EXHORTACIÓ APOSTÒLICA POSTSINODAL AMORIS LAETITIA DEL SANT PARE FRANCISCO ALS BISBES ALS PRESBÍTERS I DIACS A LES PERSONES CONSAGRADES ALS ESPOSOS CRISTIANS I A TOTS ELS FIELS LAICS SOBRE L’AMOR A LA FAMÍLIA
29
Sep
1. L’alegria de l’amor que es viu a les famílies és també l’alegria de l’Església. Com han indicat els Pares sinodals, malgrat els nombrosos senyals de crisi del matrimoni, «el desig de família és viu, especialment entre els joves, i això motiva l’Església»[1]. Com a resposta a aquest anhel «l’anunci cristià relatiu a la família és veritablement una bona notícia»[2]. 2. El camí sinodal va permetre posar sobre la taula la situació de les famílies al món actual, ampliar la nostra mirada i revifar la nostra consciència sobre la importància del matrimoni i la família. Alhora, la complexitat dels temes plantejats ens va mostrar la necessitat de continuar aprofundint amb llibertat algunes qüestions doctrinals, morals, espirituals i pastorals. La reflexió dels pastors i teòlegs, si és fidel a l’Església, honesta, realista i creativa, ens ajudarà a trobar més claredat. Els debats que es donen als mitjans de comunicació o en publicacions, i fins i tot entre ministres de l’Església, van des d’un desig desenfrenat de canviar-ho tot sense prou reflexió o fonamentació, a l’actitud de pretendre resoldre-ho tot aplicant normatives generals o derivant conclusions excessives d’algunes reflexions teològiques. 3. Recordant que el temps és superior a lespai, vull reafirmar que no totes les discussions doctrinals, morals o pastorals han de ser resoltes amb intervencions magisterials. Naturalment, a l’Església cal una unitat de doctrina i de praxis, però això no impedeix que subsisteixin diferents maneres d’interpretar alguns aspectes de la doctrina o algunes conseqüències que se’n deriven. Això succeirà fins que l’Esperit ens porti a la veritat completa (cf. Jn 16,13), és a dir, quan ens introdueixi perfectament al misteri de Crist i ho puguem veure tot amb la seva mirada. A més, a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals, perquè «les cultures són molt diferents entre si i tot principi general […] necessita ser inculturat si vol ser observat i aplicat»[3]. 4. De qualsevol manera, he de dir que el camí sinodal ha contingut una gran bellesa i ha brindat molta llum. Agraeixo tantes aportacions que m’han ajudat a contemplar els problemes de les famílies del món a tota la seva amplitud. El conjunt de les intervencions dels Pares, que vaig sentir amb atenció constant, m’ha semblat un preciós poliedre, conformat per moltes legítimes preocupacions i per preguntes honestes i sinceres. Per això vaig considerar adequat redactar una Exhortació apostòlica postsinodal que reculli les aportacions dels dos recents Sínodes sobre la família, afegint altres consideracions que puguin orientar la reflexió, el diàleg o la praxi pastoral i, alhora, ofereixin alè, estímul i ajuda a les famílies en el lliurament i les dificultats. 5. Aquesta Exhortació adquireix un sentit especial en el context daquest Any Jubilar de la Misericòrdia. En primer lloc, perquè l’entenc com una proposta per a les famílies cristianes, que les estimuli a valorar els dons del matrimoni i de la família, ia sostenir un amor fort i ple de valors com ara la generositat, el compromís, la fidelitat o la paciència. En segon lloc, perquè procura encoratjar tothom perquè siguin signes de misericòrdia i proximitat allà on la vida familiar no es realitza perfectament o no es desenvolupa amb pau i goig. 6. En el desenvolupament del text, començaré amb una obertura inspirada en les Sagrades Escriptures, que atorgui un to adequat. A partir d’allà, consideraré la situació actual de les famílies amb vista a mantenir els peus a terra. Després recordaré algunes qüestions elementals de l’ensenyament de l’Església sobre el matrimoni i la família, per donar lloc als dos capítols centrals, dedicats a l’amor. A continuació, destacaré alguns camins pastorals que ens orientin a construir llars sòlides i fecunds segons el pla de Déu, i dedicaré un capítol a l’educació dels fills. Després m’aturaré en una invitació a la misericòrdia i al discerniment pastoral davant de situacions que no responen plenament al que el Senyor ens proposa, i finalment plantejaré breus línies d’espiritualitat familiar. 7. A causa de la riquesa dels dos anys de reflexió que va aportar el camí sinodal, aquesta Exhortació aborda, amb diferents estils, molts i variats temes. Això explica la seva inevitable extensió. Per això no recomano una lectura general precipitada. Podrà ser millor aprofitada, tant per les famílies com pels agents de pastoral familiar, si l’aprofundeixen pacientment part per part o si hi busquen allò que puguin necessitar en cada circumstància concreta. És probable, per exemple, que els matrimonis s’identifiquin més amb els capítols quart i cinquè, que els agents de pastoral tinguin un interès especial en el capítol sisè, i que tots es vegin molt interpel·lats pel capítol vuitè. Espero que cadascú, a través de la lectura, se senti cridat a cuidar amb amor la vida de les famílies, perquè elles «no són un problema, són principalment una oportunitat»[4]. Capítol primer A LA LLUM DE LA PARAULA 8. La Bíblia està poblada de famílies, de generacions, d’històries d’amor i de crisis familiars, des de la primera pàgina, on entra en escena la família d’Adam i Eva amb el seu pes de violència però també amb la força de la vida que continua (cf. Gn 4), fins a l’última pàgina on apareixen les noces. 21,2.9). Les dues cases que Jesús descriu, construïdes sobre roca o sobre sorra (cf. Mt 7,24-27), són expressió simbòlica de tantes situacions familiars, creades per les llibertats dels seus membres, perquè, com escrivia el poeta, «tota casa és un canelobre»[5]. Entrem ara en una d’aquelles cases, guiats pel Salmista, a través d’un cant que encara avui es proclama tant a la litúrgia nupcial jueva com a la cristiana: «Feliç el qui tem el Senyor, i segueix els seus camins! De la feina de les teves mans menjaràs, seràs feliç, t’anirà bé. La teva esposa, com a parra fecunda, al mig de casa teva; els teus fills com a brots d’olivera, al voltant de la taula. Aquesta és la benedicció de l’home que tem el Senyor. Que el Senyor et beneeixi des de Sió, que vegis la prosperitat de Jerusalem, cada dia de la teva vida; que vegis els fills dels teus fills. Pau a Israel!» (Sl 128,1-6). Tu i la teva esposa 9. Travessem llavors el llindar d’aquesta casa serena, amb la família asseguda al voltant de la taula festiva. Al centre hi trobem la parella del pare i de la mare amb tota la història d’amor. En ells es realitza aquell designi primordial que Crist mateix evoca amb intensitat: «No heu llegit que el Creador al principi els va crear home i dona?» (Mt 19,4). I es reprèn el mandat del Gènesi: «Per això l’home abandonarà el seu pare i la seva mare, s’unirà a la seva dona i tots dos seran una sola carn» (2,24). 10. Els dos grandiosos primers capítols del Gènesi ens ofereixen la representació de la parella humana a la seva realitat fonamental. En aquest text inicial de la Bíblia brillen algunes afirmacions decisives. La primera, citada sintèticament per Jesús, declara: «Déu va crear l’home a imatge seva, a imatge de Déu el va crear, home i dona els va crear» (1,27). Sorprenentment, la «imatge de Déu» té com a paral·lel explicatiu precisament la parella «home i dona». Això vol dir que Déu mateix és sexuat o que amb ell hi ha una companya divina, com creien algunes religions antigues? Òbviament no, perquè sabem amb quanta claredat la Bíblia va rebutjar com a idolàtriques aquestes creences difoses entre els cananeus de la Terra Santa. Es preserva la transcendència de Déu, però, ja que al mateix temps és el Creador, la fecunditat de la parella humana és «imatge» viva i eficaç, signe visible de l’acte creador. 11. La parella que estima i genera la vida és la veritable «escultura» vivent —no aquella de pedra o or que el Decàleg prohibeix—, capaç de manifestar el Déu creador i salvador. Per això l’amor fecund arriba a ser el símbol de les realitats íntimes de Déu (cf. Gn 1,28; 9,7; 17,2-5.16; 28,3; 35,11; 48,3-4). A això és degut el fet que la narració del Gènesi, seguint l’anomenada «tradició sacerdotal», estigui travessada per diverses seqüències genealògiques (cf. 4,17-22.25-26; 5; 10; 11,10-32; 25,1-4.12-17.19-26 perquè la parella; el qual es desenvolupa la història de la salvació. Sota aquesta llum, la relació fecunda de la parella esdevé una imatge per descobrir i descriure el misteri de Déu, fonamental en la visió cristiana de la Trinitat que contempla en Déu el Pare, el Fill i l’Esperit d’amor. El Déu Trinitat és comunió d’amor, i la família n’és el reflex vivent. Ens il·luminen les paraules de sant Joan Pau II: «El nostre Déu, en el misteri més íntim, no és una solitud, sinó una família, ja que porta en si mateix paternitat, filiació i essència de la família que és l’amor. Aquest amor, a la família divina, és l’Esperit Sant»[6]. La família no és doncs una cosa aliena a la mateixa essència divina[7]. Aquest aspecte trinitari de la parella té una nova representació a la teologia paulina quan l’Apòstol la relaciona amb el «misteri» de la unió entre Crist i l’Església (cf. Ef 5,21-33). 12. Però Jesús, en la reflexió sobre el matrimoni, ens remet a una altra pàgina del Gènesi, el capítol 2, on apareix un admirable retrat de la parella amb detalls lluminosos. Triem només dos. El primer és la inquietud de l’home que busca «una ajuda recíproca» (vv. 18.20), capaç de resoldre aquesta solitud que el pertorba i que no és aplacada per la proximitat dels animals i de tot allò que s’ha creat. L’expressió original hebrea ens remet a una relació directa, gairebé “frontal” —els ulls als ulls— en un diàleg també tàcit, perquè en l’amor els silencis solen ser més eloqüents que les paraules. És la trobada amb un rostre, amb un «tu» que reflecteix l’amor diví i és «el començament de la fortuna, una ajuda semblant a ell i una columna de suport» (Si 36,24), com diu un savi bíblic. O bé, com exclamarà la dona del Cantar dels Cantars en una estupenda professió d’amor i de donació en la reciprocitat: «El meu estimat és meu i jo seva […] Jo sóc per al meu estimat i el meu estimat és per a mi» (2,16; 6,3). 13. D’aquesta trobada, que guareix la soledat, en sorgeixen la generació i la família. Aquest és el segon detall que podem destacar: Adam, que és també l’home de tots els temps i de totes les regions del nostre planeta, juntament amb la seva dona, dóna origen a una nova família, com repeteix Jesús citant el Gènesi: «S’unirà a la seva dona, i tots dos seran una sola carn» (Mt 19,5; cf. Gn 2,24). El verb «unir-se» a l’original hebreu indica una sintonia estreta, una adhesió física i interior, fins al punt que s’utilitza per descriure la unió amb Déu: «La meva ànima està unida a tu» (Sl 63,9), canta l’orant. S’evoca així la unió matrimonial no només en la seva dimensió sexual i corpòria sinó també en la donació voluntària d’amor. El fruit d’aquesta unió és «ser una sola carn», sigui a l’abraçada física, sigui a la unió dels cors i de les vides i, potser, al fill que naixerà dels dos, el qual portarà en si, unint-les no només genèticament sinó també espiritualment, les dues «carns». Els teus fills com a brots d’olivera 14. Reprenem el cant del Salmista. Allà apareixen, dins de la casa on l’home i la seva dona estan asseguts a taula, els fills que els acompanyen «com brots d’olivera» (Sal 128,3), és a dir, plens d’energia i de vitalitat. Si els pares són com els fonaments de la casa, els fills són com les «pedres vives» de la família (cf. 1P 2,5). És significatiu que a l’Antic Testament la paraula que apareix més vegades després de la divina (yhwh, el «Senyor») és «fill» (ben), un vocable que remet al verb hebreu que significa «construir» (banah). Per això, al Salm 127 s’exalta el do dels fills amb imatges que fan referència tant a l’edificació d’una casa, com a la vida social i comercial que es desenvolupava a la porta de la ciutat: «Si el Senyor no construeix la casa, en va es cansen els paletes; l’herència que dóna el Senyor són els fills; el seu salari, el fruit del ventre: són sagetes a la mà d’un guerrer els fills de la joventut; feliç l’home que omple amb elles la seva aljaba: no quedarà derrotat quan litigui amb el seu adversari a la plaça» (vv. 1.3-5). És veritat que aquestes imatges reflecteixen la cultura d’una societat antiga, però la presència dels fills és un signe de plenitud de la família en la continuïtat de la mateixa història de salvació, de generació en generació. 15. Sota aquesta llum podem arreplegar una altra dimensió de la família. Sabem que al Nou Testament es parla de «l’església que es reuneix a la casa» (cf. 1Co 16,19; Rm 16,5; Col 4,15; Flm 2). L’espai vital d’una família es podia transformar en església domèstica, a la seu de l’Eucaristia, de la presència de Crist assegut a la mateixa taula. És inoblidable l’escena pintada a l’Apocalipsi: «Estic a la porta trucant: si algú sent i m’obre, entraré i dinarem junts» (3,20). Així es delinea una casa que porta dins seu la presència de Déu, la pregària comuna i, per tant, la benedicció del Senyor. És el que s’afirma al Salm 128 que prenem com a base: «Que el Senyor et beneeixi des de Sió» (v. 5). 16. La Bíblia considera també la família com la seu de la catequesi dels fills. Això brilla en la descripció de la celebració pasqual (cf. Ex 12,26-27; Dt 6,20-25), i després va ser explicitat a la haggadah jueva, o sigui, en la narració dialògica que acompanya el ritu del sopar pasqual. Més encara, un Salm exalta l’anunci familiar de la fe: «El que sentim i vam aprendre, allò que els nostres pares ens van explicar, no ho amagarem als seus fills, ho explicarem a la futura generació: les lloances del Senyor, el seu poder, les meravelles que va realitzar. Perquè ell va establir una norma per a Jacob, va donar una llei a Israel: ell va enviar als nostres pares que ho ensenyessin als seus fills, perquè ho sabés la generació següent, i els fills que naixessin després. Que sorgeixin i ho expliquin als seus fills» (Sl 78,3-6). Per tant, la família és el lloc on els pares esdevenen els primers mestres de la fe per als seus fills. És una tasca artesanal, de persona a persona: «Quan el dia de demà el teu fill et pregunti […] li respondràs…» (Ex 13,14). Així, les diferents generacions entonaran el seu cant al Senyor, «els joves i també les donzelles, els vells juntament amb els nens» (Sl 148,12). 17. Els pares tenen el deure de complir amb serietat la seva missió educadora, com ensenyen sovint els savis bíblics (cf. Pr 3,11-12; 6,20-22; 13,1; 29,17). Els fills estan cridats a acollir i practicar el manament: «Honra el teu pare i la teva mare» (Ex 20,12), on el verb «honrar» indica el compliment dels compromisos familiars i socials en la seva plenitud, sense descuidar-los amb excuses religioses (cf. Mc 7,11-13). En efecte, «el qui honra el seu pare expia els seus pecats, el qui respecta la seva mare acumula tresors» (Si 3,3-4). 18. L’Evangeli també ens recorda que els fills no són una propietat de la família, sinó que tenen per davant el seu propi camí de vida. Si és veritat que Jesús es presenta com a model d’obediència als seus pares terrenys, sotmetent-se a ells (cf. Lc 2,51), també és cert que ell mostra que l’elecció de vida del fill i la seva mateixa vocació cristiana poden exigir una separació per complir el seu propi lliurament al Regne de Déu (cf. Mt 10,34-39; Lc 9). És més, ell mateix als dotze anys respon a Maria i Josep que té una altra missió més alta que complir més enllà de la família històrica (cf. Lc 2,48-50). Per això exalta la necessitat d’altres llaços, molt profunds també dins de les relacions familiars: «La meva mare i els meus germans són aquests: els qui escolten la Paraula de Déu i la posen per obra» (Lc 8,21). D’altra banda, en l’atenció que ell presta als nens —considerats en la societat de l’antic Orient pròxim com a subjectes sense drets particulars i fins i tot com a objecte de possessió familiar— Jesús arriba al punt de presentar-los als adults gairebé com a mestres, per la seva confiança simple i espontània davant els altres: «En veritat us dic que si no us convertiu i us feu com els nens, no els feu com a nens. Per tant, el que es faci petit com aquest nen, aquest és el més gran al regne del cel» (Mt 18,3-4). Un sender de patiment i de sang 19. L’idil·li que manifesta el Salm 128 no nega una realitat amarga que marca totes les Sagrades Escriptures. És la presència del dolor, del mal, de la violència que trenquen la vida de la família i la comunió íntima de vida i d’amor. Per alguna cosa el discurs de Crist sobre el matrimoni (cf. Mt 19,3-9) està inserit dins una disputa sobre el divorci. La Paraula de Déu és testimoni constant d’aquesta dimensió fosca que ja s’obre als inicis quan, amb el pecat, la relació d’amor i de puresa entre l’home i la dona es transforma en un domini: «Tindràs ànsia del teu marit, i et dominarà» (Gn 3,16). 20. És un sender de patiment i de sang que travessa moltes pàgines de la Bíblia, a partir de la violència fratricida de Caín sobre Abel i dels diferents litigis entre els fills i entre les esposes dels patriarques Abraham, Isaac i Jacob, arribant després a les tragèdies que omplen de sang la família de la família de la família l’amarga confessió de Job abandonat: «Ha allunyat de mi els meus parents, els meus coneguts em tenen per estrany […] Fins a la meva vida repugna la meva dona, dono fàstic als meus germans» (Jb 19,13.17). 21. Jesús mateix neix en una família modesta que aviat ha de fugir a una terra estrangera. Ell entra a la casa de Pere on la seva sogra està malalta (Mc 1,30-31), es deixa involucrar en el drama de la mort a la casa de Jairo oa la llar de Llàtzer (cf. Mc 5,22-24.35-43); escolta el crit desesperat de la vídua de Naín davant el seu fill mort (cf. Lc 7,11-15), atén el clam del pare de l’epilèptic en un petit poble del camp (cf. Mt 9,9-13; Lc 19,1-10. Troba a publica’ns com Mateu o Zaqueu a les seves cases, i també a les seves cases, i fariseu (cf. Lc 7,36-50). Coneix les ànsies i les tensions de les famílies incorporant-les a les seves paràboles: des dels fills que deixen casa seva per intentar alguna aventura (cf. Lc 15,11-32) fins als fills difícils amb comportaments inexplicables (cf. Mc). 12,1-9) I s’interessa fins i tot pels casaments que corren el risc de resultar xafogosos per l’absència de vi (cf. Jn 2,1-10) o per manca d’assistència dels convidats (cf. Mt 22,1-10), així com coneix el malson per la pèrdua d’una moneda en un pobre2 (8). comprovar que la Paraula de Déu no es mostra com una seqüència de tesis abstractes, sinó com una companya de viatge també per a les famílies que estan en crisi o enmig d’algun dolor, i els mostra la meta del camí, quan Déu «eixugarà les llàgrimes dels seus ulls». 128, el pare és presentat com un treballador, que amb l’obra de les seves mans pot sostenir el benestar físic i la serenitat de la seva família: «Menjaràs del treball de les teves mans, seràs feliç, t’anirà bé» (v. 2). Que el treball sigui una part fonamental de la dignitat de la vida humana es dedueix de les primeres pàgines de la Bíblia, quan es declara que «Déu va prendre l’home i el va col·locar al jardí d’Edèn, perquè el guardés i el cultivés» (Gn 2,15). És la representació del treballador que transforma la matèria i aprofita les energies del que s’ha creat, donant llum al «pa de les vostres suors» (Sl 127,2), a més de cultivar-se a si mateix. 24. La feina fa possible alhora el desenvolupament de la societat, el sosteniment de la família i també la seva estabilitat i la seva fecunditat: «Que vegis la prosperitat de Jerusalem cada dia de la teva vida; que vegis els fills dels teus fills» (Sl 128,5-6). Al llibre dels Proverbis també es fa present la tasca de la mare de família, el treball de la qual es descriu en totes les seves particularitats quotidianes, atraient la lloança de l’espòs i dels fills (cf. 31,10-31). El mateix Apòstol Pau es mostrava orgullós d’haver viscut sense ser un pes per als altres, perquè va treballar amb les mans i així es va assegurar el suport (cf. Ac 18,3; 1Co 4,12; 9,12). Tan convençut estava de la necessitat del treball, que va establir una fèrria norma per a les seves comunitats: «Si algú no vol treballar, que no mengi» (2 Ts 3,10; cf. 1 Ts 4,11). 25. Dit això, es comprèn que la desocupació i la precarietat laboral es transformin en patiment, com es fa notar al llibret de Rut i com recorda Jesús a la paràbola dels treballadors asseguts, en un lleure forçat, a la plaça del poble (cf. Mt 20,1-16), o com ell ho experimenta en el mateix fet d’estar moltes vegades envoltat. És el que la societat està vivint tràgicament a molts països, i aquesta absència de fonts de treball afecta de diferents maneres la serenitat de les famílies. 26. Tampoc no podem oblidar la degeneració que el pecat introdueix a la societat quan l’ésser humà es comporta com a tirà davant la natura, devastat-la, usant-la de manera egoista i fins i tot brutal. Les conseqüències són alhora la desertificació del sòl (cf. Gn 3,17-19) i els desequilibris econòmics i socials, contra els quals s’aixeca amb claredat la veu dels profetes, des d’Elies (cf. 1R 21) fins a arribar a les paraules que el mateix Jesús pronuncia contra la injustícia (cf. Lc 12,13-12). La tendresa de l’abraçada 27. Crist ha introduït com a emblema dels seus deixebles sobretot la llei de l’amor i del do de si als altres (cf. Mt 22,39; Jn 13,34), i ho va fer a través d’un principi que un pare o una mare solen testimoniar en la seva pròpia existència: «Ningú no té amor més gran que el seu». 15,13). Fruit de l’amor són també la misericòrdia i el perdó. En aquesta línia, és molt emblemàtica l’escena que mostra una adúltera a l’esplanada del temple de Jerusalem, envoltada dels seus acusadors, i després sola amb Jesús que no la condemna i la convida a una vida més digna (cf. Jn 8,1-11). 28. A l’horitzó de l’amor, central en l’experiència cristiana del matrimoni i de la família, es destaca també una altra virtut, una mica ignorada en aquests temps de relacions frenètiques i superficials: la tendresa. Acudim al dolç i intens Salm 131. Com s’adverteix també en altres textos (cf. Ex 4,22; Is 49,15; Sal 27,10), la unió entre el fidel i el seu Senyor s’expressa amb trets de l’amor patern o matern. Aquí apareix la delicada i tendra intimitat que hi ha entre la mare i el seu nen, un nounat que dorm als braços de la seva mare després d’haver estat alletat. Es tracta —com ho expressa la paraula hebrea gamul— d’un nen ja deslletat, que s’aferra conscientment a la mare que el porta al pit. És aleshores una intimitat conscient i no merament biològica. Per això el salmista canta: «Tinc el meu interior en pau i en silenci, com un nen deslletat a la falda de la seva mare» (Sl 131,2). De manera paral·lela, podem acudir a una altra escena, on el profeta Osees col·loca en boca de Déu com a pare aquestes paraules commovedores: «Quan Israel era jove, ho vaig estimar […] Jo ensenyi a caminar a Efraïm, l’alçava als braços […] Amb cordes humanes, amb corretges d’amor ho atreia; era per a ells com el que aixeca un nen contra la seva galta, m’inclinava i li donava menjar» (11,1.3-4). 29. Amb aquesta mirada, feta de fe i d’amor, de gràcia i de compromís, de família humana i de Trinitat divina, contemplem la família que la Paraula de Déu confia a les mans de l’home, de la dona i dels fills perquè conformin una comunió de persones que sigui imatge de la unió entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. L’activitat generativa i educativa és, alhora, un reflex de l’obra creadora del Pare. La família està cridada a compartir l’oració quotidiana, la lectura de la Paraula de Déu i la comunió eucarística per fer créixer l’amor i esdevenir cada cop més temple on habita l’Esperit. 