusa (Perusa), recolzada pels nobles bandejats d’Assís. A la batalla de Ponte San Giovanni, al novembre de 1202, Francisco va ser fet presoner i va estar captiu almenys un any. els leprosos, a qui temps abans semblava extremadament amarg mirar. ​Es va dedicar després a la reconstrucció de la capella de Sant Damià. Segons els relats, ho va fer després d’haver vist el crucifix d’aquesta església dir-li: Francesc, vés-te’n i repara la meva església, que s’està caient en ruïnes. Llavors va decidir vendre el cavall i les mercaderies del seu pare a Foligno, va tornar a Sant Damià amb el guanyat i li va oferir al sacerdot, però aquest el rebutja. es va sotmetre a la crida de l’autoritat eclesial. Davant el requeriment de tornar els diners davant el seu pare i el bisbe d’Assís, de nom Guido, no només ho va fer, sinó que es va desposseir de totes les seves vestimentes davant dels jutges, proclamant Déu des d’aquell moment com el seu veritable Pare. Davant d’això, el bisbe el va abraçar i el va embolicar amb el mantell. emprant-se en feines humils per als monestirs i cases particulars, i treballant per a grangers. Però les necessitats quotidianes feien la col·lecta d’almoina inevitable, tasca que Francesc encoratjava amb alegria per haver triat el camí de la pobresa. Va començar també l’expansió del missatge evangèlic, i per això els va estimular a viatjar de dos en dos. anomenada segona ordre. havia d’adoptar la Regla de Sant Benet o la de Sant Agustí. Per als Frares Menors no va haver necessitat d’això, per haver estat acceptats sis anys abans (encara que de paraula i no oficialment). En aquest concili el papa Innocenci III va prendre la lletra Tau com a símbol de conversió i senyal de la creu; per això el poverello va ser devot d’aquest símbol. va organitzar també províncies d’evangelització. ministres religiosos musulmans a entrar amb ell en una gran foguera (equivalent a una ordalia o prova del foc), per així demostrar quina religió era la veritable; els mulàs van defugir la proposta. Francesc va oferir entrar sol i va desafiar el Sultà que, si sortia il·lès, es convertiria al cristianisme i incitaria el seu poble a fer-ho; el príncep va rebutjar també aquesta possibilitat. Al final, les seves pretensions es van frustrar. En reconeixement, el sultà d’Egipte va lliurar a Francesc una banya d’ivori finament tallada que hauria oficiat de passaport a terres musulmanes i que es conserva a la Basílica d’Assís. Temps després, Francisco va obtenir del sultà al-Mu’azzam de Damasc, germà d’al-Malik, permís només per visitar Síria i Terra Santa. rodamón i de la desobediència davant ordres contràries als principis franciscans. d’aprovació de la regla definitiva, Francesc va decidir retornar a Umbria. A causa de la proximitat del Nadal, a la qual ell tenia especial estima, va voler celebrar-la de manera particular aquell any de 1223; per això va convidar un noble de la ciutat de Greccio, de nom Joan, a festejar el naixement de Jesucrist en un turó envoltat d’arbres i ple de coves d’un terreny de la seva propietat. postrant-se, dejunant, i fins i tot, gesticulant. no del dolor que sentia, sinó de ser portador dels senyals de la Passió de Crist. Per això, va anar des de llavors amb les mans ficades entre les mànigues de l’hàbit, i amb els peus coberts per mitges i sabates. guerra. Al seu llit va escriure el seu Testament. En els seus últims moments va entonar novament el seu Càntic al Germà Sol —a qui va afegir un nou vers dedicat a la germana Mort— juntament amb Angelo i León. D’acord amb el seu darrer desig, va ser encaminat a la Porciúncula, on es va establir en una cabana propera a la capella. Va morir el 3 d’octubre de 1226 a l’edat de 44 anys. es va tenir notícia del trànsit del benaventurat Pare i es va divulgar la fama del miracle de l’estigmatització, el poble en massa va acudir de seguida al lloc per veure amb els seus propis ulls aquell portent, que dissipara tot dubte de les seves ments i satisfés de goig els seus cors afectats pel dolor. Molts ciutadans d’Assís van ser admesos per contemplar i besar les sagrades nafres. Un d’ells anomenat Jerónimo, cavaller culte i prudent a més de famós i cèlebre, com dubtés d’aquestes sagrades nafres, sent incrèdul com Tomàs, va moure amb molt fervor i audàcia els claus i amb les seves pròpies mans va tocar les mans, els peus i el costat del Sant en presència dels germans i d’altres ciutadans; i va resultar que, a mesura que anava palpant aquells senyals autèntics de les nafres de Crist, amputava