30. Davant de cada família es presenta la icona de la família de Natzaret, amb la seva quotidianitat feta de cansaments i fins i tot de malsons, com quan va haver de patir la incomprensible violència d’Herodes, experiència que es repeteix tràgicament encara avui en tantes famílies de pròfugs rebutjats i inermes. Com els mags, les famílies són convidades a contemplar el Nen i la Mare, a postrar-se ia adorar-lo (cf. Mt 2,11). Com Maria, són exhortades a viure amb coratge i serenitat els seus desafiaments familiars, tristos i entusiasmants, ia custodiar i meditar al cor les meravelles de Déu (cf. Lc 2,19.51). Al tresor del cor de Maria hi ha també tots els esdeveniments de cadascuna de les nostres famílies, que ella conserva acuradament. Per això ens pot ajudar a interpretar-los per reconèixer en la història familiar el missatge de Déu. Capítol segon REALITAT I DESAFIAMENTS DE LES FAMÍLIES 31. El bé de la família és decisiu per al futur del món i de l’Església. Són incomptables les anàlisis que s’han fet sobre el matrimoni i la família, sobre les dificultats i els desafiaments actuals. És sa prestar atenció a la realitat concreta, perquè «les exigències i les crides de l’Esperit Sant ressonen també en els esdeveniments mateixos de la història», a través dels quals «l’Església pot ser guiada a una comprensió més profunda de l’inesgotable misteri del matrimoni i de la família»[8]. No pretenc presentar aquí tot el que es podria dir sobre els diversos temes relacionats amb la família en el context actual. Però, atès que els Pares sinodals han dirigit una mirada a la realitat de les famílies de tot el món, considero adequat recollir algunes de les seves aportacions pastorals, afegint altres preocupacions que provenen de la meva pròpia mirada. Situació actual de la família 32. «Fidels als ensenyaments de Crist mirem la realitat de la família avui en tota la seva complexitat, en les seves llums i ombres […] El canvi antropològico-cultural avui influeix en tots els aspectes de la vida i requereix un enfocament analític i diversificat»[9]. En el context de diverses dècades enrere, els Bisbes d’Espanya ja reconeixien una realitat domèstica amb més espais de llibertat, «amb un repartiment equitatiu de càrregues, responsabilitats i tasques […] En valorar més la comunicació personal entre els esposos, es contribueix a humanitzar tota la convivència familiar […] Ni la societat en què vivim ni aquella cap a la qual caminem permeten la pervivència indiscriminada de formes i models del passat»[10]. Però «som conscients de la direcció que estan prenent els canvis antropològico-culturals, per raó dels quals els individus són menys recolzats que en el passat per les estructures socials en la seva vida afectiva i familiar»[11]. 33. D’altra banda, «cal considerar el perill creixent que representa un individualisme exasperat que desvirtua els vincles familiars i acaba considerant cada component de la família com una illa, fent que prevalgui, en certs casos, la idea d’un subjecte que es construeix segons els seus propis desitjos assumits amb caràcter absolut»[12]. Les tensions induïdes per una cultura individualista exagerada de la possessió i del gaudi generen dins de les famílies dinàmiques d’intolerància i agressivitat»[13]. Voldria afegir el ritme de vida actual, l’estrès, l’organització social i laboral perquè són factors culturals que posen en risc la possibilitat d’opcions permanents. Alhora, trobem fenòmens ambigus. Per exemple, s’hi aprecia una personalització que aposta per l’autenticitat en lloc de reproduir comportaments pautats. És un valor que pot promoure les diferents capacitats i l’espontaneïtat, però que, mal orientat, pot crear actituds de permanent sospita, de fugida dels compromisos, de tancament a la comoditat, de arrogància. La llibertat per triar permet projectar la pròpia vida i cultivar el millor d’un mateix, però si no té objectius nobles i disciplina personal, degenera en una incapacitat de donar-se generosament. De fet, a molts països on disminueix el nombre de matrimonis, creix el nombre de persones que decideixen viure soles, o que conviuen sense cohabitar. Podem destacar també un lloable sentit de justícia; però, mal entès, converteix els ciutadans en clients que només exigeixen prestacions de serveis. 34. Si aquests riscos es traslladen a la manera d’entendre la família, aquesta es pot convertir en un lloc de pas, al qual un acudeix quan li sembla convenient per a si mateix, o on hom reclamarà drets, mentre els vincles queden abandonats a la precarietat voluble dels desitjos i les circumstàncies. En el fons, avui és fàcil confondre la genuïna llibertat amb la idea que cadascú jutja com li sembla, com si més enllà dels individus no hi hagués veritats, valors, principis que ens orientin, com si tot fos igual i qualsevol cosa s’hauria de permetre. En aquest context, l’ideal matrimonial, amb un compromís d’exclusivitat i estabilitat, acaba sent arrasat per les conveniències circumstancials o pels capricis de la sensibilitat. Es tem la solitud, es desitja un espai de protecció i de fidelitat, però alhora creix el temor de ser atrapat per una relació que pugui postergar l’assoliment de les aspiracions personals. 35. Els cristians no podem renunciar a proposar el matrimoni per tal de no contradir la sensibilitat actual, per estar a la moda, o per sentiments d’inferioritat davant del daltabaix moral i humà. Estaríem privant el món dels valors que podem i hem d’aportar. És veritat que no té sentit quedar-nos en una denúncia retòrica dels mals actuals, com si amb això poguéssim canviar alguna cosa. Tampoc no serveix pretendre imposar normes per la força de l’autoritat. Ens hi cap un esforç més responsable i generós, que consisteix a presentar les raons i les motivacions per optar pel matrimoni i la família, de manera que les persones estiguin més ben disposades a respondre a la gràcia que Déu els ofereix. 36. Al mateix temps hem de ser humils i realistes, per reconèixer que de vegades la nostra manera de presentar les conviccions cristianes, i la manera de tractar les persones, han ajudat a provocar allò que avui lamentem, per la qual cosa ens correspon una saludable reacció d’autocrítica. D’altra banda, sovint presentem el matrimoni de tal manera que la seva finalitat unitiva, la crida a créixer en l’amor i l’ideal d’ajuda mútua, va quedar opacada per un accent gairebé excloent en el deure de la procreació. Tampoc no hem fet un bon acompanyament dels nous matrimonis en els seus primers anys, amb propostes que s’adaptin als seus horaris, als seus llenguatges, a les seves inquietuds més concretes. Altres vegades, hem presentat un ideal teològic del matrimoni massa abstracte, gairebé artificiosament construït, llunyà de la situació concreta i de les possibilitats efectives de les famílies reials. Aquesta idealització excessiva, sobretot quan no hem despertat la confiança en la gràcia, no ha fet que el matrimoni sigui més desitjable i atractiu, ans al contrari. 37. Durant molt de temps vam creure que només insistir en qüestions doctrinals, bioètiques i morals, sense motivar l’obertura a la gràcia, ja sostéem prou les famílies, consolidàvem el vincle dels esposos i ompliem de sentit les seves vides compartides. Tenim dificultat per presentar el matrimoni més com un camí dinàmic de desenvolupament i realització que com un pes a suportar tota la vida. També ens costa deixar espai a la consciència dels fidels, que moltes vegades responen al millor possible a l’Evangeli enmig dels seus límits i poden desenvolupar el seu propi discerniment davant de situacions on es trenquen tots els esquemes. Estem cridats a formar les consciències, però no a pretendre substituir-les. 38. Hem d’agrair que la majoria de la gent valora les relacions familiars que volen romandre en el temps i que asseguren el respecte a l’altre. Per això, s’aprecia que l’Església ofereixi espais d’acompanyament i d’assessorament sobre qüestions relacionades amb el creixement de l’amor, la superació dels conflictes o l’educació dels fills. Molts estimen la força de la gràcia que experimenten a la Reconciliació sacramental ia l’Eucaristia, que els permet suportar els desafiaments del matrimoni i la família. En alguns països, especialment a diferents parts d’Àfrica, el secularisme no ha aconseguit afeblir alguns valors tradicionals, i en cada matrimoni es produeix una forta unió entre dues famílies ampliades, on encara es conserva un sistema ben definit de gestió de conflictes i dificultats. Al món actual també s’aprecia el testimoniatge dels matrimonis que no només han perdurat en el temps, sinó que segueixen sostenint un projecte comú i conserven l’afecte. Això obre la porta a una pastoral positiva, acollidora, que possibilita un aprofundiment gradual de les exigències de l’Evangeli. Tot i això, moltes vegades hem actuat a la defensiva, i gastem les energies pastorals redoblant l’atac al món decadent, amb poca capacitat proactiva per mostrar camins de felicitat. Molts no senten que el missatge de l’Església sobre el matrimoni i la família hagi estat un clar reflex de la predicació i de les actituds de Jesús que, alhora que proposava un ideal exigent, mai no perdia la proximitat compassiva amb els fràgils, com la samaritana o la dona adúltera. 39. Això no vol dir deixar d’advertir la decadència cultural que no promou l’amor i el lliurament. Les consultes prèvies als dos últims sínodes van treure a la llum diversos símptomes de la «cultura del provisori». Em refereixo, per exemple, a la velocitat amb què les persones passen duna relació afectiva a una altra. Creuen que l’amor, com a les xarxes socials, es pot connectar o desconnectar a gust del consumidor i fins i tot bloquejar ràpidament. Penso també en el temor que desperta la perspectiva d’un compromís permanent, en l’obsessió pel temps lliure, en les relacions que mesuren costos i beneficis i es mantenen únicament si són un mitjà per posar remei a la solitud, per tenir protecció o per rebre algun servei. Es trasllada a les relacions afectives el que passa amb els objectes i el medi ambient: tot és descartable, cadascú utilitza i llença, gasta i trenca, aprofita i espremu mentre serveixi. Després, adéu! El narcisisme torna les persones incapaces de mirar més enllà de si mateixes, dels seus desitjos i necessitats. Però qui utilitza els altres tard o d’hora acaba sent utilitzat, manipulat i abandonat amb la mateixa lògica. Crida l’atenció que les ruptures es donen moltes vegades en adults grans que busquen una mena d’autonomia, i rebutgen l’ideal d’envellir junts cuidant-se i sostenint-se. 40. «Encara risc de simplificar, podríem dir que hi ha una cultura tal que empeny molts joves a no poder formar una família perquè estan privats d’oportunitats de futur. Tanmateix, aquesta mateixa cultura concedeix a molts altres, per contra, tantes oportunitats, que també ells es veuen dissuadits de formar una família»[14]. En alguns països, molts joves «sovint són portats a posposar el casament per problemes de tipus econòmic, laboral o destudi. De vegades, per altres raons, com la influència de les ideologies que desvaloritzen el matrimoni i la família, l’experiència del fracàs d’altres parelles a la qual ells no volen exposar-se, la por cap a alguna cosa que consideren massa gran i sagrada, les oportunitats socials i els avantatges econòmics derivats de la convivència, una concepció purament emocional i romàntica de l’amor, el que és concebut com a institucional i burocràtic»[15]. Necessitem trobar les paraules, les motivacions i els testimonis que ens ajudin a tocar les fibres més íntimes dels joves, on són més capaços de generositat, de compromís, d’amor i fins i tot d’heroisme, per convidar-los a acceptar amb entusiasme i valentia el desafiament del matrimoni. 41. Els Pares sinodals es van referir a les actuals «tendències culturals que semblen imposar una afectivitat sense límits, […] una afectivitat narcisista, inestable i canviant que no ajuda sempre els subjectes a assolir una major maduresa». Han dit que estan preocupats per “una certa difusió de la pornografia i de la comercialització del cos, afavorida entre altres coses per un ús desequilibrat d’Internet”, i “la situació de les persones que es veuen obligades a practicar la prostitució”. En aquest context, «els cònjuges se senten sovint insegurs, indecisos i els costa trobar les maneres per créixer. Són molts els que solen quedar-se als estadis primaris de la vida emocional i sexual. La crisi dels esposos desestabilitza la família i, a través de les separacions i els divorcis, pot arribar a tenir conseqüències serioses per als adults, els fills i la societat, debilitant l’individu i els vincles socials»[16]. Les crisis matrimonials sovint «s’afronten de manera superficial i sense la valentia de la paciència, del diàleg sincer, del perdó recíproc, de la reconciliació i també del sacrifici. Els fracassos donen origen a noves relacions, noves parelles, noves unions i nous matrimonis, creant situacions familiars complexes i problemàtiques per a l’opció cristiana»[17]. 42. «Així mateix, el descens demogràfic, a causa d’una mentalitat antinatalista i promogut per les polítiques mundials de salut reproductiva, no només determina una situació en què el fet de succeir-se de les generacions ja no està assegurat, sinó que es corre el risc que amb el temps porti a un empobriment econòmic ia una pèrdua d’esperança en el futur. L’avenç de les biotecnologies també ha tingut un fort impacte sobre la natalitat»[18]. Poden afegir-se altres factors com la industrialització, la revolució sexual, la por a la superpoblació, els problemes econòmics. La societat de consum també pot dissuadir les persones de tenir fills només per mantenir la seva llibertat i estil de vida»[19]. És veritat que la consciència recta dels esposos, quan han estat molt generosos en la comunicació de la vida, els pot orientar a la decisió de limitar el nombre de fills per motius prou seriosos, però també, «per amor a aquesta dignitat de la consciència, l’Església rebutja amb totes les forces les intervencions coercitives de l’Estat en favor de l’anticoncepció, l’esterilització i fins i tot de l’avortament»[2]. Aquestes mesures són inacceptables fins i tot en llocs amb una taxa de natalitat alta, però crida l’atenció que els polítics les encoratgin també en alguns països que pateixen el drama d’una taxa de natalitat molt baixa. Com van indicar els Bisbes de Corea, això és «actuar de manera contradictòria i descuidant el propi deure»[21]. 43. L’afebliment de la fe i de la pràctica religiosa en algunes societats afecta les famílies i les deixa més soles amb les seves dificultats. Els Pares van afirmar que «una de les pobreses més grans de la cultura actual és la solitud, fruit de l’absència de Déu en la vida de les persones i de la fragilitat de les relacions. Així mateix, hi ha una sensació general d’impotència davant de la realitat socioeconòmica que sovint acaba aixafant les famílies […] Sovint, les famílies se senten abandonades pel desinterès i la poca atenció de les institucions. Les conseqüències negatives des del punt de vista de l‟organització social són evidents: de la crisi demogràfica a les dificultats educatives, de la fatiga al‟hora d‟acollir la vida naixent a sentir la presència dels ancians com un pes, fins a difondre’s d’un malestar afectiu que de vegades arriba a la violència. L’Estat té la responsabilitat de crear les condicions legislatives i laborals per garantir el futur dels joves i ajudar-los a fer el projecte de formar una família»[22]. 44. La manca d’un habitatge digne o adequat sol portar a postergar la formalització d’una relació. Cal recordar que «la família té dret a un habitatge decent, apte per a la vida familiar i proporcionat al nombre dels seus membres, en un ambient físicament sa, que ofereixi els serveis bàsics per a la vida de la família i de la comunitat»[23]. Una família i una llar són dues coses que es reclamen mútuament. Aquest exemple mostra que hem d’insistir en els drets de la família i no només en els drets individuals. La família és un bé del qual la societat no pot prescindir, però cal protegir-lo[24]. La defensa d’aquests drets és «una crida profètica a favor de la institució familiar que ha de ser respectada i defensada contra tota agressió»[25], sobretot en el context actual on sol ocupar poc espai als projectes polítics. Les famílies tenen, entre altres drets, el de «poder comptar amb una política familiar adequada per part de les autoritats públiques en el terreny jurídic, econòmic, social i fiscal»[26]. De vegades són dramàtiques les angoixes de les famílies quan, davant de la malaltia d’un ésser estimat, no tenen accés a serveis adequats de salut, o quan es prolonga el temps sense accedir a una feina digna. Les coercions econòmiques exclouen l’accés de la família a l’educació, la vida cultural i la vida social activa. El sistema econòmic actual produeix diverses formes d’exclusió social. Les famílies pateixen en particular els problemes relatius a la feina. Les possibilitats per als joves són poques i l’oferta de feina és molt selectiva i precària. Les jornades de treball són llargues i sovint agreujades per llargs temps de desplaçament. Això no ajuda els membres de la família a trobar-se entre ells i amb els fills, per tal d’alimentar quotidianament les relacions»[27]. 45. «Són molts els nens que neixen fora del matrimoni, especialment en alguns països, i molts els que després creixen amb un de sol dels pares o en un context familiar ampliat o reconstituït […] D’altra banda, l’explotació sexual de la infància constitueix una de les realitats més escandaloses i perverses de la societat actual. Així mateix, a les societats copejades per la violència a causa de la guerra, del terrorisme o de la presència del crim organitzat, es donen situacions familiars deteriorades i, sobretot a les grans metròpolis ia les seves perifèries, creix l’anomenat fenomen dels nens del carrer»[28]. L’abús sexual dels nens es torna encara més escandalós quan passa als llocs on han de ser protegits, particularment a les famílies ia les escoles ia les comunitats i institucions cristianes[29]. 46. Les migracions «representen un altre signe dels temps que cal afrontar i comprendre amb tota la càrrega de conseqüències sobre la vida familiar»[30]. L’últim Sínode ha donat una gran importància a aquesta problemàtica, en expressar que «pertoca, en modalitats diverses, poblacions senceres a diverses parts del món. L´Església ha tingut en aquest àmbit un paper important. La necessitat de mantenir i desenvolupar aquest testimoniatge evangèlic (cf. Mt 25,35) apareix avui més urgent que mai […] La mobilitat humana, que correspon al moviment històric natural dels pobles, es pot revelar una autèntica riquesa, tant per a la família que emigra com per al país que l’acull. Una altra cosa és la migració forçada de les famílies com a conseqüència de situacions de guerra, persecucions, pobresa, injustícia, marcada per les vicissituds d’un viatge que sovint posa en risc la vida, traumatitza les persones i desestabilitza les famílies. L’acompanyament dels migrants exigeix una pastoral específica, adreçada tant a les famílies que emigren com als membres dels nuclis familiars que romanen als llocs d’origen. Això s’ha de dur a terme respectant les seves cultures, la formació religiosa i humana de què provenen, així com la riquesa espiritual dels seus ritus i tradicions, també mitjançant una cura pastoral específica […] Les experiències migratòries resulten especialment dramàtiques i devastadores, tant per a les famílies com per a les persones, quan tenen lloc fora de la legalitat i són sostingudes pels circuits internacionals del tràfic de persones. També quan concerneixen les dones o els nens no acompanyats, obligats a permanències perllongades en llocs de passatge entre un país i l’altre, en camps de refugiats, on no és possible iniciar un camí d’integració. L’extrema pobresa, i altres situacions de desintegració, de vegades indueixen les famílies fins i tot a vendre els seus propis fills per a la prostitució o el tràfic d’òrgans»[31]. «Les persecucions dels cristians, així com les de les minories ètniques i religioses, a moltes parts del món, especialment a l’Orient Mitjà, són una gran prova: no només per a l’Església, sinó també per a tota la comunitat internacional. Tot esforç ha de ser recolzat per facilitar la permanència de les famílies i de les comunitats cristianes als seus països d’origen»[32]. 47. Els Pares també van dedicar especial atenció «a les famílies de les persones amb discapacitat, en les quals aquest handicap, que irromp a la vida, genera un desafiament, profund i inesperat, i desbarata els equilibris, els desitjos i les expectatives […] Mereixen una gran admiració les famílies que accepten amb amor. Elles donen a l’Església ia la societat un testimoni valuós de fidelitat al do de la vida. La família podrà descobrir, juntament amb la comunitat cristiana, nous gestos i llenguatges, formes de comprensió i d’identitat, en el camí d’acolliment i cura del misteri de la fragilitat. Les persones amb discapacitat són per a la família un do i una oportunitat per créixer en l’amor, en l’ajuda recíproca i en la unitat […] La família que accepta amb els ulls de la fe la presència de persones amb discapacitat podrà reconèixer i garantir la qualitat i el valor de cada vida, amb les necessitats, els drets i les oportunitats. Aquesta família proveirà assistència i cures, i promourà companyia i afecte, a cada fase de la vida»[33]. Vull subratllar que l’atenció dedicada tant als migrants com a les persones amb discapacitat és un signe de l’Esperit. Perquè totes dues situacions són paradigmàtiques: posen especialment en joc com es viu avui la lògica de l’acolliment misericordiós i de la integració dels més fràgils. 48. «La majoria de les famílies respecta els ancians, els envolta d’afecte i els considera una benedicció. Un agraïment especial cal adreçar-lo a les associacions i moviments familiars que treballen en favor dels ancians, en allò espiritual i social […] A les societats altament industrialitzades, on el seu nombre va en augment, mentre que la taxa de natalitat disminueix, aquests corren el risc de ser percebuts com un pes. D’altra banda, les cures que requereixen sovint posen a dura prova els seus éssers estimats»[34]. «Valorar la fase conclusiva de la vida és encara més necessari avui, perquè a la societat actual es tracta de cancel·lar de totes les maneres possibles el moment del trànsit. La fragilitat i la dependència de l’ancià de vegades són explotades injustament per treure avantatge econòmic. Nombroses famílies ens ensenyen que es poden afrontar els darrers anys de la vida valoritzant el sentit del compliment i la integració de tota l’existència al misteri pasqual. Un gran nombre de gent gran és acollit en estructures eclesials, on poden viure en un ambient serè i familiar en el pla material i espiritual. L’eutanàsia i el suïcidi assistit són greus amenaces per a les famílies de tot el món. La seva pràctica és legal a molts països. L’Església, mentre s’oposa fermament a aquestes pràctiques, sent el deure d’ajudar les famílies que tenen cura dels seus membres ancians i malalts»[35]. 49. Vull destacar la situació de les famílies sumides a la misèria, castigades de tantes maneres, on els límits de la vida es viuen de forma lacerant. Si tothom té dificultats, en una llar molt pobra es tornen més dures[36]. Per exemple, si una dona ha de criar sola el seu fill, per una separació o per altres causes, i ha de treballar sense la possibilitat de deixar-ho amb una altra persona, el nen creix en un abandó que l’exposa a tota mena de riscos, i la seva maduració personal queda compromesa. En les difícils situacions que viuen les persones més necessitades, l’Església ha de tenir una cura especial per comprendre, consolar, integrar, evitant imposar-los una sèrie de normes com si fossin una roca, de manera que s’aconsegueix l’efecte de fer que se sentin jutjades i abandonades precisament per aquesta Mare que està cridada a acostar-los la misericòrdia de Déu. D’aquesta manera, en lloc d’oferir la força guaridora de la gràcia i la llum de l’Evangeli, alguns volen «adoctrinar-lo», convertir-lo en «pedres mortes per llançar-les contra els altres»[37]. Alguns desafiaments 50. Les respostes rebudes a les dues consultes efectuades durant el camí sinodal van esmentar les més diverses situacions que plantegen nous desafiaments. A més de les ja indicades, molts s’han referit a la funció educativa, que es veu dificultat, entre altres causes, perquè els pares arriben a casa cansats i sense ganes de conversar, en moltes famílies ja ni tan sols hi ha l’hàbit de menjar junts, i creix una gran varietat d’ofertes de distracció a més de l’addicció a la televisió. Això dificulta la transmissió de la fe de pares a fills. Altres van indicar que les famílies solen estar malaltes per una enorme ansietat. Sembla que hi ha més preocupació per prevenir problemes futurs que per compartir el present. Això, que és una qüestió cultural, s’agreuja degut a un futur professional incert, a la inseguretat econòmica, o al temor pel futur dels fills. 51. També es va esmentar la drogodependència com una de les plagues de la nostra època, que fa patir moltes famílies, i no poques vegades acaba destruint-les. Una cosa semblant passa amb l’alcoholisme, el joc i altres addiccions. La família podria ser el lloc de la prevenció i de la contenció, però la societat i la política no s’acaben d’adonar que una família en risc «perd la capacitat de reacció per ajudar els seus membres […] Notem les greus conseqüències d’aquesta ruptura en famílies destrossades, fills desarrelats, ancians abandonats, nens orfes de pares vius[8]. Com van indicar els Bisbes de Mèxic, hi ha tristos situacions de violència familiar que són brou de cultiu per a noves formes d’agressivitat social, perquè les relacions familiars també expliquen la predisposició a una personalitat violenta. Les famílies que hi influeixen són les que tenen una comunicació deficient; en què predominen actituds defensives i els seus membres no es recolzen entre si; en què no hi ha activitats familiars que propiciïn la participació; en què les relacions dels pares solen ser conflictives i violentes, i en què les relacions paternofilials es caracteritzen per actituds hostils. La violència intrafamiliar és escola de ressentiment i odi en les relacions humanes bàsiques»[39]. 52. Ningú no pot pensar que debilitar la família com a societat natural fundada en el matrimoni és una cosa que afavoreix la societat. Passa el contrari: perjudica la maduració de les persones, el cultiu dels valors comunitaris i el desenvolupament ètic de les persones ciutats i dels pobles. Ja no s’adverteix amb claredat que només la unió exclusiva i indissoluble entre un home i una dona compleix una funció social plena, perquè és un compromís estable i per fer possible la fecunditat. Hem de reconèixer la gran varietat de situacions familiars que poden brindar certa estabilitat, però les unions de fet o entre persones del mateix sexe, per exemple, no es poden equiparar sense més ni més al matrimoni. Cap unió precària o tancada a la comunicació de la vida no ens assegura el futur de la societat. Però, qui s’ocupen avui d’enfortir els matrimonis, ajudar-los a superar els riscos que els amenacen, acompanyar-los en el seu rol educatiu, estimular l’estabilitat de la unió conjugal? 53. «En algunes societats encara està en vigor la pràctica de la poligàmia; en altres contextos roman la pràctica dels matrimonis combinats […] En nombrosos contextos, i no només occidentals, s’està àmpliament difonent la praxi de la convivència que precedeix el matrimoni, així com convivències no orientades a assumir la forma d’un vincle institucional»[40]. A diversos països, la legislació facilita l’avenç d’una multiplicitat d’alternatives, de manera que un matrimoni amb notes d’exclusivitat, indissolubilitat i obertura a la vida s’acaba apareixent com una oferta antiquada entre moltes altres. Avança en molts països una desconstrucció jurídica de la família que tendeix a adoptar formes basades gairebé exclusivament en el paradigma de lautonomia de la voluntat. Si bé és legítim i just que es rebutgin velles formes de família «tradicional», caracteritzades per l’autoritarisme i fins i tot per la violència, això no hauria de portar al menyspreu del matrimoni sinó al redescobriment del seu sentit veritable i de la seva renovació. La força de la família «resideix essencialment en la capacitat d’estimar i ensenyar a estimar. Per molt ferida que hi pugui haver una família, aquesta pot créixer gràcies a l’amor»[41]. 54. En aquesta breu mirada a la realitat, vull ressaltar que, encara que hi va haver notables millores en el reconeixement dels drets de la dona i en la seva participació a l’espai públic, encara hi ha molt per avançar en alguns països. No s’acaben d’eradicar costums inacceptables. Destaco la vergonyosa violència que de vegades s’exerceix sobre les dones, el maltractament familiar i les diferents formes d’esclavitud que no constitueixen una mostra de força masculina sinó una covard degradació. La violència verbal, física i sexual que s’exerceix contra les dones en alguns matrimonis contradiu la mateixa naturalesa de la unió conjugal. Penso en la greu mutilació genital de la dona en algunes cultures però també en la desigualtat de l’accés a llocs de treball dignes i als llocs on es prenen les decisions. La història porta les empremtes dels excessos de les cultures patriarcals, on la dona era considerada de segona classe, però recordem també el lloguer de ventres o «la instrumentalització i mercantilització del cos femení a l’actual cultura mediàtica»[42]. N’hi ha que consideren que molts problemes actuals han passat a partir de l’emancipació de la dona. Però aquest argument no és vàlid, “és una falsedat, no és veritat. És una forma de masclisme»[43]. La idèntica dignitat entre l’home i la dona ens mou a alegrar-nos que se superin velles formes de discriminació, i que al si de les famílies es desenvolupi un exercici de reciprocitat. Si sorgeixen formes de feminisme que no puguem considerar adequades, igualment admirem una obra de l’Esperit en el reconeixement més clar de la dignitat de la dona i dels seus drets. 55. L’home «juga un paper igualment decisiu en la vida familiar, especialment en la protecció i el sosteniment de la dona i els fills […] Molts homes són conscients de la importància del seu paper a la família i ho viuen amb el caràcter propi de la naturalesa masculina. L’absència del pare marca severament la vida familiar, l’educació dels fills i la seva integració a la societat. La seva absència pot ser física, afectiva, cognitiva i espiritual. Aquesta manca priva els nens d’un model apropiat de conducta paterna»[44]. 56. Un altre desafiament sorgeix de diverses maneres d’una ideologia, genèricament anomenada gender, que «nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i de dona. Aquesta presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia porta a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps»[45]. És inquietant que algunes ideologies d’aquest tipus, que pretenen respondre certes aspiracions de vegades comprensibles, procuren imposar-se com un pensament únic que fins i tot determini l’educació dels nens. Cal no ignorar que «el sexe biològic (sex) i el paper sociocultural del sexe (gender), es poden distingir però no separar»[46]. D’altra banda, «la revolució biotecnològica al camp de la procreació humana ha introduït la possibilitat de manipular l’acte generatiu, convertint-lo en independent de la relació sexual entre home i dona. D’aquesta manera, la vida humana, així com la paternitat i la maternitat, han esdevingut realitats componibles i descomponibles, subjectes principalment als desitjos dels individus o de les parelles»[47]. Una cosa és comprendre la fragilitat humana o la complexitat de la vida, i una altra és acceptar ideologies que pretenen partir en dos els aspectes inseparables de la realitat. No caiguem en el pecat de pretendre substituir el Creador. Som criatures, no som omnipotents. El que hem creat ens precedeix i ha de ser rebut com a do. Al mateix temps, som cridats a custodiar la nostra humanitat, i això significa abans de res acceptar-la i respectar-la com ha estat creada. 57. Dono gràcies a Déu perquè moltes famílies, que estan lluny de considerar-se perfectes, viuen en l’amor, fan la seva vocació i continuen endavant, encara que caiguin moltes vegades al llarg del camí. A partir de les reflexions sinodals no queda un estereotip de la família ideal, sinó un interpel·lant collage format per tantes realitats diferents, plenes de goigs, drames i somnis. Les realitats que ens preocupen són desafiaments. No caiguem en el parany de desgastar-nos en laments autodefensius, en lloc de despertar una creativitat missionera. En totes les situacions, «l’Església sent la necessitat de dir una paraula de veritat i esperança […] Els grans valors del matrimoni i de la família cristiana corresponen a la recerca que impregna l’existència humana»[48]. Si constatem moltes dificultats, elles són –com van dir els Bisbes de Colòmbia– una crida a «alliberar en nosaltres les energies de l’esperança traduint-les en somnis profètics, accions transformadores i imaginació de la caritat»[49]. Capítol tercer LA MIRADA POSADA EN JESÚS: VOCACIÓ DE LA FAMÍLIA 58. Davant les famílies, i enmig d’elles, ha de tornar a ressonar sempre el primer anunci, que és «el més bell, el més gran, el més atractiu i alhora el més necessari»[50], i «ha d’ocupar el centre de l’activitat»5. És l’anunci principal, «aquest que sempre cal tornar a escoltar de diverses maneres i aquest que sempre cal tornar a anunciar d’una manera o d’una altra»[52]. Perquè «no hi ha res més sòlid, més profund, més segur, més dens i més savi que aquest anunci» i «tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerygma»[53]. 59. El nostre ensenyament sobre el matrimoni i la família no es pot deixar d’inspirar i transfigurar a la llum d’aquest anunci d’amor i de tendresa, per no convertir-se en una defensa simple d’una doctrina freda i sense vida. Perquè tampoc el misteri de la família cristiana no es pot entendre plenament si no és a la llum de l’infinit amor del Pare, que es va manifestar en Crist, que es va lliurar fins al final i viu entre nosaltres. Per això vull contemplar Crist viu present en tantes històries d’amor i invocar el foc de l’Esperit sobre totes les famílies del món. 60. Dins aquest marc, aquest capítol breu recull una síntesi de l’ensenyament de l’Església sobre el matrimoni i la família. També aquí citaré diverses aportacions presentades pels Pares sinodals en les seves consideracions sobre la llum que ens ofereix la fe. Ells van partir de la mirada de Jesús i van indicar que ell «mirà les dones i els homes amb qui es trobà amb amor i tendresa, acompanyant els seus passos amb veritat, paciència i misericòrdia, en anunciar les exigències del Regne de Déu»[54]. Així, el Senyor ens acompanya avui en el nostre interès per viure i transmetre l’Evangeli de la família. Jesús recupera i porta a la seva plenitud el projecte diví 61. Enfront dels qui prohibien el matrimoni, el Nou Testament ensenya que «tot allò que Déu ha creat és bo; no cal rebutjar res» (1 Tt 4,4). El matrimoni és un «do» del Senyor (cf. 1Co 7,7). Alhora, per aquesta valoració positiva, es posa un fort èmfasi a cuidar aquest do diví: «Respecteu el matrimoni, el llit nupcial» (He 13,4). Aquest regal de Déu inclou la sexualitat: «No us priveu l’un de l’altre» (1Co 7,5). 62. Els Pares sinodals van recordar que Jesús «referint-se al designi primigeni sobre l’home i la dona, reafirma la unió indissoluble entre ells, si bé dient que “per la duresa del vostre cor us va permetre Moisès repudiar les vostres dones; però, al principi, no era així” (Mt 19,8). La indissolubilitat del matrimoni —“allò que Déu ha unit, que no ho separi l’home” (Mt 19,6)— no cal entendre-la abans que res com un “jugo” imposat als homes sinó com un “do” fet a les persones unides en matrimoni […] La condescendència divina acompanya sempre el camí humà, sana i transforma el cor endurit amb el cor endurit amb el seu cor endurit creu. Dels Evangelis emergeix clarament l’exemple de Jesús, que […] va anunciar el missatge concernent al significat del matrimoni com a plenitud de la revelació que recupera el projecte originari de Déu (cf. Mt 19,3)»[55]. 63. «Jesús, que va reconciliar cada cosa en si mateixa, va tornar a portar el matrimoni i la família a la seva forma original (cf. Mc 10,1-12). La família i el matrimoni van ser redimits per Crist (cf. Ef 5,21-32), restaurats a imatge de la Santíssima Trinitat, misteri del qual brolla tot amor veritable. L’aliança esponsal, inaugurada en la creació i revelada a la història de la salvació, rep la plena revelació del seu significat en Crist i en la seva Església. De Crist, mitjançant l´Església, el matrimoni i la família reben la gràcia necessària per testimoniar l´amor de Déu i viure la vida de comunió. L’Evangeli de la família travessa la història del món, des de la creació de l’home a imatge i semblança de Déu (cf. Gn 1,26-27) fins al compliment del misteri de l’Aliança en Crist al final dels segles amb les noces de l’Anyell (cf. Ap 19,9)»[56]. 64. «L’exemple de Jesús és un paradigma per a l’Església […] Ell va iniciar la seva vida pública amb el miracle a la festa nupcial a Canà (cf. Jn 2,1-11) […] Va compartir moments quotidians d’amistat amb la família de Llàtzer i les seves germanes (cf. Lc 10,48). Escoltà el plor dels pares pels seus fills, retornant-los la vida (cf. Mc 5,41; Lc 7,14-15), i mostrant així el veritable sentit de la misericòrdia, la qual implica el restabliment de l’Aliança (cf. Joan Pau II, Dives in misericòrdia, 4). Això apareix clarament a les trobades amb la dona samaritana (cf. Jn 4,1-30) i amb l’adúltera (cf. Jn 8,1-11), en què la percepció del pecat es desperta de cara a l’amor gratuït de Jesús»[57]. 65. L’encarnació del Verb en una família humana, a Natzaret, commou amb la novetat la història del món. Necessitem submergir-nos en el misteri del naixement de Jesús, al sí de Maria a l’anunci de l’àngel, quan va germinar la Paraula al seu si; també al sí de Josep, que va donar el nom a Jesús i es va fer càrrec de Maria; a la festa dels pastors al costat del pessebre, a l’adoració dels Mags; en fugida a Egipte, en què Jesús participa en el dolor del seu poble exiliat, perseguit i humiliat; en la religiosa espera de Zacaries i en l’alegria que acompanya el naixement de Joan Baptista, en la promesa complerta per a Simeó i Anna al temple, en l’admiració dels doctors de la llei escoltant la saviesa de Jesús adolescent. I després, penetrar en els trenta llargs anys on Jesús es guanyava el pa treballant amb les mans, xiuxiuejant la pregària i la tradició creient del seu poble i educant-se en la fe dels seus pares, fins a fer-la fructificar al misteri del Regne. Aquest és el misteri del Nadal i el secret de Natzaret, ple de perfum a família. És el misteri que tant va fascinar Francesc d’Assís, Teresa del Nen Jesús i Carles de Foucauld, del qual beuen també les famílies cristianes per renovar la seva esperança i la seva alegria. 66. «L´aliança d´amor i fidelitat, de la qual viu la Sagrada Família de Natzaret, il·lumina el principi que dóna forma a cada família, i la fa capaç d´afrontar millor les vicissituds de la vida i de la història. Sobre aquesta base, cada família, malgrat la seva feblesa, pot arribar a ser una llum a la foscor del món. “Lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d’amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi com és de dolça i insubstituïble la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia” (Pau VI, Discurs 1964)»[58]. La família als documents de l’Església 67. El Concili Ecumènic Vaticà II, a la Constitució pastoral Gaudium et spes, es va ocupar de «la promoció de la dignitat del matrimoni i la família» (cf. 47-52). Va definir el matrimoni com a comunitat de vida i d’amor (cf. 48), posant l’amor al centre de la família […] El “veritable amor entre marit i dona” (49) implica el lliurament mútua, inclou i integra la dimensió sexual i l’afectivitat, conformement al designi diví (cf. 48-49). A més, subratlla l’arrelament en Crist dels esposos: Crist Senyor “surt a trobar els esposos cristians en el sagrament del matrimoni” (48), i roman amb ells. A l’encarnació, ell assumeix l’amor humà, el purifica, el porta a plenitud, i dóna als esposos, amb el seu Esperit, la capacitat de viure’l, impregnant tota la vida de fe, esperança i caritat. D’aquesta manera, els esposos són consagrats i, mitjançant una gràcia pròpia, edifiquen el Cos de Crist i constitueixen una església domèstica (cf. Lumen gentium, 11), de manera que l’Església, per comprendre plenament el seu misteri, mira la família cristiana, que ho manifesta de manera genuïna»[59]. 68. Després, «seguint les empremtes del Concili Vaticà II, el beat Pau VI va aprofundir la doctrina sobre el matrimoni i la família. En particular, amb l’Encíclica Humanae vitae, va posar en relleu l’enllaç íntim entre amor conjugal i procreació: “L’amor conjugal exigeix als esposos una consciència de la seva missió de paternitat responsable sobre la qual avui tant s’insisteix amb raó i que cal comprendre exactament […] L’exercici responsable de la paternitat exigeix, per tant amb Déu, envers ells mateixos, envers la família i la societat, en una justa jerarquia de valors” (10). A l’Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, el beat Pau VI va evidenciar la relació entre la família i l’Església»[60]. 69. «Sant Joan Pau II va dedicar una atenció especial a la família mitjançant les seves catequesis sobre l’amor humà, la Carta a les famílies Gratissimam sane i sobretot amb l’Exhortació apostòlica Familiaris consorti. En aquests documents, el Pontífex va definir la família “via de l’Església”; va oferir una visió de conjunt sobre la vocació a l’amor de l’home i la dona; va proposar les línies fonamentals per a la pastoral de la família i per a la presència de la família a la societat. En particular, tractant de la caritat conjugal (cf. Familiaris consortio, 13), va descriure la manera com els cònjuges, en la seva amor mutu, reben el do de l’Esperit de Crist i viuen la seva crida a la santedat»[61]. 70. «Benedicte XVI, a l’Encíclica Deus caritas est, va reprendre el tema de la veritat de l’amor entre home i dona, que s’il·lumina plenament només a la llum de l’amor de Crist crucificat (cf. n. 2). Ell recalca que “el matrimoni basat en un amor exclusiu i definitiu es converteix en la icona de la relació de Déu amb el seu poble i, a l’inrevés, la manera d’estimar de Déu es converteix en la mesura de l’amor humà” (11). A més, a l’Encíclica Caritas in veritate, posa en relleu la importància de l’amor com a principi de vida a la societat (cf. n. 44), lloc on s’aprèn l’experiència del bé comú»[62]. El sagrament del matrimoni 71. «La Sagrada Escriptura i la Tradició ens revelen la Trinitat amb característiques familiars. La família és imatge de Déu, que […] és comunió de persones. En el baptisme, la veu del Pare va cridar Jesús Fill estimat, i en aquest amor podem reconèixer l’Esperit Sant (cf. Mc 1,10-11). Jesús, que va reconciliar cada cosa i ha redimit l’home del pecat, no només va tornar a portar el matrimoni i la família a la seva forma original, sinó que també va elevar el matrimoni a signe sacramental del seu amor per l’Església (cf. Mt 19,1-12; Mc 10,1-12; Ef 5,21-32 A la família humana, reunida en Crist, està restaurada la “imatge i semblança” de la Santíssima Trinitat (cf. Gn 1,26), misteri del qual brolla tot amor veritable. De Crist, mitjançant l’Església, el matrimoni i la família reben la gràcia necessària per testimoniar l´Evangeli de l´amor de Déu»[63]. 72. El sagrament del matrimoni no és una convenció social, un ritu buit o el mer signe extern d’un compromís. El sagrament és un do per a la santificació i la salvació dels esposos, perquè «la seva pertinença recíproca és representació real, mitjançant el signe sacramental, de la mateixa relació de Crist amb l’Església. Els esposos són per tant el record permanent per a l’Església del que va passar a la creu; són l’un per a l’altre i per als fills, testimonis de la salvació, de què el sagrament els fa partícips»[64]. El matrimoni és una vocació, ja que és una resposta a l’anomenada específica a viure l’amor conjugal com a signe imperfecte de l’amor entre Crist i l’Església. Per tant, la decisió de casar-se i crear una família ha de ser fruit d’un discerniment vocacional. 73. «El do recíproc constitutiu del matrimoni sacramental arrela a la gràcia del baptisme, que estableix l’aliança fonamental de tota persona amb Crist a l’Església. En l’acollida mútua, i amb la gràcia de Crist, els nuvis es prometen entrega total, fidelitat i obertura a la vida, ia més reconeixen com a elements constitutius del matrimoni els dons que Déu els ofereix, prenent de debò el seu mutu compromís, en nom i davant de l’Església. Ara bé, la fe permet assumir els béns del matrimoni com a compromisos que es poden sostenir millor mitjançant l’ajuda de la gràcia del sagrament […] Per tant, la mirada de l’Església s’adreça als esposos com al cor de tota la família, que alhora dirigeix la seva mirada cap a Jesús»[65]. El sagrament no és una «cosa» o una «força», perquè en realitat Crist mateix «mitjançant el sagrament del matrimoni, surt a trobar els esposos cristians (cf. Gaudium et spes, 48). Roman amb ells, els dóna la força de seguir-lo prenent la seva creu, d’aixecar-se després de les seves caigudes, de perdonar-se mútuament, de portar uns les càrregues dels altres»[66]. El matrimoni cristià és un signe que no només indica quant va estimar Crist la seva Església en l’Aliança segellada a la creu, sinó que fa present aquest amor a la comunió dels esposos. En unir-se ells en una sola carn, representen el desposori del Fill de Déu amb la naturalesa humana. Per això «en les alegries del seu amor i de la seva vida familiar els dóna, ja aquí, un gust anticipat del banquet dels casaments de l’Anyell»[67]. Encara que «l’analogia entre la parella marit-dona i Cristo-Església» és una «analogia imperfecta»[68], convida a invocar el Senyor perquè vessi el seu propi amor en els límits de les relacions conjugals. 74. La unió sexual, viscuda de manera humana i santificada pel sagrament, és alhora camí de creixement en la vida de la gràcia per als esposos. És el «misteri nupcial»[69]. El valor de la unió dels cossos està expressat en les paraules del consentiment, on es van acceptar i es van lliurar l’un al un altre per compartir tota la vida. Aquestes paraules atorguen un significat a la sexualitat i l’alliberen de qualsevol ambigüitat. Però, en realitat, tota la vida en comú dels esposos, tota la xarxa de relacions que teixiran entre si, amb els seus fills i amb el món, estarà impregnada i enfortida per la gràcia del sagrament que brolla del misteri de l’Encarnació i de la Pasqua, on Déu va expressar tot el seu amor per la humanitat i s’hi va unir íntimament. Mai no estaran sols amb les seves pròpies forces per enfrontar els desafiaments que es presentin. Ells estan cridats a respondre al do de Déu amb el seu afany, la seva creativitat, la seva resistència i la seva lluita quotidiana, però sempre podran invocar l’Esperit Sant que ha consagrat la seva unió perquè la gràcia rebuda es manifesti novament en cada nova situació. 75. Segons la tradició llatina de l’Església, en el sagrament del matrimoni els ministres són l’home i la dona que es casen[70], els quals, en manifestar el seu consentiment i expressar-lo en el lliurament corpòria, reben un gran do. El consentiment i la unió dels cossos són els instruments de l’acció divina que els fa una sola carn. En el baptisme va quedar consagrada la seva capacitat d’unir-se en matrimoni com a ministres del Senyor per respondre a la crida de Déu. Per això, quan dos cònjuges no cristians es bategen, no cal que renovin la promesa matrimonial, i n’hi ha prou que no la rebutgin, ja que pel baptisme que reben aquesta unió es torna automàticament sacramental. El dret canònic també reconeix la validesa d’alguns matrimonis que se celebren sense un ministre ordenat[71]. En efecte, l’ordre natural ha estat assumit per la redempció de Jesucrist, de manera que, «entre batejats, no hi pot haver contracte matrimonial vàlid que no sigui per això mateix sagrament»[72]. L’Església pot exigir la publicitat de l’acte, la presència de testimonis i altres condicions que han anat variant al llarg de la història, però això no treu als dos que es casen el seu caràcter de ministres del sagrament ni debilita la centralitat del consentiment de l’home i la dona, que és el que estableix el vincle sacramental per si mateix. De totes maneres, necessitem reflexionar més sobre l’acció divina al ritu nupcial, que apareix molt destacada a les Esglésies orientals, en ressaltar la importància de la benedicció sobre els contraents com a signe del do de l’Esperit. Llavors del Verb i situacions imperfectes 76. «L’Evangeli de la família alimenta també aquestes llavors que encara esperen madurar, i s’ha de fer càrrec dels arbres que han perdut vitalitat i necessiten que no se’ls descuidi»[73], de manera que, partint del do de Crist en el sagrament, «siguin conduïts plenament més a més a més d’un coneixement més aviat d’un coneixement al més sagrament d’un coneixement al més sagrament d’aquest coneixement. misteri a la seva vida»[74]. 