del seu cor i del cor de tots la més lleu ferida de dubte. Per això des de llavors es va convertir, entre altres, en un testimoni qualificat d’aquesta veritat coneguda amb tanta certesa, i la va confirmar sota jurament posant les mans sobre els llibres sagrats. Sant Bonaventura, Llegenda Major de Sant Francesc 15,4 evangèlica; predicava també amb l’exemple, amb el seu estil de vida aliada a la pobresa. La seva manera de predicar era per mitjà de laudes, o lloances, amb l’objectiu de cridar l’atenció dels homes a honrar l’Ésser Suprem. Segons Tomàs Celano: Quan, estant en públic, se sentia de sobte afectat per visites del Senyor, per no estar ni llavors fora de la cel·la feia del seu mantell una cel·la… Sempre trobava la manera d’ocultar-se a la mirada dels presents… fins al punt d’orar entre molts sense que ho advertissin en l’estretor de la nau. naturalesa i de l’ambient. El món cristià és ple d’esglésies i d’altars dedicats a ell i per ell el seu nom, abans força rar, es va fer habitual a tot Europa. Pius XII ho va proclamar, amb Caterina de Siena, patró d’Itàlia el 18 de juny de 1939. Té nombrosos epònims de ciutats o localitats (la capital de la República de l’Equador, formalment anomenada San Francisco de Quito o la ciutat de San Francisco als Estats Units, per exemple). Encara que alguns sostenen que la creació del pessebre és anterior a Francesc, va ser sens dubte ell qui va popularitzar el Naixement o escena del naixement de Jesús. En entrar a resar a l’ermita de Greccio el Nadal de 1223, Francesc va sentir el desig de representar en viu el naixement del Nen Jesús, i aquest fet va ser decisiu en la universalització d’aquesta tradició. El 1986, a petició de les associacions pessebristes de tot el món, el papa Joan Pau II va proclamar patró universal del «Pessenisme» a sant Francesc d’Assís. Francesc no va ser el creador de l’anomenada Oració de la pau de sant Francesc («Senyor, fes-me un instrument de la teva pau…»), poema francès publicat el 1912 i atribuït al frare italià des del 1916 fins a finals del segle XX. Tot i això, se la considera una síntesi fins a la present anònima de l’ideari viscut pel «sant d’Assís». En virtut del devot pelegrinatge de sant Francesc a Orient, i de la seva voluntat de reconciliar tots els homes, els franciscans són custodis dels Llocs Sants. La presència franciscana a Terra Santa, que amb diverses vicissituds s’ha mantingut sempre, va adquirir estabilitat i caràcter oficial de part de l’Església el 1342, any en què el papa Climent VI va promulgar dues butlles: Gratias agimus i Nuper carissimae, en què va encomanar a l’Ordre Franciscana la «custòdia dels Sants». Quan, el 1992, es van complir els 650 anys d’aquestes butlles, Joan Pau II va enviar al ministre general de l’ordre un missatge de felicitació alhora que d’exhortació a perseverar a l’encàrrec rebut de l’Església. El papa Francesc va triar aquest nom en honor a sant Francesc d’Assís el 13 de març de 2013. La segona encíclica del seu pontificat, Laudato si’ (en espanyol, Alabado sias), que té per tema central la conservació de l’ambient amb un èmfasi particular en la recerca d’una «ecologia integral», reprodueix en el títol les primeres paraules del C. Laudato si’, mi’ Signore» – «Lloat siguis, Senyor meu», cantava sant Francesc d’Assís. En aquest bell càntic ens recordava que la nostra casa comuna és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: «Lloat siguis, Senyor meu, per la germana la nostra mare terra, la qual ens sustenta, i governa i produeix diversos fruits amb flors acolorides i herba. Francesc, Laudato si’ El temple i monestir Skanda Vale al Regne Unit té Francesc d’Assís com el seu sant patró, i s’organitza com una ordre franciscana. A molts països hi ha una organització de joves que volen seguir l’esperit franciscà. Aquesta organització, anomenada Jufra (Joventut Franciscana) està adreçada a tots aquells joves que vulguin conèixer i viure el carisma franciscà. Forma part de la tercera ordre franciscana fundada per Sant Francesc, l’Ordre Franciscana Seglar o OFS i està dividida en tres grups, segons les edats: els més petits s’anomenen «Heraldos», els adolescents «Juglars», i els més grans, «Jufristas». A Argentina, per exemple, el moviment sorgeix el 1979 a la ciutat de Còrdova, i després s’expandeix per moltes altres ciutats del país. En arribar a una edat adulta (generalment entre els 20 i 25 anys), els joves estan convidats a continuar recorrent aquest camí vocacional a l’OFS, encara que no necessàriament.