77. Assumint l’ensenyament bíblic, segons el qual tot va ser creat per Crist i per a Crist (cf. Col 1,16), els Pares sinodals van recordar que «l’ordre de la redempció il·lumina i compleix el de la creació. El matrimoni natural, doncs, es comprèn plenament a la llum del seu compliment sacramental: només fixant la mirada en Crist es coneix profundament la veritat de les relacions humanes. “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix en el misteri del Verb encarnat […] Crist, el nou Adam, en la revelació mateixa del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al propi home i li descobreix la grandesa de la seva vocació” (Gaudium et spes, 22). Resulta particularment oportú comprendre en clau cristocèntrica […] el bé dels cònjuges (bonum coniugum)»[75], que inclou la unitat, l’obertura a la vida, la fidelitat i la indissolubilitat, i dins del matrimoni cristià també l’ajuda mútua en el camí cap a la més plena amistat amb el Senyor. «El discerniment de la presència dels semina Verbi a les altres cultures (cf. Ad gentes divinitus, 11) també es pot aplicar a la realitat matrimonial i familiar. Fora del veritable matrimoni natural també hi ha elements positius en les formes matrimonials d’altres tradicions religioses»[76], encara que tampoc no faltin les ombres. Podem dir que «tota persona que vulgui portar a aquest món una família, que ensenyi els nens a alegrar-se per cada acció que tingui com a propòsit vèncer el mal —una família que mostra que l’Esperit és viu i actuant— trobarà gratitud i estima, no importa el poble, o la religió o la regió a què pertanyi»[77]. 78. «La mirada de Crist, la llum del qual il·lumina tot home (cf. Jn 1,9; Gaudium et spes, 22) inspira la cura pastoral de l’Església cap als fidels que simplement conviuen, els qui han contret matrimoni només civil o els divorciats tornats a casar. Amb l’enfocament de la pedagogia divina, l’Església mira amb amor els qui participen en la seva vida de manera imperfecta: demana per a ells la gràcia de la conversió; els infon valor per fer el bé, per fer-se càrrec amb amor l’un de l’altre i per estar al servei de la comunitat on viuen i treballen […] Quan la unió assoleix una estabilitat notable mitjançant un vincle públic —i està connotada d’afecte profund, de responsabilitat per la prole, de capacitat de superar les proves— pot ser vista com una oportunitat per acompanyar cap al sagrament del matrimoni. 79. «Davant de situacions difícils i famílies ferides, sempre cal recordar un principi general: “Els pastors, per amor a la veritat, estan obligats a destriar bé les situacions” (Familiaris consortio, 84). El grau de responsabilitat no és igual en tots els casos, i hi pot haver factors que limiten la capacitat de decisió. Per tant, alhora que la doctrina s’expressa amb claredat, cal evitar els judicis que no tenen en compte la complexitat de les diverses situacions, i cal estar atents a la manera com les persones viuen i pateixen a causa de la seva condició»[79]. Transmissió de la vida i l’educació dels fills 80. El matrimoni és en primer lloc una «íntima comunitat conjugal de vida i amor»[80], que constitueix un bé per als mateixos esposos[81], i la sexualitat «està ordenada a l’amor conjugal de l’home i la dona»[82]. Per això, també «els esposos als quals Déu no ha concedit tenir fills poden portar una vida conjugal plena de sentit, humanament i cristianament»[83]. Això no obstant, aquesta unió està ordenada a la generació «pel seu propi caràcter natural»[84]. El nen que arriba «no ve de fora a afegir-se a l’amor mutu dels esposos; brolla del cor mateix d’aquell do recíproc, del qual és fruit i compliment»[85]. No apareix com el final d’un procés, sinó que és present des de l’inici de l’amor com una característica essencial que no es pot negar sense mutilar el mateix amor. Des del començament, l’amor rebutja tot impuls de tancar-se en si mateix, i s’obre a una fecunditat que el perllonga més enllà de la pròpia existència. Aleshores, cap acte genital dels esposos pot negar aquest significat[86], encara que per diverses raons no sempre pugui de fet engendrar una nova vida. 81. El fill reclama néixer d’aquest amor, i no de qualsevol manera, ja que ell «no és un dret sinó un do»[87], que és «el fruit de l’acte específic de l’amor conjugal dels pares»[88]. Perquè «segons l’ordre de la creació, l’amor conjugal entre un home i una dona i la transmissió de la vida són ordenats recíprocament (cf. Gn 1,27-28). D’aquesta manera, el Creador va fer l’home i la dona partícips de l’obra de la seva creació i alhora els va fer instruments del seu amor, confiant a la seva responsabilitat el futur de la humanitat a través de la transmissió de la vida humana»[89]. 82. Els Pares sinodals han esmentat que «no és difícil constatar que s’està difonent una mentalitat que redueix la generació de la vida a una variable dels projectes individuals o dels cònjuges»[90]. L’ensenyament de l’Església «ajuda a viure de manera harmoniosa i conscient la comunió entre els cònjuges, en totes les dimensions, juntament amb la responsabilitat generativa. Cal redescobrir el missatge de l’Encíclica Humanae vitae de Pau VI, que posa èmfasi en la necessitat de respectar la dignitat de la persona en la valoració moral dels mètodes de regulació de la natalitat […] L’opció de l’adopció i de l’acollida expressa una fecunditat particular de l’experiència conjugal»[9] Amb particular gratitud, l’Església «sosté les famílies que acullen, eduquen i envolten amb el seu afecte els fills diversament hàbils»[92]. 83. En aquest context, no puc deixar de dir que, si la família és el santuari de la vida, el lloc on la vida és engendrada i cuidada, constitueix una contradicció lacerant que es converteixi en el lloc on la vida és negada i destrossada. És tan gran el valor d’una vida humana i és tan inalienable el dret a la vida del nen innocent que creix al si de la seva mare, que de cap manera es pot plantejar com un dret sobre el propi cos la possibilitat de prendre decisions respecte a aquesta vida, que és un fi en si mateixa i que mai no pot ser un objecte de domini d’un altre ésser humà. La família protegeix la vida en totes les etapes i també en el seu ocàs. Per això, «als qui treballen a les estructures sanitàries se’ls recorda l’obligació moral de l’objecció de consciència. De la mateixa manera, l’Església no sols sent la urgència d’afirmar el dret a la mort natural, evitant l’acarnissament terapèutic i l’eutanàsia”, sinó també “rebutja amb fermesa la pena de mort”[93]. 84. Els Pares també van voler emfatitzar que «un dels desafiaments fonamentals davant el que es troben les famílies d’avui és segurament el desafiament educatiu, encara més ardu i complex a causa de la realitat cultural actual i de la gran influència dels mitjans de comunicació»[94]. «L’Església exerceix un rol preciós de suport a les famílies, partint de la iniciació cristiana, a través de comunitats acollidores»[95]. Però em sembla molt important recordar que l’educació integral dels fills és “obligació gravíssima”, alhora que “dret primari” dels pares[96]. No és només una càrrega o un pes, sinó també un dret essencial i insubstituïble que estan cridats a defensar i que ningú no hauria de pretendre treure’ls. L’Estat ofereix un servei educatiu de manera subsidiària, acompanyant-la funció indelegable dels pares, que tenen dret a poder triar amb llibertat el tipus d’educació —accessible i de qualitat— que vulguin donar als fills segons les conviccions. L’escola no substitueix els pares sinó que els complementa. Aquest és un principi bàsic: «Qualsevol altre col·laborador en el procés educatiu ha d?actuar en nom dels pares, amb el seu consens i, en certa mesura, fins i tot per encàrrec seu»[97]. Però «s’ha obert una bretxa entre família i societat, entre família i escola; el pacte educatiu avui s’ha trencat; i així l’aliança educativa de la societat amb la família ha entrat en crisi»[98]. 85. L’Església està cridada a col·laborar, amb una acció pastoral adequada, perquè els pares mateixos puguin complir amb la seva missió educativa. Sempre ho ha de fer ajudant-los a valorar la seva pròpia funció, ia reconèixer que els qui han rebut el sagrament del matrimoni es converteixen en veritables ministres educatius, perquè quan formen els seus fills edifiquen l’Església[99], i en fer-ho accepten una vocació que Déu els proposa[100]. La família i l’Església 86. «Amb goig íntim i profunda consolació, l’Església mira les famílies que romanen fidels als ensenyaments de l’Evangeli, agraint-los el testimoni que donen i encoratjant-les. Gràcies a elles, en efecte, es fa creïble la bellesa del matrimoni indissoluble i fidel per sempre. A la família, “que es podria anomenar església domèstica” (Lumen gentium, 11), madura la primera experiència eclesial de la comunió entre persones, en què es reflecteix, per gràcia, el misteri de la Santa Trinitat. Aquí s’aprèn la paciència i el goig del treball, l’amor fratern, el perdó generós, fins i tot reiterat, i sobretot el culte diví per mitjà de l’oració i l’ofrena de la pròpia vida” (Catecisme de l’Església Catòlica, 1657)»[101]. 87. L’Església és família de famílies, constantment enriquida per la vida de totes les esglésies domèstiques. Per tant, «en virtut del sagrament del matrimoni cada família es converteix, amb caràcter general, en un bé per a l’Església. En aquesta perspectiva, certament també serà un do valuós, per avui de l’Església, considerar la reciprocitat entre família i Església: l’Església és un bé per a la família, la família és un bé per a l’Església. Custodiar aquest do sacramental del Senyor correspon no només a la família individualment sinó a tota la comunitat cristiana»[102]. 88. L’amor viscut a les famílies és una força constant per a la vida de l’Església. «La fi unitiva del matrimoni és una crida constant a augmentar i aprofundir aquest amor. A la seva unió d’amor els esposos experimenten la bellesa de la paternitat i la maternitat; comparteixen projectes i fatigues, desitjos i aficions; aprenen a cuidar-se l’un a l’altre ia perdonar-se mútuament. En aquest amor celebren els seus moments feliços i es recolzen en els episodis difícils de la seva història de vida […] La bellesa del do recíproc i gratuït, l’alegria per la vida que neix i la cura amorosa de tots els seus membres, des dels petits fins als ancians, són només alguns dels fruits que fan única i insubstituïble la resposta a la vocació de la família»[103], tant per a l’Església com per a la societat sencera. Capítol quart L’AMOR AL MATRIMONI 89. Amb tot això no n’hi ha prou per manifestar l’evangeli del matrimoni i de la família si no ens aturem especialment a parlar d’amor. Perquè no podrem encoratjar un camí de fidelitat i entrega recíproca si no estimulem el creixement, la consolidació i l’aprofundiment de l’amor conjugal i familiar. En efecte, la gràcia del sagrament del matrimoni està destinada abans que res «a perfeccionar l’amor dels cònjuges»[104]. També aquí s’aplica que «podria tenir fe per moure muntanyes; si no tinc amor, no sóc res. Podria repartir en almoines tot el que tinc i fins i tot deixar-me cremar viu; si no tinc amor, no em serveix de res» (1Co 13,2-3). Però la paraula «amor», una de les més utilitzades, apareix moltes vegades desfigurada[105]. El nostre amor quotidià 90. A l’anomenat himne de la caritat escrit per sant Pau, veiem algunes característiques de l’amor veritable: «L’amor és pacient, és servicial; l’amor no té enveja, no fa ostentació, no és arrogant, no obra amb duresa, no cerca el seu propi interès, no s’irrita, no porta comptes del mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que gaudeix amb la veritat. Tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1 Co 13,4-7). Això es viu i es cultiva enmig de la vida que comparteixen cada dia els esposos, entre ells i amb els seus fills. Per això, és valuós aturar-se a precisar el sentit de les expressions d’aquest text, per intentar una aplicació a l’existència concreta de cada família. Paciència 91. La primera expressió utilitzada és makrothymei. La traducció no és simplement que tot ho suporta, perquè aquesta idea està expressada al final del v. 7. El sentit es pren de la traducció grega de l’Antic Testament, on diu que Déu és «lent a la ira» (Ex 34,6; Nm 14,18). Es mostra quan la persona no es deixa endur pels impulsos i evita agredir. És una qualitat del Déu de l’Aliança que convoca també la seva imitació dins la vida familiar. Els textos en què Pau fa servir aquest terme s’han de llegir amb el rerefons del Llibre de la Saviesa (cf. 11,23; 12,2.15-18); alhora que s’alaba la moderació de Déu per donar espai al penediment, s’insisteix en el seu poder que es manifesta quan actua amb misericòrdia. La paciència de Déu és exercici de la misericòrdia amb el pecador i manifesta el veritable poder. 92. Tenir paciència no és deixar que ens maltractin contínuament, o tolerar agressions físiques, o permetre que ens tractin com a objectes. El problema és quan exigim que les relacions siguin celestials o que les persones siguin perfectes, o quan ens col·loquem al centre i esperem que només es compleixi la pròpia voluntat. Aleshores tot ens impacienta, tot ens porta a reaccionar amb agressivitat. Si no cultivem la paciència, sempre tindrem excuses per respondre amb ira, i finalment ens convertirem en persones que no saben conviure, antisocials, incapaços de postergar els impulsos, i la família es tornarà un camp de batalla. Per això, la Paraula de Déu ens exhorta: «Desterreu de vosaltres l’amargor, la ira, els enuigs i insults i tota la maldat» (Ef 4,31). Aquesta paciència es consolida quan reconec que l’altre també té dret a viure en aquesta terra al costat meu, així com és. Tant se val si és un destorb per a mi, si altera els meus plans, si em molesta amb la seva manera de ser o amb les seves idees, si no és tot el que jo esperava. L’amor sempre té un sentit de compassió profunda que porta a acceptar l’altre com a part d’aquest món, també quan actua d’una manera diferent del que jo voldria. Actitud de servei 93. Segueix la paraula jrestéuetai, que és única a tota la Bíblia, derivada de jrestós (persona bona, que mostra la seva bondat en les seves obres). Però, pel lloc on està, en estricte paral·lelisme amb el verb precedent, és un complement seu. Així, Pau vol aclarir que la “paciència” anomenada en primer lloc no és una postura totalment passiva, sinó que està acompanyada per una activitat, per una reacció dinàmica i creativa davant els altres. Indica que l’amor beneficia i promou els altres. Per això es tradueix com a «servicial». 94. A tot el text es veu que Pau vol insistir que l’amor no és només un sentiment, sinó que cal entendre en el sentit que té el verb «estimar» en hebreu: és «fer el bé». Com deia sant Ignasi de Loiola, «l’amor s’ha de posar més a les obres que a les paraules»[106]. Així pot mostrar tota la seva fecunditat, i ens permet experimentar la felicitat de donar, la noblesa i la grandesa de donar-se sobreabundantment, sense mesurar, sense reclamar pagaments, pel sol gust de donar i servir. Sanant l’enveja 95. Després es rebutja com a contrària a l’amor una actitud expressada com a zeloi (cels, enveja). Significa que en l’amor no hi ha lloc per sentir malestar pel bé d’un altre (cf. Ac 7,9; 17,5). L’enveja és una tristesa pel bé aliè, que mostra que no ens interessa la felicitat dels altres, ja que estem exclusivament concentrats en el benestar mateix. Mentre l’amor ens fa sortir de nosaltres mateixos, l’enveja ens porta a centrar-nos en el jo mateix. El veritable amor valora els èxits aliens, no els sent com una amenaça, i s’allibera del sabor amarg de l’enveja. Accepta que cadascú té dons diferents i diferents camins a la vida. Aleshores, procura descobrir el seu propi camí per ser feliç, deixant que els altres trobin el seu. 96. En definitiva, es tracta de complir allò que demanaven els dos últims manaments de la Llei de Déu: «No cobejaràs els béns del teu proïsme. No cobejaràs la dona del teu proïsme, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res que en sigui» (Ex 20,17). L’amor ens porta a una valoració sentida de cada ésser humà, reconeixent el seu dret a la felicitat. Estimo aquesta persona, la miro amb la mirada de Déu Pare, que ens regala tot «perquè ho gaudim» (1 Tm 6,17), i aleshores accepto al meu interior que pugui gaudir d’un bon moment. Aquesta mateixa arrel de l’amor, en tot cas, és el que em porta a rebutjar la injustícia que alguns en tinguin massa i d’altres no en tinguin res, o el que em mou a buscar que també els descartables de la societat puguin viure una mica d’alegria. Però això no és pas enveja, sinó desigs d’equitat. Sense fer ostentació ni engrandir-se 97. Segueix el terme perpereuotai, que indica la vanaglòria, l’ànsia de mostrar-se com a superior per impressionar els altres amb una actitud pedant i una mica agressiva. Qui estima, no només evita parlar massa de si mateix, sinó que a més, perquè està centrat en els altres, sap ubicar-se al seu lloc sense pretendre ser-ne el centre. La paraula següent –physioutai– és molt semblant, perquè indica que l’amor no és arrogant. Literalment expressa que no s’engrandeix davant els altres, i indica una mica més subtil. No és només una obsessió per mostrar les qualitats pròpies, sinó que a més es perd el sentit de la realitat. Es considera més gran del que és, perquè es creu més “espiritual” o “savi”. Pau fa servir aquest verb altres vegades, per exemple per dir que «la ciència infla, l’amor en canvi edifica» (1Co 8,1). És a dir, alguns es creuen grans perquè saben més que els altres, i es dediquen a exigir-los ia controlar-los, quan en realitat allò que ens fa grans és l’amor que comprèn, cuida, protegeix el feble. En un altre verset també ho aplica per criticar els qui s’«engrandeixen» (cf. 1Co 4,18), però en realitat tenen més xerrameca que veritable «poder» de l’Esperit (cf. 1Co 4,19). 98. És important que els cristians visquin això en la manera de tractar els familiars poc formats en la fe, fràgils o menys ferms en les seves conviccions. De vegades passa el contrari: els suposadament més avançats dins de la seva família, es tornen arrogants i insuportables. L’actitud d’humilitat apareix aquí com una cosa que és part de l’amor, perquè per poder comprendre, disculpar o servir els altres de cor és indispensable guarir l’orgull i cultivar la humilitat. Jesús recordava als seus deixebles que en el món del poder cadascú intenta dominar-ne un altre, i per això els diu: «No ha de ser així entre vosaltres» (Mt 20,26). La lògica de l’amor cristià no és la de qui se sent més que altres i necessita fer-los sentir el seu poder, sinó que «qui vulgui ser el primer entre vosaltres, que sigui el vostre servidor» (Mt 20,27). A la vida familiar no pot regnar la lògica del domini dels uns sobre els altres, o la competició per veure qui és més intel·ligent o poderós, perquè aquesta lògica acaba amb l’amor. També per a la família és aquest consell: «Tingueu sentiments d’humilitat els uns amb els altres, perquè Déu resisteix els superbs, però dóna la seva gràcia als humils» (1 P 5,5). Amabilitat 99. Estimar també és tornar-se amable, i allà pren sentit la paraula asjemonéi. Vol indicar que l’amor no obra amb rudesa, no actua de manera descortesa, no és dur en el tracte. Les seves maneres, paraules, gestos, són agradables i no aspres ni rígids. Detesta fer patir els altres. La cortesia “és una escola de sensibilitat i desinterès”, que exigeix a la persona “cultivar la seva ment i els seus sentits, aprendre a sentir, parlar i, en certs moments, a callar”[107]. Ser amable no és un estil que un cristià pot escollir o rebutjar. Com a part de les exigències irrenunciables de l’amor, «tot ésser humà està obligat a ser afable amb els qui l’envolten»[108]. Cada dia, «entrar a la vida de l’altre, fins i tot quan forma part de la nostra vida, demana la delicadesa d’una actitud no invasora, que renovi la confiança i el respecte […] L’amor, quan és més íntim i profund, més exigeix el respecte de la llibertat i la capacitat d’esperar que l’altre obri la porta del seu cor»[109]. 100. Per disposar-se a una veritable trobada amb l’altra, cal una mirada amable posada en ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors aliens, potser per compensar els propis complexos. Una mirada amable permet que no ens aturem tant als seus límits, i així puguem tolerar-ho i unir-nos en un projecte comú, encara que siguem diferents. L’amor amable genera vincles, cultiva llaços, crea noves xarxes d’integració, construeix una trama social ferma. Així es protegeix a si mateix, ja que sense sentit de pertinença no es pot sostenir un lliurament pels altres, cadascú acaba buscant només la seva conveniència i la convivència esdevé impossible. Una persona antisocial creu que els altres existeixen per satisfer les seves necessitats, i que quan ho fan només compleixen el seu deure. Per tant, no hi ha lloc per a l’amabilitat de l’amor i el llenguatge. Qui estima és capaç de dir paraules d’alè, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen. Vegem, per exemple, algunes paraules que deia Jesús a les persones: «Ànim fill!» (Mt 9,2). «Quina gran és la teva fe!» (Mt 15,28). «Aixeca’t!» (Mc 5,41). «Vés-te’n en pau» (Lc 7,50). «No tingueu por» (Mt 14,27). No són paraules que humilien, que entristen, que irriten, que menyspreen. A la família cal aprendre aquest llenguatge amable de Jesús. Despreniment 101. Hem dit moltes vegades que per estimar els altres primer cal estimar-se a si mateix. No obstant això, aquest himne a l’amor afirma que l’amor «no cerca el seu propi interès», o «no busca allò que n’és». També es fa servir aquesta expressió en un altre text: «No us tanqueu en els vostres interessos, sinó busqueu tots l’interès dels altres» (Fl 2,4). Davant d’una afirmació tan clara de les Escriptures, cal evitar donar prioritat a l’amor a si mateix com si fos més noble que el do de si als altres. Una certa prioritat de l’amor a si mateix només es pot entendre com una condició psicològica, com a qui és incapaç d’estimar-se a si mateix troba dificultats per estimar els altres: «Qui és garrepa amb si mateix, amb qui serà generós? […] Ningú pitjor que l’avar amb si mateix» (Si 14,5-6). 102. Però el mateix sant Tomàs d’Aquino ha explicat que «pertany més a la caritat voler estimar que voler ser estimat»[110] i que, de fet, «les mares, que són les que més estimen, busquen més estimar que ser estimades»[111]. Per això, l’amor pot anar més enllà de la justícia i desbordar-se de franc, «sense esperar res a canvi» (Lc 6,35), fins a arribar a l’amor més gran, que és «donar la vida» pels altres (Jn 15,13). Encara és possible aquest despreniment que permet donar gratis i donar fins a la fi? Segurament és possible, perquè és el que demana l’Evangeli: «El que heu rebut de franc, doneu-lo de franc» (Mt 10,8). Sense violència interior 103. Si la primera expressió de l’himne ens convidava a la paciència que evita reaccionar bruscament davant de les debilitats o errors dels altres, ara apareix una altra paraula —paroxynetai—, que fa referència a una reacció interior d’indignació provocada per alguna cosa externa. Es tracta d´una violència interna, d´una irritació no manifesta que ens col·loca a la defensiva davant els altres, com si fossin enemics molestos que cal evitar. Alimentar aquesta agressivitat íntima no serveix de res. Només ens emmalalteix i acaba aïllant-nos. La indignació és sana quan ens porta a reaccionar davant d’una greu injustícia, però és perjudicial quan tendeix a impregnar totes les nostres actituds davant dels altres. 104. L’Evangeli convida més aviat a mirar la biga al propi ull (cf. Mt 7,5), i els cristians no podem ignorar la constant invitació de la Paraula de Déu a no alimentar la ira: «No et deixis vèncer pel mal» (Rm 12,21). «No ens cansem de fer el bé» (Ga 6,9). Una cosa és sentir la força de l’agressivitat que brolla i una altra és consentir-la, deixar que es converteixi en una actitud permanent: «Si us indigneu, no arribareu a pecar; que la posta del sol no us sorprengui en el vostre enuig» (Ef 4,26). Per això, mai no s’ha d’acabar el dia sense fer les paus a la família. I, «com he de fer les paus? Posar-me de genolls? No! Només un petit gest, una mica petit, i torna l’harmonia familiar. Només cal una carícia, sense paraules. Però mai acabar el dia en família sense fer les paus»[112]. La reacció interior davant d’una molèstia que ens causin els altres hauria de ser abans de tot beneir al cor, desitjar el bé de l’altre, demanar a Déu que l’alliberi i el sani: «Responeu amb una benedicció, perquè per això heu estat cridats: per heretar una benedicció» (1P 3,9). Si hem de lluitar contra un mal, fem-ho, però sempre diguem «no» a la violència interior. Perdó 105. Si permetem que un mal sentiment penetri a les nostres entranyes, deixem lloc a aquesta rancúnia que s’anya al cor. La frase logízetai to kakón significa «té en compte el mal», «ho porta anotat», és a dir, és rancorós. El contrari és el perdó, un perdó que es fonamenta en una actitud positiva, que intenta comprendre la debilitat aliena i tracta de buscar excuses a l’altra persona, com Jesús quan va dir: «Pare, perdoneu-los, perquè no saben què fan» (Lc 23,34). Però la tendència sol ser buscar més i més culpes, imaginar més i més maldat, suposar tota mena de males intencions, i així la rancúnia va creixent i s’arrela. D’aquesta manera, qualsevol error o caiguda del cònjuge pot fer malbé l’enllaç amorós i l’estabilitat familiar. El problema és que de vegades se li dóna a tot la mateixa gravetat, amb el risc de tornar-se cruels davant de qualsevol error aliè. La justa reivindicació dels propis drets es converteix en una persistent i constant set de venjança més que en una sana defensa de la pròpia dignitat. 106. Quan hem estat ofesos o desil·lusionats, el perdó és possible i desitjable, però ningú no diu que sigui fàcil. La veritat és que “la comunió familiar pot ser conservada i perfeccionada només amb un gran esperit de sacrifici. Exigeix, en efecte, una ràpida i generosa disponibilitat de tots i cadascun a la comprensió, a la tolerància, al perdó, a la reconciliació. Cap família ignora que l’egoisme, el desacord, les tensions, els conflictes ataquen amb violència i de vegades fereixen mortalment la comunió mateixa: d’aquí les múltiples i variades formes de divisió en la vida familiar»[113]. 107. Avui sabem que per poder perdonar necessitem passar per l’experiència alliberadora de comprendre’ns i perdonar-nos a nosaltres mateixos. Tants cops els nostres errors, o la mirada crítica de les persones que estimem, ens han portat a perdre l’afecte cap a nosaltres mateixos. Això fa que acabem guardant-nos dels altres, escapant-nos de l’afecte, omplint-nos de temors en les relacions interpersonals. Aleshores, poder culpar els altres es converteix en un fals alleujament. Cal pregar amb la pròpia història, acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions, i fins i tot perdonar-se, per poder tenir aquesta mateixa actitud amb els altres. 108. Però això suposa l’experiència de ser perdonats per Déu, justificats gratuïtament i no pas pels nostres mèrits. Vam ser aconseguits per un amor previ a tota obra nostra, que sempre dóna una nova oportunitat, promou i estimula. Si acceptem que l’amor de Déu és incondicional, que l’afecte del Pare no s’ha de comprar ni pagar, aleshores podrem estimar més enllà de tot, perdonar els altres encara que hagin estat injustos amb nosaltres. D’altra manera, la nostra vida en família deixarà de ser un lloc de comprensió, acompanyament i estímul, i serà un espai de tensió permanent o de càstig mutu. Alegrar-se amb els altres 109. L’expressió jairei epi te adikía indica quelcom negatiu establert en el secret del cor de la persona. És l’actitud verinosa de qui s’alegra quan veu que se li fa injustícia algú. La frase es complementa amb la següent, que ho diu de manera positiva: sygjairei t’alétheia: s’alegria amb la veritat. És a dir, s’alegra amb el bé de l’altre, quan se’n reconeix la dignitat, quan se’n valoren les capacitats i les bones obres. Això és impossible per a qui necessita estar sempre comparant-se o competint, fins i tot amb el cònjuge mateix, fins al punt d’alegrar-se secretament pels seus fracassos. 110. Quan una persona que estima pot fer un bé a un altre, o quan veu que l’altre li va bé a la vida, ho viu amb alegria, i així dóna glòria a Déu, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria» (2Co 9,7). El nostre Senyor aprecia de manera especial qui s’alegra amb la felicitat de l’altre. Si no alimentem la nostra capacitat de gaudir amb el bé de l’altre i, sobretot, ens concentrem en les nostres pròpies necessitats, ens condemnem a viure amb poca alegria, ja que com ha dit Jesús «hi ha més felicitat a donar que rebre» (Ac 20,35). La família ha de ser sempre el lloc on algú, que aconsegueix alguna cosa bona a la vida, sap que allà ho celebraran amb ell. Disculpa tot 111. L’elenc es completa amb quatre expressions que parlen d’una totalitat: tot. Disculpa-ho tot, creu-ho tot, ho espera tot, ho suporta tot. D’aquesta manera, es remarca amb força el dinamisme contracultural de l’amor, capaç de fer-lo front a qualsevol cosa que el pugui amenaçar. 112. En primer lloc es diu que tot ho disculpa panta stegei. Es diferencia de «no té en compte el mal» perquè aquest terme té a veure amb l’ús de la llengua; pot significar «guardar silenci» sobre com de dolent hi pot haver en una altra persona. Implica limitar el judici, contenir la inclinació a llançar una condemna dura i implacable: «No condemneu i no sereu condemnats» (Lc 6,37). Encara que vagi en contra del nostre habitual ús de la llengua, la Paraula de Déu ens demana: «No parleu malament els uns dels altres, germans» (St 4,11). Aturar-se a fer malbé la imatge de l’altre és una manera de reforçar la pròpia, de descarregar les rancúnies i enveges sense importar el mal que causem. Moltes vegades s’oblida que la difamació pot ser un gran pecat, una ofensa seriosa a Déu, quan afecta greument la bona fama dels altres, ocasionant-los danys molt difícils de reparar. Per això, la Paraula de Déu és tan dura amb la llengua, dient que “és un món d’iniquitat” que “contamina tota la persona” (St 3,6), com un “mal incansable carregat de verí mortal” (St 3,8). Si «amb ella maleïm els homes, creats a semblança de Déu» (St 3,9), l’amor té cura de la imatge dels altres, amb una delicadesa que porta a preservar fins i tot la bona fama dels enemics. En la defensa de la llei divina no ens hem d’oblidar mai d’aquesta exigència de l’amor. 113. Els esposos que s’estimen i pertanyen, parlen bé l’un de l’altre, intenten mostrar el costat bo del cònjuge més enllà de les seves debilitats i errors. En tot cas, guarden silenci per no fer malbé la seva imatge. Però no només és un gest extern, sinó que brolla d’una actitud interna. Tampoc no és la ingenuïtat de qui pretén no veure les dificultats i els punts febles de l’altre, sinó l’amplitud de mires de qui col·loca aquestes debilitats i errors en el context. Recordeu que aquests defectes són només una part, no són la totalitat de l’ésser de l’altre. Un fet desagradable a la relació no és la totalitat d’aquesta relació. Aleshores, es pot acceptar amb senzillesa que tots som una complexa combinació de llums i d’ombres. L’altre no és només això que em molesta a mi. És molt més que això. Per la mateixa raó, no li exigeixo que el seu amor sigui perfecte per valorar-ho. M’estima com és i com pot, amb els seus límits, però que el seu amor sigui imperfecte no vol dir que sigui fals o que no sigui real. És real, però limitat i terreny. Per això, si us exigeixo massa, m’ho farà saber d’alguna manera, ja que no podreu ni acceptareu jugar el paper d’un ésser diví ni estar al servei de totes les meves necessitats. L’amor conviu amb la imperfecció, la disculpa i sap guardar silenci davant els límits de l’ésser estimat. Confia 114. Panta pisteuei, «tot ho creu», pel context, no cal entendre «fe» en el sentit teològic, sinó en el sentit corrent de «confiança». No es tracta només de no sospitar que l’altre estigui mentint o enganyant. Aquesta confiança bàsica reconeix la llum encesa per Déu, que s’amaga darrere de la foscor, o la brasa que encara crema sota les cendres. 115. Aquesta mateixa confiança fa possible una relació de llibertat. No cal controlar l’altre, seguir minuciosament els seus passos, per evitar que escapi dels nostres braços. L’amor confia, deixa en llibertat, renuncia a controlar-ho tot, a posseir, a dominar. Aquesta llibertat, que fa possible espais d’autonomia, obertura al món i experiències noves, permet que la relació s’enriqueixi i no es converteixi en un cercle tancat sense horitzons. Així, els cònjuges, en retrobar-se, poden viure l’alegria de compartir allò que han rebut i après fora del cercle familiar. Alhora, fa possible la sinceritat i la transparència, perquè quan un sap que els altres confien en ell i valoren la bondat bàsica del seu ésser, llavors sí que es mostra tal com és, sense ocultaments. Algú que sap que sempre sospiten d’ell, que ho jutgen sense compassió, que no l’estimen de manera incondicional, preferirà guardar els seus secrets, amagar les caigudes i les debilitats, fingir el que no és. En canvi, una família on regna una confiança bàsica i afectuosa, i on sempre es torna a confiar malgrat tot, permet que broti la veritable identitat dels seus membres, i fa que espontàniament es rebutgin l’engany, la falsedat o la mentida. Espera 116. Panta elpízei: no desespera del futur. Connectat amb la paraula anterior, indica lespera de qui sap que laltre pot canviar. Sempre espera que sigui possible una maduració, un sorprenent brot de bellesa, que les potencialitats més ocultes del seu ésser germinin algun dia. No vol dir que tot canviï en aquesta vida. Implica acceptar que algunes coses no succeeixin com hom desitja, sinó que potser Déu escrigui dret amb les línies tortes d’una persona i tregui algun bé dels mals que ella no aconsegueixi superar en aquesta terra. 117. Aquí es fa present l’esperança en tot sentit, perquè inclou la certesa d’una vida més enllà de la mort. Aquesta persona, amb totes les seves febleses, està cridada a la plenitud del cel. Allí, completament transformada per la resurrecció de Crist, ja no existiran les seves fragilitats, les seves foscors ni les seves patologies. Allí el veritable ésser d’aquesta persona brillarà amb tota la seva potència de bé i de bellesa. Això també ens permet, enmig de les molèsties d’aquesta terra, contemplar aquesta persona amb una mirada sobrenatural, a la llum de l’esperança, i esperar aquesta plenitud que un dia rebrà al Regne celestial, encara que ara no sigui visible. Suporta tot 118. Panta hypoménei significa que suporta amb ment positiu totes les contrarietats. És mantenir-se ferm enmig d’un ambient hostil. No consisteix només a tolerar algunes coses molestes, sinó en una cosa més àmplia: una resistència dinàmica i constant, capaç de superar qualsevol desafiament. És amor malgrat tot, encara que tot el context convidi a una altra cosa. Manifesta una quota d’heroisme tossut, de potència en contra de tot corrent negatiu, una opció pel bé que res no pot enderrocar. Això em recorda aquelles paraules de Martin Luther King, quan tornava a optar per l’amor fratern fins i tot enmig de les pitjors persecucions i humiliacions: «La persona que més t’odia, té alguna cosa bona a ell; fins i tot la nació que més odia, hi té alguna cosa bona; fins i tot la raça que més odia, hi té alguna cosa bona. I quan arribes al punt en què mires el rostre de cada home i veus molt dins d’ell allò que la religió anomena la “imatge de Déu”, comences a estimar-ho “tot i”. No importa el que faci, veus la imatge de Déu allà. Hi ha un element de bondat del qual mai no et pots desfer […] Una altra manera per estimar el teu enemic és aquesta: quan es presenta l’oportunitat perquè derrotis el teu enemic, aquest és el moment en què has de decidir no fer-ho […] Quan t’eleves al nivell de l’amor, de la seva gran bellesa i poder, l’únic que busques derrotar és els sistemes malignes. A les persones atrapades en aquest sistema, les estimes, però intentes derrotar aquest sistema […] Odi per odi només intensifica l’existència de l’odi i del mal a l’univers. Si jo et colpejo i tu em colpeges, i et torno el cop i tu m’ho tornes, i així successivament, és evident que s’arriba fins a l’infinit. Simplement mai no acaba. En algun lloc, algú ha de tenir una mica de sentit, i aquesta és la persona forta. La persona forta és la persona que pot trencar la cadena de l’odi, la cadena del mal […] Algú ha de tenir una religió i moral suficient per tallar-la i injectar dins de la pròpia estructura de l’univers aquest element fort i poderós de l’amor»[114]. 119. A la vida familiar cal cultivar aquesta força de l’amor, que permet lluitar contra el mal que l’amenaça. L’amor no es deixa dominar per la rancúnia, el menyspreu cap a les persones, el desig de fer malbé o de cobrar-se alguna cosa. L’ideal cristià, i de manera particular a la família, és amor malgrat tot. De vegades m’admira, per exemple, l’actitud de persones que han hagut de separar-se del cònjuge per protegir-se de la violència física i, tanmateix, per la caritat conjugal que sap anar més enllà dels sentiments, han estat capaços de procurar el seu bé, encara que sigui a través d’altres, en moments de malaltia, de patiment o de dificultat. Això també és amor malgrat tot. Créixer a la caritat conjugal 120. L’himne de sant Pau, que hem recorregut, ens permet donar pas a la caritat conjugal. És l’amor que uneix els esposos[115], santificat, enriquit i il·luminat per la gràcia del sagrament del matrimoni. És una «unió afectiva»[116], espiritual i oblativa, però que recull en si la tendresa de l’amistat i la passió eròtica, encara que és capaç de subsistir encara que els sentiments i la passió es debilitin. El Papa Pius XI ensenyava que aquest amor permea tots els deures de la vida conjugal i «té cert principat de noblesa»[117]. Perquè aquest amor fort, vessat per l’Esperit Sant, és reflex de l’Aliança indestructible entre Crist i la humanitat que va culminar en l’entrega fins a la fi, a la creu: «L’Esperit que infon el Senyor renova el cor i fa l’home i la dona capaços d’estimar-se com Crist ens va estimar. L’amor conjugal arriba així a la plenitud a què està ordenat interiorment, la caritat conjugal»[118]. 121. El matrimoni és un signe preciós, perquè «quan un home i una dona celebren el sagrament del matrimoni, Déu, per dir-ho així, s’hi «reflecteix», hi imprimeix els propis trets i el caràcter indeleble del seu amor. El matrimoni és la imatge de l´amor de Déu per nosaltres. També Déu, en efecte, és comunió: les tres Persones del Pare, Fill i Esperit Sant viuen des de sempre i per sempre en unitat perfecta. I és precisament aquest el misteri del matrimoni: Déu fa dels dos esposos una sola existència»[119]. Això té conseqüències molt concretes i quotidianes, perquè els esposos, «en virtut del sagrament, són investits d’una autèntica missió, perquè puguin fer visible, a partir de les coses senzilles, ordinàries, l’amor amb què Crist estima la seva Església, que segueix lliurant-hi la vida»[120]. 122. Tanmateix, no convé confondre plans diferents: no cal llençar sobre dues persones limitades el gran pes d’haver de reproduir de manera perfecta la unió que hi ha entre Crist i la seva Església, perquè el matrimoni com a signe implica «un procés dinàmic, que avança gradualment amb la progressiva integració dels dons de Déu»[121]. Tota la vida, tot en comú 123. Després de l’amor que ens uneix a Déu, l’amor conjugal és la “màxima amistat”[122]. És una unió que té totes les característiques d’una bona amistat: cerca del bé de l’altre, reciprocitat, intimitat, tendresa, estabilitat, i una semblança entre els amics que es va construint amb la vida compartida. Però el matrimoni hi afegeix una exclusivitat indissoluble, que s’expressa en el projecte estable de compartir i construir junts tota l’existència. Siguem sincers i reconeguem els senyals de la realitat: qui està enamorat no es planteja que aquesta relació pugui ser només per un temps; qui viu intensament l’alegria de casar-se no pensa en alguna cosa passatgera; els qui acompanyen la celebració d´una unió plena d´amor, encara que fràgil, esperen que pugui perdurar en el temps; els fills no només volen que els seus pares s’estimin, sinó també que siguin fidels i segueixin sempre junts. Aquests i altres signes mostren que a la mateixa naturalesa de l’amor conjugal hi ha l’obertura a allò definitiu. La unió que cristal·litza en la promesa matrimonial per sempre és més que una formalitat social o una tradició, perquè arrela en les inclinacions espontànies de la persona humana. I, per als creients, és una aliança davant Déu que reclama fidelitat: «El Senyor és testimoni entre tu i la dona de la teva joventut, a qui tu vas trair, sent que era la teva companya, la dona de la teva aliança […] No traïcions a la dona de la teva joventut. Doncs jo odio el repudi» (Ml 2,14.15-16). 124. Un amor feble o malalt, incapaç d’acceptar el matrimoni com un desafiament que requereix lluitar, renéixer, reinventar-se i començar sempre de nou fins a la mort, no pot sostenir un nivell alt de compromís. Cedeix a la cultura del que és provisori, que impedeix un procés constant de creixement. Però «prometre un amor per sempre és possible quan es descobreix un pla que sobrepassa els propis projectes, que ens sosté i ens permet lliurar totalment el nostre futur a la persona estimada»[123]. Que aquest amor pugui travessar totes les proves i mantenir-se fidel en contra de tot, suposa el do de la gràcia que l’enforteix i l’eleva. Com deia sant Roberto Belarmino: «El fet que un sol s’uneixi amb una sola en un llaç indissoluble, de manera que no puguin separar-se, siguin quines siguin les dificultats, i encara que s’hagi perdut l’esperança de la prole, això no pot passar sense un gran misteri»[124]. 125. El matrimoni, a més, és una amistat que inclou les notes pròpies de la passió, però orientada sempre a una unió cada cop més ferma i intensa. Perquè “no ha estat instituït només per a la procreació” sinó perquè l’amor mutu “es manifesti, progressi i maduri segons un ordre recte”[125]. Aquesta amistat peculiar entre un home i una dona adquireix un caràcter totalitzant que només es dóna a la unió conjugal. Precisament per ser totalitzant, aquesta unió també és exclusiva, fidel i oberta a la generació. Es comparteix tot, fins i tot la sexualitat, sempre amb el respecte recíproc. El Concili Vaticà II ho va expressar dient que «un tal amor, associant alhora allò humà i allò diví, porta els esposos a un do lliure i mutu de si mateixos, comprovat per sentiments i actes de tendresa, i impregna tota la seva vida»[126]. Alegria i bellesa 126. En el matrimoni cal cuidar l’alegria de l’amor. Quan la recerca del plaer és obsessiva, ens tanca en una sola cosa i ens incapacita per trobar un altre tipus de satisfaccions. L’alegria, en canvi, amplia la capacitat de gaudir i ens permet trobar gust en realitats variades, fins i tot a les etapes de la vida on el plaer s’apaga. Per això deia sant Tomàs que es fa servir la paraula «alegria» per referir-se a la dilatació de l’amplitud del cor[127]. L’alegria matrimonial, que es pot viure fins i tot enmig del dolor, implica acceptar que el matrimoni és una necessària combinació de goigs i d’esforços, de tensions i de descans, de patiments i d’alliberaments, de satisfaccions i de cerques, de molèsties i de plaers, sempre en el camí de l’amistat, que mou els esposos a cuidar-se2. 127. L’amor d’amistat s’anomena caritat quan es capta i aprecia l’alt valor que té l’altre[129]. La bellesa —l’«alt valor» de l’altre, que no coincideix amb els seus atractius físics o psicològics— ens permet agradar allò sagrat de la seva persona, sense la necessitat imperiosa de posseir-lo. A la societat de consum el sentit estètic s’empobreix, i així s’apaga l’alegria. Tot està per ser comprat, posseït o consumit; també les persones. La tendresa, en canvi, és una manifestació daquest amor que sallibera del desig de la possessió egoista. Ens porta a vibrar davant una persona amb un immens respecte i amb un cert temor de fer-li mal o de treure-li llibertat. L’amor a l’altre implica aquest gust de contemplar i valorar el bell i sagrat del seu ésser personal, que existeix més enllà de les meves necessitats. Això em permet buscar el bé també quan sé que no pot ser meu o quan s’ha tornat físicament desagradable, agressiu o molest. Per això, «de l’amor pel qual a un li és grata una altra persona depèn que li doni alguna cosa de franc»[130]. 128. L’experiència estètica de l’amor s’expressa en aquesta mirada que contempla l’altre com un fi en si mateix, encara que estigui malalt, vell o privat de sensibles atractius. La mirada que valora té una importància enorme, i retallar-la sol fer mal. Quantes coses fan de vegades els cònjuges i els fills per ser mirats i tinguts en compte! Moltes ferides i crisis s’originen quan ens deixem de contemplar. Això és el que expressen algunes queixes i reclams que se senten a les famílies: «El meu marit no em mira, per a ell sembla que sóc invisible». «Si us plau, mira’m quan et parlo». «La meva dona ja no em mira, ara només té ulls per als fills». «A casa meva jo no importo a ningú, i ni tan sols em veuen, com si no existís». L’amor obre els ulls i permet veure, més enllà de tot, quant val un ésser humà. 129. L’alegria d’aquest amor contemplatiu ha de ser cultivada. Com que estem fets per estimar, sabem que no hi ha més alegria que un bé compartit: «Dóna i rep, en gaudeix» (Si 14,16). Les alegries més intenses de la vida brollen quan es pot provocar la felicitat dels altres, en una bestreta del cel. Cal recordar la feliç escena del film La festa de Babette, on la generosa cuinera rep una abraçada agraïda i un elogi: «Com delectaràs els àngels!». És dolça i reconfortant l’alegria de provocar delit als altres, de veure’ls gaudir. Aquest goig, efecte de l’amor fratern, no és el de la vanitat de qui es mira a si mateix, sinó el de l’amant que es complau en el bé de l’ésser estimat, que s’escampa en l’altre i s’hi torna fecund. 130. D’altra banda, la joia es renova en el dolor. Com deia sant Agustí: «Com més gran va ser el perill a la batalla, més gran és el goig en el triomf»[131]. Després d’haver patit i lluitat junts, els cònjuges poden experimentar que va valer la pena, perquè van aconseguir alguna cosa bona, van aprendre alguna cosa junts, o perquè poden valorar més el que tenen. Poques alegries humanes són tan fondes i festives com quan dues persones que s’estimen han conquerit plegats una cosa que els va costar un gran esforç compartit. Casar-se per amor 131. Vull dir als joves que res de tot això no es veu perjudicat quan l’amor assumeix la llera de la institució matrimonial. La unió troba en aquesta institució la manera de canalitzar-ne l’estabilitat i el creixement real i concret. És veritat que l’amor és molt més que un consentiment extern o que una mena de contracte matrimonial, però també és cert que la decisió de donar al matrimoni una configuració visible a la societat, amb uns determinats compromisos, manifesta la seva rellevància: mostra la serietat de la identificació amb l’altre, indica una superació de l’individualisme adolescent, i expressa la ferma opció de pertànyer-se l’un a l’altre. Casar-se és una manera d’expressar que realment s’ha abandonat el niu matern per teixir altres lligams forts i assumir una nova responsabilitat davant d’una altra persona. Això val molt més que una mera associació espontània per a la gratificació mútua, que seria una privatització del matrimoni. El matrimoni com a institució social és protecció i via per al compromís mutu, per a la maduració de l’amor, perquè l’opció per l’altre creixi en solidesa, concretització i profunditat, i alhora perquè pugui complir la seva missió a la societat. Per això, el matrimoni va més enllà de tota moda passatgera i persisteix. La seva essència està arrelada a la naturalesa mateixa de la persona humana i del seu caràcter social. Implica una sèrie d´obligacions, però que brollen del mateix amor, d´un amor tan decidit i generós que és capaç d´arriscar el futur. 132. Optar pel matrimoni d’aquesta manera expressa la decisió real i efectiva de convertir dos camins en un únic camí, passi el que passi i malgrat qualsevol desafiament. Per la serietat que té aquest compromís públic d’amor, no pot ser una decisió precipitada, però per aquesta mateixa raó tampoc no se la pot postergar indefinidament. Comprometre’s amb una altra d’una manera exclusiva i definitiva sempre té una quota de risc i d’agosarada aposta. El rebuig d’assumir aquest compromís és egoista, interessat, mesquí, no acaba de reconèixer els drets de l’altre i no acaba de presentar-lo a la societat com a digne de ser estimat incondicionalment. D’altra banda, els qui estan veritablement enamorats tendeixen a manifestar als altres el seu amor. L’amor concretitzat en un matrimoni contret davant els altres, amb tots els compromisos que deriven d’aquesta institucionalització, és manifestació i resguard d’un sí que es dóna sense reserves i sense restriccions. Això sí que és dir a l’altre que sempre podrà confiar, que no serà abandonat quan perdi atractiu, quan hi hagi dificultats o quan s’ofereixin noves opcions de plaer o d’interessos egoistes. Amor que es manifesta i creix 133. L’amor d’amistat unifica tots els aspectes de la vida matrimonial i ajuda els membres de la família a seguir endavant en totes les etapes. Per això, els gestos que expressen aquest amor han de ser constantment cultivats, sense mesquinesa, plens de paraules generoses. A la família «cal fer servir tres paraules. Voldria repetir-ho. Tres paraules: permís, gràcies, perdó. Tres paraules clau!»[132]. «Quan en una família no s’és entromès i es demana “permís”, quan en una família no s’és egoista i s’aprèn a dir “gràcies”, i quan en una família hom s’adona que va fer alguna cosa dolenta i sap demanar “perdó”, en aquesta família hi ha pau i hi ha alegria»[133]. No siguem mesquins en l’ús d’aquestes paraules, siguem generosos per repetir-les dia a dia, perquè «alguns silencis pesen, de vegades fins i tot a la família, entre marit i dona, entre pares i fills, entre germans»[134]. En canvi, les paraules adequades, dites al moment just, protegeixen i alimenten l’amor dia rere dia. 134. Tot això es fa en un camí de permanent creixement. Aquesta forma tan particular d’amor que és el matrimoni, està cridada a una constant maduració, perquè cal aplicar-li sempre allò que sant Tomàs d’Aquino deia de la caritat: «La caritat, per raó de la seva naturalesa, no té límit d’augment, ja que és una participació de la infinita caritat, que és l’Esperit Sant […] augment superior»[135]. Sant Pau exhortava amb força: «Que el Senyor us faci progressar i sobreabundar en l’amor dels uns amb els altres» (1 Ts 3,12); i afegeix: «Quant a l’amor mutu […] us exhortem, germans, que continueu progressant més i més» (1 Ts 4,9-10). Més i més. L’amor matrimonial no es cuida abans de res parlant de la indissolubilitat com una obligació, o repetint una doctrina, sinó consolidant-ho gràcies a un creixement constant sota l’impuls de la gràcia. L’amor que no creix comença a córrer riscos i només podem créixer responent a la gràcia divina amb més actes d´amor, amb actes d´afecte més freqüents, més intensos, més generosos, més tendres, més alegres. El marit i la dona «experimentant el sentit de la seva unitat i aconseguint-la més plenament cada dia»[136]. El do de l’amor diví que es vessa en els esposos és alhora una crida a un desenvolupament constant d’aquest regal de la gràcia. 135. No fan bé algunes fantasies sobre un amor idíl·lic i perfecte, privat així de tot estímul per créixer. Una idea celestial de l’amor terrenal oblida que el millor és el que encara no ha estat aconseguit, el vi madurat amb el temps. Com van recordar els Bisbes de Xile, «no hi ha les famílies perfectes que ens proposa la propaganda fal·laç i consumista. En elles no passen els anys, no existeix la malaltia, el dolor ni la mort […] La propaganda consumista mostra una fantasia que no té res a veure amb la realitat que han d’afrontar, en el dia a dia, els caps i les capes de la llar»[137]. És més sa acceptar amb realisme els límits, els desafiaments o la imperfecció, i escoltar la crida a créixer junts, a madurar l’amor ia cultivar la solidesa de la unió, passi el que passi. Diàleg 136. El diàleg és una manera privilegiada i indispensable de viure, expressar i madurar l’amor a la vida matrimonial i familiar. Però suposa un aprenentatge llarg i esforçat. Homes i dones, adults i joves, tenen maneres diferents de comunicar-se, usen un llenguatge diferent, es mouen amb altres codis. La manera de preguntar, la forma de respondre, el to utilitzat, el moment i molts factors més poden condicionar la comunicació. A més, sempre cal desenvolupar algunes actituds que són expressió d’amor i que fan possible el diàleg autèntic. 137. Donar-se temps, temps de qualitat, que consisteix a escoltar amb paciència i atenció, fins que l’altre hagi expressat tot allò que necessitava. Això requereix l’ascesi de no començar a parlar abans del moment adequat. En lloc de començar a donar opinions o consells, cal assegurar-se d’haver escoltat tot allò que l’altre necessita dir. Això implica fer un silenci interior per escoltar sense sorolls al cor oa la ment: despullar-se de pressa, deixar de banda les pròpies necessitats i urgències, fer espai. Molts cops un dels cònjuges no necessita una solució als seus problemes, sinó ser escoltat. Ha de sentir que s’ha percebut la pena, la desil·lusió, la por, la ira, l’esperança, el somni. Però són freqüents laments com aquests: «No m’escolta. Quan sembla que ho està fent, en realitat està pensant en una altra cosa». «Parlo i sento que està esperant que s’acabi d’una vegada». «Quan parlo intenta canviar de tema, o em dóna respostes ràpides per tancar la conversa». 138. Desenvolupar lhàbit de donar importància real a laltre. Es tracta de valorar la seva persona, de reconèixer que té dret a existir, a pensar autònomament ia ser feliç. Mai cal restar importància al que digui o reclami, encara que sigui necesario expresar el propio punto de vista. Subjau aquí la convicció que tots tenen alguna cosa a aportar, perquè tenen una altra experiència de la vida, perquè miren des d’un altre punt de vista, perquè han desenvolupat altres preocupacions i tenen altres habilitats i intuïcions. És possible reconèixer la veritat de l’altre, el valor de les preocupacions més fondes i el rerefons del que diu, fins i tot darrere de paraules agressives. Per això cal intentar posar-se al seu lloc i interpretar el fons del seu cor, detectar el que l’apassiona, i prendre aquesta passió com a punt de partida per aprofundir en el diàleg. 139. Amplitud mental, per no tancar-se amb obsessió en unes poques idees, i flexibilitat per poder modificar o completar les opinions pròpies. És possible que, del meu pensament i del pensament de l’altre, pugui sorgir una nova síntesi que ens enriqueixi a tots dos. La unitat a què cal aspirar no és uniformitat, sinó una «unitat en la diversitat», o una «diversitat reconciliada». En aquest estil enriquidor de comunió fraterna, els diferents es troben, es respecten i es valoren, però mantenint diversos matisos i accents que enriqueixen el bé comú. Cal alliberar-se de l’obligació de ser iguals. També cal astúcia per advertir a temps les «interferències» que puguin aparèixer, de manera que no destrueixin un procés de diàleg. Per exemple, reconèixer els mals sentiments que vagin sorgint i relativitzar-los perquè no perjudiquin la comunicació. És important la capacitat d’expressar allò que un sent sense fer mal; utilitzar un llenguatge i una manera de parlar que pugui ser més fàcilment acceptada o tolerada per l’altre, encara que el contingut sigui exigent; plantejar els propis reclams però sense descarregar la ira com a forma de venjança, i evitar un llenguatge moralitzant que només busqui agredir, ironitzar, culpar, ferir. Moltes discussions a la parella no són per qüestions molt greus. De vegades es tracta de coses petites, poc transcendents, però el que altera els ànims és la manera de dir-les o l’actitud que s’assumeix al diàleg. 140. Tenir gestos de preocupació per part de l’altre i demostracions d’afecte. L’amor supera les barreres pitjors. Quan es pot estimar algú, o quan ens sentim estimats per ell, aconseguim entendre millor allò que vol expressar i fer-nos entendre. Superar la fragilitat que ens porta a tenir por de l’altre, com si fos un “competidor”. És molt important fundar la pròpia seguretat en opcions profundes, conviccions o valors, i no guanyar una discussió o en què ens donin la raó. 141. Finalment, reconeguem que perquè el diàleg valgui la pena cal tenir alguna cosa a dir, i això requereix una riquesa interior que s’alimenta en la lectura, la reflexió personal, la pregària i l’obertura a la societat. En cas contrari, les converses esdevenen avorrides i inconsistents. Quan cap dels cònjuges es cultiva i no existeix una varietat de relacions amb altres persones, la vida familiar es torna endogàmica i el diàleg s’empobreix. Amor apassionat 142. El Concili Vaticà II ensenya que aquest amor conjugal «abasta el bé de tota la persona, i, per tant, pot enriquir amb una dignitat peculiar les expressions del cos i de l’esperit, i ennoblir-les com a signes especials de l’amistat conjugal»[138]. Per alguna cosa serà que amb un amor sense plaer ni passió no n’hi ha prou per simbolitzar la unió del cor humà amb Déu: «Tots els místics han afirmat que l’amor sobrenatural i l’amor celeste troben els símbols que busquen en l’amor matrimonial, més que en l’amistat, més que en el sentiment filial o en la dedicació a una causa. I el motiu és justament en la seva totalitat»[139]. Per què aleshores no aturar-nos a parlar dels sentiments i de la sexualitat en el matrimoni? El món de les emocions 143. Desitjos, sentiments, emocions, això que els clàssics anomenaven passions, tenen un lloc important en el matrimoni. Es produeixen quan «un altre» es fa present i es manifesta a la pròpia vida. És propi de tot ésser vivent tendir cap a una altra cosa, i aquesta tendència sempre té senyals afectius bàsics: el plaer o el dolor, l’alegria o la pena, la tendresa o el temor. Són el pressupost de lactivitat psicològica més elemental. L’ésser humà és un vivent d’aquesta terra, i tot allò que fa i cerca està carregat de passions. 144. Jesús, com a home veritable, vivia les coses amb una càrrega d’emotivitat. Per això li feia mal el rebuig de Jerusalem (cf. Mt 23,37), i aquesta situació li arrencava llàgrimes (cf. Lc 19,41). També es compadia davant del patiment de la gent (cf. Mc 6,34). Veient plorar els altres, es commovia i es torbava (cf. Jn 11,33), i ell mateix plorava la mort d’un amic (cf. Jn 11,35). Aquestes manifestacions de la seva sensibilitat mostraven fins a quin punt el seu cor humà estava obert als altres. 145. Experimentar una emoció no és quelcom moralment bo ni dolent en si mateix[140]. Començar a sentir desig o rebuig no és pecaminós ni reprotxable. El que és bo o dolent és l’acte que hom faci mogut o acompanyat per una passió. Però si els sentiments són promoguts, buscats i, a causa d’ells, cometem accions dolentes, el mal està en la decisió d’alimentar-los i en els actes dolents que se segueixin. En la mateixa línia, sentir gust per algú no vol dir per si mateix que sigui un bé. Si amb aquest gust jo busco que aquesta persona es converteixi en la meva esclava, el sentiment estarà al servei del meu egoisme. Creure que som bons només perquè «sentim coses» és un gran engany. Hi ha persones que se senten capaces d’un gran amor només perquè tenen una gran necessitat d’afecte, però no saben lluitar per la felicitat dels altres i viuen tancats als seus desitjos. En aquest cas, els sentiments distreuen dels grans valors i amaguen un egocentrisme que no fa possible cultivar una vida sana i feliç en família. 146. D’altra banda, si una passió acompanya l’acte lliure, podeu manifestar la profunditat daquesta opció. L’amor matrimonial porta a procurar que tota la vida emotiva es converteixi en un bé per a la família i estigui al servei de la vida en comú. La maduresa arriba a una família quan la vida emotiva dels seus membres es transforma en una sensibilitat que no domina ni enfosqueix les grans opcions i els valors sinó que segueix a la seva llibertat[141], en brolla, l’enriqueix, l’embelleix i la fa més harmoniosa per a bé de tothom. Déu estima el goig dels seus fills 147. Això requereix un camí pedagògic, un procés que inclou renúncies. És una convicció de l´Església que moltes vegades ha estat rebutjada, com si fos enemiga de la felicitat humana. Benet XVI recollia aquest qüestionament amb gran claredat: «L’Església, amb els seus preceptes i prohibicions, no converteix potser en amarg el més bonic de la vida? No posa potser cartells de prohibició precisament allà on l’alegria, predisposada en nosaltres pel Creador, ens ofereix una felicitat que ens fa pregustar alguna cosa del diví?»[142]. Però ell responia que, si bé no han faltat exageracions o ascetismes desviats en el cristianisme, l’ensenyament oficial de l’Església, tal, sinó que va declarar guerra a la seva desviació destructora, ja que la falsa divinització de l’eros […] el priva de la seva dignitat divina i ho deshumanitza»[143]. 148. L’educació de l’emotivitat i de l’instint és necessària, i per això de vegades és indispensable posar-se algun límit. L’excés, el descontrol, l’obsessió per un sol tipus de plaers, acaben per debilitar i emmalaltir el plaer mateix[144], i fan malbé la vida de la família. De debò es pot fer un bell camí amb les passions, la qual cosa significa orientar-les cada cop més en un projecte d’autodonació i de plena realització de si mateix, que enriqueix les relacions interpersonals al si familiar. No implica renunciar a instants de goig intens[145], sinó assumir-los com a entreteixits amb altres moments de lliurament generós, d’espera pacient, de cansament inevitable, d’esforç per un ideal. La vida en família és tot això i mereix ser viscuda sencera. 149. Alguns corrents espirituals insisteixen a eliminar el desig per alliberar-se del dolor. Però nosaltres creiem que Déu estima el goig de l’ésser humà, que ell va crear tot «perquè en gaudim» (1 Tim 6,17). Deixem brollar l’alegria davant la seva tendresa quan ens proposa: «Fill, tracta’t bé […] No et privis de passar un dia feliç» (Si 14,11.14). Un matrimoni també respon a la voluntat de Déu seguint aquesta invitació bíblica: «Alegra’t en el dia feliç» (Qo 7,14). La qüestió és tenir la llibertat per acceptar que el plaer trobi altres formes dexpressió en els diferents moments de la vida, dacord amb les necessitats de lamor mutu. En aquest sentit, es pot acollir la proposta d’alguns mestres orientals que insisteixen a ampliar la consciència per no quedar presos en una experiència molt limitada que ens tanqui les perspectives. Aquesta ampliació de la consciència no és la negació o destrucció del desig sinó la dilatació i el perfeccionament. Dimensió eròtica de l´amor 150. Tot això ens porta a parlar de la vida sexual del matrimoni. Déu mateix va crear la sexualitat, que és un regal meravellós per a les seves criatures. Quan se la cultiva i se n’evita el descontrol, és per impedir que es produeixi «l’empobriment d’un valor autèntic»[146]. Sant Joan Pau II va rebutjar que l’ensenyament de l’Església porti a “una negació del valor del sexe humà”, o que simplement ho toleri “per la necessitat mateixa de la procreació”[147]. La necessitat sexual dels esposos no és objecte de menyspreu, i «no es tracta de cap manera de posar en qüestió aquesta necessitat»[148]. 151. Als qui temen que en l’educació de les passions i de la sexualitat es perjudiqui l’espontaneïtat de l’amor sexuat, sant Joan Pau II els responia que l’ésser humà «està cridat a la plena i madura espontaneïtat de les relacions», que «és el fruit gradual del discerniment dels impulsos del propi cor»[19]. És una cosa que es conquereix, ja que tot ésser humà «ha d’aprendre amb perseverança i coherència el que és el significat del cos».[150] La sexualitat no és un recurs per gratificar o entretenir, ja que és un llenguatge interpersonal on l’altre és pres de debò, amb el seu sagrat i inviolable valor. Així, «el cor humà es fa partícip, per dir-ho així, duna altra espontaneïtat»[151]. En aquest context, l’erotisme apareix com a manifestació específicament humana de la sexualitat. S’hi pot trobar «el significat esponsalici del cos i l’autèntica dignitat del do»[152]. En les catequesis sobre la teologia del cos humà, va ensenyar que la corporeïtat sexuada «és no només font de fecunditat i procreació», sinó que posseeix «la capacitat d’expressar l’amor: aquest amor precisament en què l’home-persona es converteix en do»[153]. L’erotisme més sa, si bé està unit a una recerca de plaer, suposa l’admiració, i per això pot humanitzar els impulsos. 152. Aleshores, de cap manera podem entendre la dimensió eròtica de l’amor com un mal permès o com un pes a tolerar pel bé de la família, sinó com a do de Déu que embelleix la trobada dels esposos. Com que és una passió sublimada per un amor que admira la dignitat de l’altre, arriba a ser una «plena i netíssima afirmació amorosa», que ens mostra de quines meravelles és capaç el cor humà i així, per un moment, «se sent que l’existència humana ha estat un èxit»[154]. Violència i manipulació 153. Dins el context d’aquesta visió positiva de la sexualitat, és oportú plantejar el tema en la seva integritat i amb un realisme real. Perquè no podem ignorar que moltes vegades la sexualitat es despersonalitza i també s’omple de patologies, de manera que «passa a ser cada vegada més ocasió i instrument d’afirmació del propi jo i de satisfacció egoista dels propis desitjos i instints»[155]. En aquesta època es torna molt arriscat que la sexualitat també sigui posseïda per l’esperit verinós de l’«utilitza i llença». El cos de l’altre sovint és manipulat, com una cosa que es reté mentre brinda satisfacció i es menysprea quan perd atractiu. ¿Potser es poden ignorar o dissimular les formes constants de domini, prepotència, abús, perversió i violència sexual, que són producte d’una desviació del significat de la sexualitat i que sepulten la dignitat dels altres i la crida a l’amor sota una fosca recerca de si mateix? 154. No cal recordar que, fins i tot dins del matrimoni, la sexualitat pot convertir-se en font de patiment i de manipulació. Per això hem de reafirmar amb claredat que «un acte conjugal imposat al cònjuge sense considerar la seva situació actual i els seus desigs legítims, no és un veritable acte d’amor; i prescindeix, doncs, d’una exigència del recte ordre moral en les relacions entre els esposos»[156]. Els actes propis de la unió sexual dels cònjuges responen a la naturalesa de la sexualitat volguda per Déu si són viscuts «de manera veritablement humana»[157]. Per això, sant Pau exhortava: «Que ningú no falti el seu germà ni se n’aprofiti» (1 Ts 4,6). Si bé ell escrivia en una època en què dominava una cultura patriarcal, on la dona es considerava un ésser completament subordinat a l’home, però va ensenyar que la sexualitat ha de ser una qüestió de conversa entre els cònjuges: va plantejar la possibilitat de postergar les relacions sexuals per un temps, però «de comú acord» (1Co 7,5). 155. Sant Joan Pau II va fer una advertència molt subtil quan va dir que l’home i la dona estan «amenaçats per la insaciabilitat»[158]. És a dir, estan cridats a una unió cada vegada més intensa, però el risc és pretendre esborrar les diferències i aquesta distància inevitable que hi ha entre tots dos. Perquè cadascú posseeix una dignitat pròpia i intransferible. Quan la preciosa pertinença recíproca esdevé un domini, «canvia essencialment l’estructura de comunió en la relació interpersonal»[159]. En la lògica del domini, el dominador també acaba negant la seva pròpia dignitat[160], i en definitiva deixa «d’identificar-se subjectivament amb el propi cos»[161], ja que li treu tot significat. Viu el sexe com a evasió de si mateix i com a renúncia a la bellesa de la unió. 156. És important ser clars en el rebuig de tota mena de sotmetiment sexual. Per això convé evitar tota interpretació inadequada del text de la carta als Efesis on es demana que «les dones estiguin subjectes als marits» (Ef 5,22). Sant Pau s’expressa aquí en categories culturals pròpies d’aquella època, però nosaltres no hem d’assumir aquesta vestidura cultural, sinó el missatge revelat subjacent en el conjunt de la perícopa. Reprenguem la sàvia explicació de sant Joan Pau II: «L’amor exclou tot gènere de submissió, en virtut de la qual la dona es convertiria en serventa o esclava del marit […] La comunitat o unitat que han de formar pel matrimoni es realitza a través d’una dona recíproca, que és també una mútua submissió»[162]. Per això també es diu que «els marits han d’estimar les seves dones com els seus propis cossos» (Ef 5,28). En realitat el text bíblic convida a superar el còmode individualisme per viure referits als altres, «subjectes els uns als altres» (Ef 5,21). En el matrimoni, aquesta recíproca submissió adquireix un significat especial, i s’entén com una pertinença mútua lliurement triada, amb un conjunt de notes de fidelitat, respecte i cura. La sexualitat està inseparablement al servei d’aquesta amistat conjugal, perquè s’orienta a procurar que l’altre visqui en plenitud. 157. Tanmateix, el rebuig de les desviacions de la sexualitat i de l’erotisme mai no hauria de portar-nos al menyspreu ni al descuit. L’ideal del matrimoni no es pot configurar només com una donació generosa i sacrificada, on cadascú renuncia a tota necessitat personal i només es preocupa per fer el bé a l’altre sense cap satisfacció. Recordem que un veritable amor també sap rebre de l’altre, és capaç d’acceptar-se vulnerable i necessitat, no renuncia a acollir amb sincera i feliç gratitud les expressions corpòries de l’amor en la carícia, l’abraçada, el petó i la unió sexual. Benet XVI era clar sobre això: «Si l’home pretengués ser només esperit i volgués rebutjar la carn com si fos una herència merament animal, esperit i cos perdrien la seva dignitat»[163]. Per això, «l’home tampoc no pot viure exclusivament de l’amor oblatiu, descendent. No podeu donar únicament i sempre, també ha de rebre. Qui vol donar amor, ha de rebre’l alhora com a do»[164]. Això suposa, de totes maneres, recordar que l’equilibri humà és fràgil, que sempre roman una cosa que es resisteix a ser humanitzada i que en qualsevol moment es pot desbocar de nou, recuperant les seves tendències més primitives i egoistes. Matrimoni i virginitat 158. «Moltes persones que viuen sense casar-se, no només es dediquen a la seva família d’origen, sinó que sovint compleixen grans serveis en el cercle d’amics, a la comunitat eclesial ia la vida professional […] Molts, així mateix, posen els seus talents al servei de la comunitat cristiana sota la forma de la caritat. Després hi ha els que no es casen perquè consagren la seva vida per amor a Crist i als germans. La seva dedicació enriqueix extraordinàriament la família, l’Església i la societat»[165]. 159. La virginitat és una manera d’estimar. Com a signe, ens recorda la pressa del Regne, la urgència de lliurar-se al servei evangelitzador sense reserves (cf. 1Co 7,32), i és un reflex de la plenitud del cel on «ni els homes es casaran ni les dones prendran marit» (Mt 22,30). Sant Pau la recomanava perquè esperava un aviat retorn de Jesucrist, i volia que tots es concentressin només en l’evangelització: «Ell moment és urgent» (1Co 7,29). No obstant això, deixava clar que era una opinió personal o un desig seu (cf. 1Co 7,6-8) i no una comanda de Crist: «No tinc precepte del Senyor» (1Co 7,25). Al mateix temps, reconeixia el valor dels diferents anomenats: «cadascú té el seu propi do de Déu, uns d’una manera i d’altres de l’altra» (1 Co 7,7). En aquest sentit, sant Joan Pau II va dir que els textos bíblics «no donen fonament ni per sostenir la “inferioritat” del matrimoni, ni la “superioritat” de la virginitat o del celibat»[166] per raó de l’abstenció sexual. Més que parlar de la superioritat de la virginitat en tot sentit, sembla adequat mostrar que els diferents estats de vida es complementen, de manera que un pot ser més perfecte en algun sentit i un altre ho pot ser des d’un altre punt de vista. Alexandre de Hales, per exemple, expressava que, en un sentit, el matrimoni es pot considerar superior als altres sagraments, perquè simbolitza una cosa tan gran com «la unió de Crist amb l’Església o la unió de la naturalesa divina amb la humana»[167]. 160. Per tant, «no es tracta de disminuir el valor del matrimoni en benefici de la continència»,[168], i «no hi ha cap base per a una suposada contraposició […] Si, d’acord amb una certa tradició teològica, es parla de l’estat de perfecció (status perfectionis), es fa no a causa de la continència mateixa, sinó amb relació evangèlics»[169]. Però una persona casada pot viure la caritat en un grau altíssim. Aleshores, «arriba a aquesta perfecció que brolla de la caritat, mitjançant la fidelitat a l’esperit d’aquests consells. Aquesta perfecció és possible i accessible a cadascun dels homes»[170]. 161. La virginitat té el valor simbòlic de l’amor que no necessita posseir l’altre, i reflecteix així la llibertat del Regne del Cel. És una invitació als esposos perquè visquin el seu amor conjugal en la perspectiva de l’amor definitiu a Crist com un camí comú cap a la plenitud del Regne. Alhora, l’amor dels esposos té altres valors simbòlics: d’una banda, és un reflex peculiar de la Trinitat. La Trinitat és unitat plena, però en la qual també existeix la distinció. A més, la família és un signe cristològic, perquè manifesta la proximitat de Déu que comparteix la vida de l’ésser humà unint-se a ell a l’Encarnació, a la Creu ia la Resurrecció: cada cònjuge es fa «una sola carn» amb l’altre i s’ofereix a si mateix per compartir-ho tot amb ell fins al final. Mentre la virginitat és un signe «escatològic» de Crist ressuscitat, el matrimoni és un signe «històric» per als que caminem a la terra, un signe del Crist terreny que va acceptar unir-se a nosaltres i es va lliurar fins a donar-nos sang. La virginitat i el matrimoni són, i han de ser, maneres diferents d’estimar, perquè «l’home no pot viure sense amor. Ell roman per a si mateix un ésser incomprensible, la seva vida està privada de sentit si no se li revela el amor»[171]. 162. El celibat corre el perill de ser una còmoda solitud, que dóna llibertat per moure’s amb autonomia, per canviar de llocs, tasques i opcions, per disposar dels propis diners, per freqüentar persones diverses segons l’atracció del moment. En aquest cas, resplendeix el testimoniatge de les persones casades. Els qui han estat cridats a la virginitat poden trobar en alguns matrimonis un signe clar de la generosa i infrangible fidelitat de Déu a la seva Aliança, que estimuli els seus cors a una disponibilitat més concreta i oblativa. Perquè hi ha persones casades que mantenen la seva fidelitat quan el seu cònjuge s’ha tornat físicament desagradable, o quan no satisfà les necessitats pròpies, malgrat que moltes ofertes convidin a la infidelitat oa l’abandonament. Una dona pot cuidar el seu marit malalt i allà, al costat de la Creu, torna a donar el «sí» del seu amor fins a la mort. En aquest amor es manifesta d’una manera enlluernadora la dignitat de l’amant, dignitat com a reflex de la caritat, ja que és propi de la caritat estimar, més que no pas ser estimat[172]. També podem advertir en moltes famílies una capacitat de servei oblatiu i tendre davant de fills difícils i fins i tot desagraïts. Això fa que aquests pares siguin un signe de l’amor lliure i desinteressat de Jesús. Tot això es converteix en una invitació a les persones cèlibes perquè visquin el seu lliurament pel Regne amb més generositat i disponibilitat. Avui dia, la secularització ha desdibuixat el valor d’una unió per a tota la vida i ha afeblit la riquesa del lliurament matrimonial, per la qual cosa «cal aprofundir en els aspectes positius de l’amor conjugal»[173]. La transformació de l’amor 163. La prolongació de la vida fa que es produeixi una cosa que no era comuna en altres temps: la relació íntima i la pertinença mútua s’han de conservar per quatre, cinc o sis dècades, i això es converteix en una necessitat de tornar a triar-se una vegada i una altra. Potser el cònjuge ja no està apassionat per un desig sexual intens que el mogui cap a l’altra persona, però sent el plaer de pertànyer-li i que li pertanyi, de saber que no està sol, de tenir un «còmplice», que ho coneix tot de la vida i de la història i que ho comparteix tot. És el company en el camí de la vida amb qui es poden enfrontar les dificultats i gaudir de les coses boniques. Això també produeix una satisfacció que acompanya el voler propi de l’amor conjugal. No ens podem prometre tenir els mateixos sentiments durant tota la vida. En canvi, sí que podem tenir un projecte comú estable, comprometre’ns a estimar-nos ia viure units fins que la mort ens separi, i viure sempre una rica intimitat. L’amor que ens prometem supera tota emoció, sentiment o estat d’ànim, encara que els pugui incloure. És un voler més profund, amb una decisió del cor que implica tota l’existència. Així, enmig d’un conflicte no resolt, i encara que molts sentiments confosos donin voltes pel cor, es manté viva cada dia la decisió d’estimar, de pertànyer-se, de compartir tota la vida i de romandre estimant i perdonant. Cadascun dels dos fa un camí de creixement i de canvi personal. Enmig d’aquest camí, l’amor fa cada pas i cada nova etapa. 164. En la història d’un matrimoni, l’aparença física canvia, però això no és raó perquè l’atracció amorosa es debiliti. Algú s’enamora d’una persona sencera amb una identitat pròpia, no només d’un cos, encara que aquest cos, més enllà del desgast del temps, no deixi mai expressar d’alguna manera aquesta identitat personal que ha captivat el cor. Quan els altres ja no puguin reconèixer la bellesa d’aquesta identitat, el cònjuge enamorat continua sent capaç de percebre-la amb l’instint de l’amor i l’afecte no desapareix. Reafirma la seva decisió de pertànyer-li, la torna a triar, i expressa aquesta elecció en una proximitat fidel i carregada de tendresa. La noblesa de la seva opció, per ser intensa i profunda, desperta una nova forma d’emoció en el compliment d’aquesta missió conjugal. Perquè «l’emoció provocada per un altre ésser humà com a persona […] no tendeix de per si mateix a l’acte conjugal»[174]. Adquireix altres expressions sensibles, perquè l’amor «és una única realitat, per bé que amb diverses dimensions; segons els casos, una o una altra en pot destacar més»[175]. L’enllaç troba noves modalitats i exigeix la decisió de tornar a amassar-ho una vegada i una altra. Però no només per conservar-lo, sinó per desenvolupar-lo. És el camí de construir dia a dia. Però res d’això no és possible si no s’invoca l’Esperit Sant, si no es clama cada dia demanant la seva gràcia, si no se’n busca la força sobrenatural, si no se li reclama amb desig que vessi el foc sobre el nostre amor per enfortir-lo, orientar-lo i transformar-lo en cada nova situació. Capítol cinquè AMOR QUE ES TORN FECUND 165. L’amor sempre dóna vida. Per això, l’amor conjugal «no s’esgota dins la parella […] Els cònjuges, alhora que es donen entre si, donen més enllà de si mateixos la realitat del fill, reflex vivent del seu amor, signe permanent de la unitat conjugal i síntesi viva i inseparable del pare i de la mare»[176]. Acollir una vida nova 166. La família és l’àmbit no només de la generació sinó de l’acolliment de la vida que arriba com a regal de Déu. Cada nova vida «ens permet descobrir la dimensió més gratuïta de l’amor, que mai no deixa de sorprendre’ns. És la bellesa de ser estimats abans: els fills són estimats abans que arribin»[177]. Això ens reflecteix el primat de l’amor de Déu que sempre pren la iniciativa, perquè els fills «són estimats abans d’haver fet alguna cosa per merèixer-ho»[178]. Tot i això, «nombrosos nens des de l’inici són rebutjats, abandonats, els roben la seva infància i el seu futur. Algun gosa dir, gairebé per justificar-se, que va ser un error fer que vinguessin al món. Això és vergonyós! […] Què fem amb les solemnes declaracions dels drets humans o dels drets del nen, si després castigem els nens pels errors dels adults?»[179]. Si un nen arriba al món en circumstàncies no desitjades, els pares, o altres membres de la família, han de fer tot el possible per acceptar-ho com a do de Déu i per assumir la responsabilitat d’acollir-ho amb obertura i afecte. Perquè «quan es tracta dels nens que vénen al món, cap sacrifici dels adults serà considerat massa costós o massa gran, per evitar que un nen pensi que és un error, que no val res i que ha estat abandonat a les ferides de la vida ia la prepotència dels homes»[180]. El do d’un nou fill, que el Senyor confia al pare i la mare, comença amb l’acollida, prossegueix amb la custòdia al llarg de la vida terrenal i té com a destí final el goig de la vida eterna. Una mirada serena cap al compliment últim de la persona humana, farà als pares encara més conscients del preciós do que els ha estat confiat. En efecte, Déu els ha concedit triar el nom amb què ell anomenarà cadascun dels seus fills per tota l’eternitat[181]. 167. Les famílies nombroses són una alegria per a l’Església. L’amor expressa la seva fecunditat generosa. Això no implica oblidar una sana advertència de sant Joan Pau II, quan explicava que la paternitat responsable no és «procreació il·limitada o manca de consciència del que implica educar els fills, sinó més aviat la facultat que els esposos tenen de fer servir la seva llibertat inviolable de manera sabia i responsable, tenint en compte tant les realitats socials i demogràfiques, com la seva pròpia situació i els seus desitjos legítims»[182]. L’amor a l’espera pròpia de l’embaràs 168. L’embaràs és una època difícil, però també és un temps meravellós. La mare acompanya Déu perquè es produeixi el miracle de nova vida. La maternitat sorgeix d’una potencialitat «particular de l’organisme femení, que amb peculiaritat creadora serveix a la concepció ia la generació de l’ésser humà»[183]. Cada dona participa del «misteri de la creació, que es renova a la generació humana»[184]. És com diu el Salm: «Tu m’has teixit al si matern» (139,13). Cada nen que es forma dins de la seva mare és un projecte etern del Pare Déu i del seu amor etern: «Abans de formar-te al ventre, t’he escollit; abans que sortissis del si matern, et vaig consagrar» (Jr 1,5). Cada nen és al cor de Déu des de sempre, i en el moment en què és concebut es compleix el somni etern del Creador. Pensem quant val aquest embrió des de l’instant que és concebut. Cal mirar-ho amb aquests ulls d’amor del Pare, que mira més enllà de tota aparença. 169. La dona embarassada pot participar en aquest projecte de Déu somiant el seu fill: «Tota mare i tot pare va somiar el seu fill durant nou mesos […] No és possible una família sense somiar. Quan en una família es perd la capacitat de somiar els nois no creixen, l’amor no creix, la vida s’afebleix i s’apaga»[185]. Dins aquest somni, per a un matrimoni cristià, apareix necessàriament el baptisme. Els pares ho preparen amb la seva pregària, lliurant el seu fill a Jesús ja abans del seu naixement. 170. Amb els avenços de les ciències avui es pot saber per endavant quin color de cabells tindrà el nen i quines malalties podrà patir en el futur, perquè totes les característiques somàtiques d’aquesta persona estan inscrites al codi genètic ja a l’estat embrionari. Però només el Pare que ho va crear el coneix en plenitud. Només ell coneix el més valuós, el més important, perquè ell sap qui és aquell nen, quina és la seva identitat més fonda. La mare que el porta al seu si necessita demanar llum a Déu per poder conèixer en profunditat el seu propi fill i per esperar-ho tal com és. Alguns pares senten que el seu nen no arriba al millor moment. Cal demanar al Senyor que els guareixi i els enforteixi per acceptar plenament aquest fill, perquè puguin esperar-lo de cor. És important que aquest nen se senti esperat. Ell no és un complement o una solució per a una inquietud personal. És un ésser humà, amb un valor immens, i no pot ser usat per al propi benefici. Aleshores, no és important si aquesta nova vida et servirà o no, si té característiques que t’agraden o no, si respon o no als teus projectes i als teus somnis. Perquè «els fills són un do. Cadascú és únic i irrepetible […] S’estima un fill perquè és fill, no perquè és bonic o perquè és d’una manera o altra; no, perquè és fill. No perquè pensa com jo o encarna els meus desitjos. Un fill és un fill»[186]. L’amor dels pares és instrument de l’amor del Pare Déu que espera amb tendresa el naixement de tot nen, ho accepta sense condicions i ho acull gratuïtament. 171. A cada dona embarassada vull demanar-li amb afecte: Cuida la teva alegria, que res no et tregui el goig interior de la maternitat. Aquest nen mereix la teva alegria. No permetis que les pors, les preocupacions, els comentaris aliens o els problemes apaguin aquesta felicitat de ser instrument de Déu per portar una nova vida al món. Ocupa’t del que calgui fer o preparar, però sense obsessionar-te, i lloa com Maria: «Proclama la meva ànima la grandesa del Senyor, s’alegra el meu esperit en Déu, el meu salvador; perquè ha mirat la humiliació de la seva serventa» (Lc 1,46-48). Viu aquest serè entusiasme enmig de les teves molèsties, i prega al Senyor que tingui cura de la teva alegria perquè puguis transmetre-la al teu nen. Amor de mare i de pare 172. «Els nens, tot just nascuts, comencen a rebre com a do, juntament amb el menjar i les cures, la confirmació de les qualitats espirituals de l’amor. Els actes damor passen a través del do del nom personal, el llenguatge compartit, les intencions de les mirades, les il·luminacions dels somriures. Aprenen així que la bellesa de l’enllaç entre els éssers humans apunta a la nostra ànima, cerca la nostra llibertat, accepta la diversitat de l’altre, ho reconeix i ho respecta com a interlocutor […] i això és amor, que porta una espurna de l’amor de Déu»[187]. Tot nen té dret a rebre l’amor d’una mare i d’un pare, tots dos necessaris per a la maduració íntegra i harmoniosa. Com van dir els Bisbes d’Austràlia, tots dos «contribueixen, cadascun d’una manera diferent, a la criança d’un nen. Respectar la dignitat d’un nen significa afirmar la necessitat i el dret natural a una mare ia un pare»[188]. No es tracta només de l’amor del pare i de la mare per separat, sinó també de l’amor entre ells, percebut com a font de la pròpia existència, com a niu que acull i com a fonament de la família. D’altra manera, sembla que el fill es redueix a una possessió capritxosa. Tots dos, home i dona, pare i mare, són «cooperadors de l’amor de Déu Creador i en certa manera els seus intèrprets»[189]. Mostren als seus fills el rostre matern i el rostre patern del Senyor. A més, ells junts ensenyen el valor de la reciprocitat, de la trobada entre diferents, on cadascú aporta la seva pròpia identitat i també sap rebre de l’altre. Si per alguna raó inevitable en falta un dels dos, és important buscar alguna manera de compensar-ho, per afavorir la maduració adequada del fill. 173. El sentiment d’orfandat que viuen avui molts nens i joves és més profund del que pensem. Avui reconeixem com a molt legítim, i fins i tot desitjable, que les dones vulguin estudiar, treballar, desenvolupar les seves capacitats i tenir objectius personals. Però, alhora, no podem ignorar la necessitat que tenen els nens de la presència materna, especialment a els primers mesos de vida. La realitat és que “la dona es presenta davant l’home com a mare, subjecte de la nova vida humana que és concebuda i desenvolupada en ella, i d’ella neix al món”[190]. L’afebliment de la presència materna amb les seves qualitats femenines és un greu risc per a la nostra terra. Valoro el feminisme quan no reivindica la uniformitat ni la negació de la maternitat. Perquè la grandesa de la dona implica tots els drets que emanen de la seva inalienable dignitat humana, però també del seu geni femení, indispensable per a la societat[191]. Les seves capacitats específicament femenines, en particular la maternitat, també li atorguen deures, perquè ser dona també implica una missió peculiar en aquesta terra, que la societat necessita protegir i preservar per al bé de tots. 174. De fet, “les mares són l’antídot més fort contra la propagació de l’individualisme egoistes […] Són ells els que donen testimoni de la bellesa de la vida”[192]. Sens dubte, “una societat sense mares seria una societat inhumana, perquè les mares sempre saben testimoniar, fins i tot en els pitjors moments, tendresa, dedicació, força moral. Les mares sovint també transmeten el sentit més profund de la pràctica religiosa: en les primeres pregàries, en els primers gestos de devoció que aprèn un nen[…] no només no hi hauria nous fidels, sinó que la fe perdria bona part de la seva calor senzilla i profunda. […] Benvolgudes mares, gràcies, gràcies pel que sou a la família i pel que doneu a l’Església i al món»[193]. 175. La mare, que empara el nen amb la tendresa i la compassió, l’ajuda a despertar la confiança, a experimentar que el món és un lloc bo que el rep, i això permet desenvolupar una autoestima que afavoreix la capacitat d’intimitat i l’empatia. D’altra banda, la figura paterna ajuda a percebre els límits de la realitat, i es caracteritza més per l’orientació, per la sortida cap al món més ampli i desafiant, per la invitació a l’esforç ia la lluita. Un pare amb una clara i feliç identitat masculina, que alhora combini en el seu tracte amb la dona l’afecte i la protecció, és tan necessari com les cures maternes. Hi ha rols i feines flexibles, que s’adapten a les circumstàncies concretes de cada família, però la presència clara i ben definida de les dues figures, femenina i masculina, crea l’àmbit més adequat per a la maduració del nen. 176. Es diu que la nostra societat és una “societat sense pares”. A la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat sembla qüestionada. S’ha produït una comprensible confusió, perquè «en un primer moment això es va percebre com un alliberament: alliberament del pare-patró, del pare com a representant de la llei que s’imposa des de fora, del pare com a censor de la felicitat dels fills i obstacle a l’emancipació i l’autonomia dels joves. De vegades, en el passat, en algunes cases, regnava l’autoritarisme, en certs casos ni més ni menys que el maltractament»[194]. Però, «com passa sovint, es passa d’un extrem a l’altre. El problema dels nostres dies ja no sembla ser tant la presència entromesa del pare, sinó més aviat la seva absència, el fet de no ser-hi present. El pare està algunes vegades tan concentrat en si mateix i en el seu treball, i de vegades en les pròpies realitzacions individuals, que oblida fins i tot la família. I deixa sols els petits i els joves»[195]. La presència paterna, i per tant la seva autoritat, es veu afectada també pel temps cada cop més gran que es dedica als mitjans de comunicació ia la tecnologia de la distracció. Avui, a més, l’autoritat està posada sota sospita i els adults són qüestionats cruament. Ells mateixos abandonen les certeses i per això no donen orientacions segures i ben fundades als fills. No és sa que s’intercanviïn els rols entre pares i fills, la qual cosa perjudica el procés de maduració adequat que els nens necessiten recórrer i els nega un amor orientador que els ajudi a madurar[196]. 177. Déu posa el pare a la família perquè, amb les característiques valuoses de la seva masculinitat, «sigui proper a la dona, per compartir-ho tot, alegries i dolors, cansaments i esperances. I que sigui proper als fills en el seu creixement: quan juguen i quan tenen ocupacions, quan estan despreocupats i quan estan angoixats, quan s’expressen i quan són taciturns, quan es llancen i quan Tenen por, quan fan un pas equivocat i quan tornen a trobar el seu camí; Pare present, sempre. Dir present no és el mateix que dir controlador. Perquè els pares massa controlants cancel·len els seus fills»[197]. Alguns pares se senten inútils o innecessaris, però el cert és que “els fills necessiten trobar un pare que els espere quan tornin dels seus fracassos. Faran tot per no admetre-ho, per no deixar-ho veure, però ho necessiten»[198]. No és bo que els fills es quedin sense pares i així deixin de ser fills abans del seu temps. D’altra banda, també sabem que “el matrimoni no s’ha instituït únicament per a la procreació […] Per això, encara que la descendència tan desitjada, sovint es desapareix, el matrimoni, com a amistat i comunió de tota vida, continua existint i conserva el seu valor i indissolubilitat”[199, a més, la maternitat no és una realitat, sinó exclusivament”[20]. 179. L’adopció és un camí per a la realització de la maternitat i la paternitat d’una manera molt generosa, i vull animar a aquells que no poden tenir fills a ser magnànimes i obrir el seu amor matrimonial per rebre els que estan privats d’un context familiar adequat legislació pugui facilitar els tràmits d’adopció, sobretot en els casos de fills no desitjats, per tal de prevenir l’avortament o l’abandonament. Els qui assumeixen el desafiament d’adoptar i acullen una persona de manera incondicional i gratuïta, es converteixen en mediacions d’aquest amor de Déu que diu: «Encara que la teva mare t’oblidés, jo no t’oblidaria mai» (Is 49,15). 180. «L’opció de l’adopció i de l’acollida expressa una fecunditat particular de l’experiència conjugal, no només en els casos d’esposos amb problemes de fertilitat […] Enfront de situacions en què el fill és estimat a qualsevol preu, com un dret a la pròpia autoafirmació, l’adopció i l’acolliment, enteses correctament de ser a reconèixer que els fills, tant naturals com adoptats o acollits, són altres subjectes en si mateixos i que cal rebre’ls, estimar-los, fer-se’n càrrec i no només portar-los al món. L’interès superior del nen ha de prevaler en els processos d’adopció i d’acolliment»[201]. D’altra banda, «s’ha de frenar el trànsit de nens entre països i continents mitjançant mesures legislatives oportunes i el control estatal»[202]. 181. Cal recordar també que la procreació o l’adopció no són les úniques maneres de viure la fecunditat de l’amor. Encara la família amb molts fills està cridada a deixar la seva empremta a la societat on està inserida, per desenvolupar altres formes de fecunditat que són com la prolongació de l’amor que la sustenta. No oblideu les famílies cristianes que «la fe no ens allunya del món, sinó que ens hi introdueix més profundament […] Cadascú de nosaltres té un paper especial per exercir en la preparació de la vinguda del Regne de Déu»[203]. La família no ha de pensar a si mateixa com un recinte cridat a protegir-se de la societat. No es queda a l’espera, sinó que surt de si a la recerca solidària. Així es converteix en un nexe d’integració de la persona amb la societat i en un punt d’unió entre allò públic i allò privat. Els matrimonis necessiten adquirir una consciència clara i convençuda sobre els seus deures socials. Quan això passa, l’afecte que els uneix no disminueix, sinó que s’omple de nova llum, com ho expressen els versos següents: «Les teves mans són la meva carícia els meus acords quotidians t’estimo perquè les teves mans treballen per la justícia. Si t’estimo és perquè sos el meu amor el meu còmplice i tot i al carrer colze a colze som molt més que dos».[204] 182. Cap família no pot ser fecunda si es concep com a massa diferent o «separada». Per evitar aquest risc, recordem que la família de Jesús, plena de gràcia i de saviesa, no era vista com una família «rara», com una llar estranya i allunyada del poble. Per això mateix, a la gent li costava reconèixer la saviesa de Jesús i deia: «D’on treu tot això? […] No és aquest el fuster, el fill de Maria?» (Mc 6,2-3). «No és el fill del fuster?» (Mc 6,2-3). «¿No és aquest el fill del fuster?» (Mt 13,55). Això confirma que era una família senzilla, propera a tots, integrada amb normalitat al poble. Jesús tampoc va créixer en una relació tancada i absorbent amb Maria i amb Josep, sinó que es movia gustosament a la família ampliada, que incloïa els parents i amics. Això explica que, quan tornaven de Jerusalem, els seus pares acceptaven que el nen de dotze anys es perdés a la caravana un dia sencer, escoltant les narracions i compartint les preocupacions de tothom: «Creient que era a la caravana, van anar el camí d’un dia» (Lc 2,44). No obstant això, de vegades passa que algunes famílies cristianes, pel llenguatge que usen, per la manera de dir les coses, per l’estil del seu tracte, per la repetició constant de dos o tres temes, són vistes com a llunyanes, com a separades de la societat, i fins i tot els seus propis parents se senten menyspreats o jutjats per elles. 183. Un matrimoni que experimenti la força de l’amor sap que aquest amor està cridat a curar les ferides dels abandonats, a instaurar la cultura de la trobada, a lluitar per la justícia. Déu ha confiat a la família el projecte de fer «domèstic» el món[205], perquè tots arribin a sentir cada ésser humà com un germà: «Una mirada atenta a la vida quotidiana dels homes i dones d’avui mostra immediatament la necessitat que hi ha per tot arreu d’una injecció robusta d’esperit familiar […] No només l’organització de la vida comuna es topa amb una burocràcia del tot estranya a les unions humanes fonamentals, sinó, fins i tot, els costums socials i polítics mostren sovint signes de degradació»[206]. En canvi, les famílies obertes i solidàries fan espai als pobres, són capaços de teixir una amistat amb els qui ho estan passant pitjor que elles. Si realment els importa l’Evangeli, no poden oblidar el que diu Jesús: «Que cada vegada que ho vau fer amb un d’aquests, els meus germans més petits, ho feu amb mi» (Mt 25,40). En definitiva, viuen el que se’ns demana amb tanta eloqüència en aquest text: «Quan donis un dinar o un sopar, no truquis als teus amics, ni als teus germans, ni als teus parents, ni als teus veïns rics. Perquè si després et conviden a tu, aquesta serà la teva recompensa. Quan donis un banquet, crida els pobres, els esguerrats, els coixos, els cecs, i seràs feliç» (Lc 14,12-14). Seràs feliç! Vet aquí el secret d’una família feliç. 184. Amb el testimoniatge, i també amb la paraula, les famílies parlen de Jesús als altres, transmeten la fe, desperten el desig de Déu i mostren la bellesa de l’Evangeli i de l’estil de vida que ens proposa. Així, els matrimonis cristians pinten el gris de l’espai públic omplint-lo del color de la fraternitat, de la sensibilitat social, de la defensa dels fràgils, de la fe lluminosa, de l’esperança activa. La seva fecunditat s’amplia i es tradueix en milers de maneres de fer present l’amor de Déu a la societat. Discernir el cos 185. En aquesta línia és convenient prendre molt seriosament un text bíblic que sol ser interpretat fora del seu context, o d’una manera molt general, amb la qual cosa se’n pot descuidar el sentit més immediat i directe, que és marcadament social. Es tracta d’1 Co 11,17-34, on sant Pau enfronta una situació vergonyosa de la comunitat. Allà, algunes persones acomodades tendien a discriminar els pobres, i això es produïa fins i tot a l’àpat que acompanyava la celebració de l’Eucaristia. Mentre els rics agradaven les seves menges, els pobres es quedaven mirant i sense haver de menjar: Així, «un passa gana, l’altre està borratxo. No teniu cases on menjar i beure? O teniu en tan poc l’Església de Déu que humilieu els pobres?» (vv. 21-22). 186. L’Eucaristia reclama la integració en un únic cos eclesial. Qui s’acosta al Cos ia la Sang de Crist no pot alhora ofendre aquest mateix Cos provocant divisions i discriminacions escandaloses entre els seus membres. Es tracta, doncs, de «discernir» el Cos del Senyor, de reconèixer-ho amb fe i caritat, tant en els signes sacramentals com en la comunitat; altrament, es menja i es beu la pròpia condemnació (cf. v. 11, 29). Aquest text bíblic és una seriosa advertència per a les famílies que es tanquen en la seva pròpia comoditat i s’aïllen, però més particularment per a les famílies que romanen indiferents davant del patiment de les famílies pobres i més necessitades. La celebració eucarística es converteix així en un constant cridat per «que cadascú s’examini» (v. 28) amb vista a obrir les portes de la pròpia família a una comunió més gran amb els descartables de la societat, i, llavors sí, rebre el Sagrament de l’amor eucarístic que ens fa un sol cos. Cal no oblidar que «la “mística” del Sagrament té un caràcter social»[207]. Quan els qui combreguen es resisteixen a deixar-se impulsar en un compromís amb els pobres i sofrints, o consenten diferents formes de divisió, de menyspreu i d’inequitat, l’Eucaristia és rebuda indignament. En canvi, les famílies que s’alimenten de l’Eucaristia amb disposició adequada reforcen el desig de fraternitat, el sentit social i el compromís amb els necessitats. La vida a la família gran 187. El petit nucli familiar no s’hauria d’aïllar de la família ampliada, on hi ha els pares, els oncles, els cosins, i fins i tot els veïns. En aquesta família gran hi pot haver alguns necessitats d’ajuda, o almenys de companyia i de gestos d’afecte, o hi pot haver grans patiments que necessiten un consol[208]. L’individualisme d’aquests temps de vegades porta a tancar-se en un petit niu de seguretat i sentir els altres com un perill molest. Aquest aïllament, però, no brinda més pau i felicitat, sinó que tanca el cor de la família i la priva de l’amplitud de l’existència. Ser fills 188. En primer lloc, parlem dels pares mateixos. Jesús recordava als fariseus que l’abandó dels pares està en contra de la Llei de Déu (cf. Mc 7,8-13). A ningú no li fa bé perdre la consciència de ser fill. En cada persona, «fins i tot quan s’arriba a l’edat d’adult o ancià, també si es converteix en pare, si ocupa un lloc de responsabilitat, per sota de tot això hi ha la identitat de fill. Tots som fills. I això ens recondueix sempre al fet que la vida no ens l’hem donat nosaltres mateixos, sinó que l’hem rebut. El gran do de la vida és el primer regal que ens ha estat donat»[209]. 189. Per això, «el quart manament demana als fills […] que honorin el pare i la mare (cf. Ex 20,12). Aquest manament ve immediatament després dels que es refereixen a Déu mateix. En efecte, amaga una cosa sagrada, una mica diví, una cosa que està a l’arrel de qualsevol altre tipus de respecte entre els homes. I a la formulació bíblica del quart manament s’afegeix: “perquè es prolonguin els teus dies a la terra que el Senyor, el teu Déu, et donarà”. L’enllaç virtuós entre les generacions és garantia de futur i és garantia d’una història veritablement humana. Una societat de fills que no honren els seus pares és una societat sense honor […] És una societat destinada a poblar-se de joves desapacibles i àvids»[210]. 190. Però la moneda té una altra cara: «L’home abandonarà el pare i la mare» (Gn 2,24), diu la Paraula de Déu. Això de vegades no es compleix, i el matrimoni no s’acaba d’assumir perquè no s’ha fet aquesta renúncia i aquest lliurament. Els pares no han de ser abandonats ni descuidats, però per unir-se en matrimoni cal deixar-los, de manera que la nova llar sigui la casa, la protecció, la plataforma i el projecte, i sigui possible convertir-se de debò en «una sola carn» (ibid.). En alguns matrimonis passa que s’amaguen moltes coses al propi cònjuge que, en canvi, es parlen amb els pares, fins al punt que importen més les opinions dels pares que els sentiments i les opinions del cònjuge. No és fàcil sostenir aquesta situació per molt de temps, i només hi cap de manera provisòria, mentre es creen les condicions per créixer en la confiança i en la comunicació. El matrimoni desafia trobar una nova manera de ser fills. Els ancians 191. «No em rebutgis ara a la vellesa, em van faltant les forces, no m’abandonis» (Sl 71,9). És el clam del vell, que tem l’oblit i el menyspreu. Així com Déu ens convida a ser els seus instruments per escoltar la súplica dels pobres, també espera que escoltem el crit dels ancians[211]. Això interpel·la les famílies i les comunitats, perquè «l’Església no es pot i no vol conformar a una mentalitat d’intolerància, i encara menys d’indiferència i menyspreu, respecte a la vellesa. Hem de despertar el sentit col·lectiu de gratitud, d’estima, d’hospitalitat, que facin sentir la part viva de la seva comunitat. Els ancians són homes i dones, pares i mares que van estar abans que nosaltres en el mateix camí, a la nostra mateixa casa, a la nostra diària batalla per una vida digna»[212]. Per això, «com voldria una Església que desafia la cultura del descart amb l’alegria desbordant d’una nova abraçada entre els joves i els ancians!»[213]. 192. Sant Joan Pau II ens va convidar a prestar atenció al lloc de l’ancià a la família, perquè hi ha cultures que, «com a conseqüència d’un desordenat desenvolupament industrial i urbanístic, han portat i continuen portant els ancians a formes inacceptables de marginació»[214]. Els ancians ajuden a percebre «la continuïtat de les generacions», amb «el carisma de servir de pont»[215]. Molts cops són els avis els qui asseguren la transmissió dels grans valors als seus néts, i «moltes persones poden reconèixer que deuen precisament als seus avis la iniciació a la vida cristiana»[216]. Les seves paraules, les seves carícies o la seva sola presència ajuden els nens a reconèixer que la història no comença amb ells, que són hereus d’un vell camí i que cal respectar el rerefons que ens antecedeix. Els qui trenquen llaços amb la història tindran dificultats per teixir relacions estables i per reconèixer que no són els amos de la realitat. Aleshores, «l’atenció a la gent gran parla de la qualitat d’una civilització. Es presta atenció a la persona gran en una civilització? Hi ha lloc per a la persona gran? Aquesta civilització seguirà endavant si sap respectar la saviesa, la saviesa dels ancians»[217]. 193. L’absència de memòria històrica és un seriós defecte de la nostra societat. És la mentalitat immadura del «ja va ser». Conéixer i poder prendre posició davant dels esdeveniments passats és l’única possibilitat de construir un futur amb sentit. No es pot educar sense memòria: «Recordeu aquells dies primers» (Hb 10,32). Les narracions dels ancians fan molt bé els nens i joves, ja que els connecten amb la història viscuda tant de la família com del barri i del país. Una família que no respecta i atén els seus avis, que en són la memòria viva, és una família desintegrada; però una família que recorda és una família de futur. Per tant, «en una civilització en què no hi ha lloc per als ancians o se’ls descarta perquè creen problemes, aquesta societat comporta el virus de la mort»[218], ja que «s’arrenca de les seves pròpies arrels»[219]. El fenomen de l’orfandat contemporània, en termes de discontinuïtat, desarrelament i caiguda de les certeses que donen forma a la vida, ens desafia a fer de les nostres famílies un lloc on els nens puguin arrelar-se a terra d’una història col·lectiva. Ser germans 194. La relació entre els germans s’aprofundeix amb el pas del temps, i «l’enllaç de fraternitat que es forma a la família entre els fills, si es dóna en un clima d’educació obert als altres, és una gran escola de llibertat i de pau. A la família, entre germans, s’aprèn la convivència humana […] Potser no sempre en som conscients, però és precisament la família la que introdueix la fraternitat al món. A partir d’aquesta primera experiència de germanor, nodrida pels afectes i l’educació familiar, l’estil de la fraternitat s’irradia com una promesa sobre tota la societat»[220]. 195. Créixer entre germans ofereix la bella experiència de cuidar-nos, ajudar i ser ajudats. Per això, «la fraternitat en la família resplendeix de manera especial quan veiem la cura, la paciència, l’afecte amb què s’envolta el germanet o la germaneta més febles, malalts, o amb discapacitat»[221]. Cal reconèixer que «tenir un germà, una germana que t’estima, és una experiència forta, impagable, insubstituïble»[222], però cal ensenyar amb paciència els fills a tractar-se com a germans. Aquest aprenentatge, de vegades costós, és una veritable escola de sociabilitat. En alguns països hi ha una forta tendència a tenir un sol fill, de manera que l’experiència de ser germà comença a ser poc comú. En els casos en què no s’hagi pogut tenir més d’un fill, cal trobar les maneres que el nen no creixi sol o aïllat. Un cor gran 196. A més del cercle petit que conformen els cònjuges i els seus fills, hi ha la família gran que no es pot ignorar. Perquè «l’amor entre l’home i la dona en el matrimoni i, de manera derivada i més àmplia, l’amor entre els membres de la mateixa família –entre pares i fills, entre germans i germanes, entre parents i familiars– està animat i impulsat per un dinamisme interior i incessant que condueix la família a una comunió cada cop més profunda i intensa, fonament i ànima de la comunitat conjugal i familiar»[223]. Allà també s’integren els amics i les famílies amigues, i fins i tot les comunitats de famílies que es recolzen mútuament en les dificultats, el compromís social i la fe. 197. Aquesta família gran hauria d’integrar amb molt d’amor les mares adolescents, els infants sense pares, les dones soles que han de tirar endavant l’educació dels seus fills, les persones amb alguna discapacitat que requereixen molt d’afecte i proximitat, els joves que lluiten contra una addicció, els solters, separats o vidus que pateixen la soledat, els dels infants el seu si tenen cabuda «fins i tot els més desastrosos en les conductes de la seva vida»[224]. També pot ajudar a compensar les fragilitats dels pares, o detectar i denunciar a temps possibles situacions de violència o fins i tot d’abús patides pels nens, donant-los un amor sa i una tutela familiar quan els pares no la poden assegurar. 198. Finalment, no es pot oblidar que en aquesta família gran hi ha també el sogre, la sogra i tots els parents del cònjuge. Una delicadesa pròpia de l’amor consisteix a evitar veure’ls com a competidors, com a éssers perillosos, com a invasors. La unió conjugal reclama respectar les seves tradicions i costums, tractar de comprendre el seu llenguatge, contenir les crítiques, cuidar-los i integrar-los d’alguna manera al propi cor, encara que calgui preservar la legítima autonomia i la intimitat de la parella. Aquestes actituds són també una manera exquisida d’expressar la generositat del lliurament amorós al cònjuge mateix. Capítol sisè ALGUNES PERSPECTIVES PASTORALS 199. El diàleg del camí sinodal van portar a plantejar la necessitat de desenvolupar nous camins pastorals, que procuraré recollir ara de manera general. Seran les diferents comunitats les que hauran d’elaborar propostes més pràctiques i eficaces, que tinguin en compte tant els ensenyaments de l’Església com les necessitats i els desafiaments locals. Sense pretendre presentar aquí una pastoral de la família, vull aturar-me només a recollir alguns dels grans reptes pastorals. Anunciar l’Evangeli de la família avui 200. Els Pares sinodals van insistir que les famílies cristianes, per la gràcia del sagrament nupcial, són els principals subjectes de la pastoral familiar, sobretot aportant «el testimoni joiós dels cònjuges i de les famílies, esglésies domèstiques»[225]. Per això, van remarcar que “es tracta de fer experimentar que l’Evangeli de la família és alegria que “omple el cor i la vida sencera”, perquè en Crist som “alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament” (Evangelii gaudium, 1). A la llum de la paràbola del sembrador (cf. Mt 13,3-9), la nostra tasca és cooperar a la sembra: la resta és obra de Déu. Tampoc cal oblidar que la Església que predica sobre la família és signe de contradicció»[226], però els matrimonis agraeixen que els pastors els ofereixin motivacions per a una valenta aposta per un amor fort, sòlid, durador, capaç de fer front a tot allò que se li creui per davant. L’Església vol arribar a les famílies amb una comprensió humil, i el seu desig «és acompanyar cadascuna i totes les famílies perquè puguin descobrir la millor manera de superar les dificultats que es troben en el seu camí»[227]. No n’hi ha prou d’incorporar una genèrica preocupació per la família als grans projectes pastorals. Perquè les famílies puguin ser cada cop més subjectes actius de la pastoral familiar, cal «un esforç evangelitzador i catequístic adreçat a la família»[228], que l’orienti en aquest sentit. 201. «Això exigeix a tota l’Església una conversió missionera: cal no quedar-se en un anunci merament teòric i desvinculat dels problemes reals de les persones»[229]. La pastoral familiar «ha de fer experimentar que l’Evangeli de la família respon a les expectatives més profundes de la persona humana: a la seva dignitat ia la plena realització en la reciprocitat, en la comunió i en la fecunditat. No es tracta només de presentar una normativa, sinó de proposar valors, responent a la necessitat que es constata avui, fins i tot als països més secularitzats, d’aquests valors»[230]. També «s’ha subratllat la necessitat d’una evangelització que denunciï amb franquesa els condicionaments culturals, socials, polítics i econòmics, com ara l’espai excessiu concedit a la lògica de mercat, que impedeixen una autèntica vida familiar, determinant discriminacions, pobresa, exclusions i violència. Per això, cal entaular un diàleg i una cooperació amb les estructures socials, així com encoratjar i sostenir els laics que es comprometen, com a cristians, en l’àmbit cultural i sociopolític»[231]. 202. «La contribució principal a la pastoral familiar l’ofereix la parròquia, que és una família de famílies, on s’harmonitzen les aportacions de les petites comunitats, moviments i associacions eclesials»[232]. Juntament amb una pastoral específicament orientada a les famílies, se’ns planteja la necessitat d’«una formació més adequada dels preveres, els diaques, els religiosos i les religioses, els catequistes i altres agents pastorals»[233]. En les respostes a les consultes enviades a tot el món, s’ha destacat que als ministres ordenats els sol faltar formació adequada per tractar els complexos problemes actuals de les famílies. En aquest sentit, també pot ser útil lexperiència de la llarga tradició oriental dels sacerdots casats. 203. Els seminaristes haurien d’accedir a una formació interdisciplinària més àmplia sobre festeig i matrimoni, i no només pel que fa a la doctrina. A més, la formació no sempre els permet desplegar el món psicoafectiu. Alguns porten sobre les seves vides l’experiència de la seva pròpia família ferida, amb absència de pares i amb inestabilitat emocional. Caldrà garantir durant la formació una maduració perquè els futurs ministres tinguin l?equilibri psíquic que la seva tasca els exigeix. Els vincles familiars són fonamentals per enfortir la sana autoestima dels seminaristes. Per això és important que les famílies acompanyin tot el procés del seminari i del sacerdoci, ja que ajuden a enfortir-lo de manera realista. En aquest sentit, és saludable la combinació d’algun temps de vida al seminari amb un altre de vida a parròquies, que permeti prendre més contacte amb la realitat concreta de les famílies. En efecte, al llarg de la seva vida pastoral, el sacerdot es troba sobretot amb famílies. «La presència dels laics i de les famílies, en particular la presència femenina, en la formació sacerdotal, afavoreix l’estima per la varietat i la complementarietat de les diverses vocacions a l’Església»[234]. 204. Les respostes a les consultes també expressen amb insistència la necessitat de la formació d’agents laics de pastoral familiar amb ajuda de psicopedagogs, metges de família, metges comunitaris, assistents socials, advocats de minoritat i família, amb obertura a rebre les aportacions de la psicologia, la sociologia, la sexologia, i fins i tot el counseling. Els professionals, especialment els que tenen experiència d’acompanyament, ajuden a encarnar les propostes pastorals en les situacions reals i en les inquietuds concretes de les famílies. «Els camins i cursos de formació destinats específicament als agents de pastoral els podran fer idonis per inserir el mateix camí de preparació al matrimoni en la dinàmica més àmplia de la vida eclesial»[235]. Una bona capacitació pastoral és important “sobretot en vista de les situacions particulars d’emergència derivades dels casos de violència domèstica i de l’abús sexual”[236]. Tot això de cap manera no disminueix, sinó que complementa, el valor fonamental de la direcció espiritual, dels inestimables recursos espirituals de l’Església i de la Reconciliació sacramental. Guiar els promesos en el camí de preparació al matrimoni 205. Els Pares sinodals han dit de diverses maneres que necessitem ajudar els joves a descobrir el valor i la riquesa del matrimoni[237]. Han de poder percebre l’atractiu d’una unió plena que eleva i perfecciona la dimensió social de l’existència, atorga a la sexualitat el sentit més gran, alhora que promou el bé dels fills i els ofereix el millor context per a la maduració i l’educació. 206. «La complexa realitat social i els desafiaments que la família està cridada a afrontar avui requereixen un compromís més gran de tota la comunitat cristiana en la preparació dels promesos al matrimoni. Cal recordar la importància de les virtuts. Entre aquestes, la castedat és una condició preciosa per al creixement genuí de l’amor interpersonal. Pel que fa a aquesta necessitat, els Pares sinodals eren concordes a subratllar l’exigència d’una implicació més gran de tota la comunitat, privilegiant el testimoni de les famílies, a més d’un arrelament de la preparació al matrimoni en el camí d’iniciació cristiana, posant èmfasi en el nexe del matrimoni amb el baptisme i els altres sagraments. De la mateixa manera, es va posar en relleu la necessitat de programes específics per a la preparació propera al matrimoni que siguin una autèntica experiència de participació en la vida eclesial i aprofundeixin en els diversos aspectes de la vida familiar»[238]. 207. Convido les comunitats cristianes a reconèixer que acompanyar el camí d’amor dels nuvis és un bé per a elles mateixes. Com bé van dir els Bisbes d’Itàlia, els que es casen són per a la seva comunitat cristiana «un preciós recurs, perquè, entossudint-se amb sinceritat per créixer en l’amor i en el do recíproc, poden contribuir a renovar el teixit mateix de tot el cos eclesial: la forma particular d’amistat que ells viuen pot tornar-se contagiosa i la comunitat en la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat de la amistat de la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat de la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat la amistat de la amistat en la amistat de la amistat la amistat de la amistat de la amistat de la comunitat part»[239]. Hi ha diverses maneres legítimes d’organitzar la preparació propera al matrimoni, i cada Església local discernirà el que sigui millor, procurant una formació adequada que alhora no allunyi els joves del sagrament. No es tracta de donar-los tot el Catecisme ni de saturar-los amb gaires temes. Perquè aquí també val que «no el molt saber farta i satisfà l’ànima, sinó sentir i agradar de les coses interiorment»[240]. Interessa més la qualitat que la quantitat, i cal donar prioritat —juntament amb un anunci renovat del kerygma— a aquells continguts que, comunicats de manera atractiva i cordial, els ajudin a comprometre’s en un camí de tota la vida «amb gran ànim i liberalitat»[241]. Es tracta d’una mena d’iniciació al sagrament del matrimoni que els aporti els elements necessaris per poder rebre’l amb les millors disposicions i començar amb certa solidesa la vida familiar. 208. Convé trobar a més les maneres, a través de les famílies missioneres, de les famílies dels nuvis i de diversos recursos pastorals, d’oferir una preparació remota que faci madurar l’amor que es tenen, amb un acompanyament proper i testimonial. Solen ser molt útils els grups de nuvis i les ofertes de xerrades opcionals sobre una varietat de temes que interessen realment als joves. No obstant això, són indispensables alguns moments personalitzats, perquè el principal objectiu és ajudar cadascú perquè aprengui a estimar aquesta persona concreta amb què pretén compartir tota la vida. Aprendre a estimar algú no és una cosa que s’improvisa ni pot ser l’objectiu d’un curs breu previ a la celebració del matrimoni. En realitat, cada persona es prepara per al matrimoni des del naixement. Tot el que la seva família li va aportar li hauria de permetre aprendre de la pròpia història i capacitar-lo per a un compromís ple i definitiu. Probablement els qui arriben més ben preparats al casament són els que han après dels seus pares el que és un matrimoni cristià, on tots dos s’han triat sense condicions, i segueixen renovant aquesta decisió. En aquest sentit, totes les accions pastorals tendents a ajudar els matrimonis a créixer en l’amor ia viure l’Evangeli a la família són una ajuda inestimable perquè els seus fills es preparin per a la seva futura vida matrimonial. Tampoc no cal oblidar els valuosos recursos de la pastoral popular. Per donar un exemple senzill, recordo el dia de sant Valentí, que en alguns països és millor aprofitat pels comerciants que per la creativitat dels pastors. 209. La preparació dels que ja van formalitzar un festeig, quan la comunitat parroquial aconsegueix acompanyar-los amb un bon temps d’anticipació, també els ha de donar la possibilitat de reconèixer incompatibilitats o riscos. D’aquesta manera, es pot arribar a advertir que no és raonable apostar per aquesta relació, per no exposar-se a un fracàs previsible que tindrà conseqüències molt doloroses. El problema és que l’enlluernament inicial porta a mirar d’ocultar o de relativitzar moltes coses, s’evita discrepar, i així només es passegen les dificultats cap endavant. Els nuvis haurien de ser estimulats i ajudats perquè puguin parlar del que cadascú espera d’un eventual matrimoni, de la seva manera d’entendre què és l’amor i el compromís, del que que es desitja de l’altre, del tipus de vida en comú que es volgués projectar. Aquestes converses poden ajudar a veure que en realitat els punts de contacte són escassos, i que la mera atracció mútua no serà suficient per sostenir la unió. Res no és més volàtil, precari i imprevisible que el desig, i mai no cal encoratjar una decisió de contraure matrimoni si no s’han aprofundit altres motivacions que atorguin a aquest compromís possibilitats reals d’estabilitat. 210. En tot cas, si es reconeixen amb claredat els punts febles de l’altre, cal que hi hagi una confiança realista en la possibilitat d’ajudar-lo a desenvolupar el millor de la seva persona per contrarestar el pes de les seves fragilitats, amb un ferm interès a promoure’l com a ésser humà. Això implica acceptar amb sòlida voluntat la possibilitat d’afrontar algunes renúncies, moments difícils i situacions conflictives, i la decisió ferma de preparar-s’hi. Cal detectar els senyals de perill que podria tenir la relació, per trobar abans del casament recursos que permetin afrontar-los amb èxit. Lamentablement, molts arriben a les núpcies sense conèixer-se. Només s’han distret junts, han fet experiències junts, però no han enfrontat el desafiament de mostrar-se ells mateixos i aprendre qui és en realitat l’altre. 211. Tant la preparació propera com l’acompanyament més prolongat, han d’assegurar que els nuvis no vegin el casament com el final del camí, sinó que assumeixin el matrimoni com una vocació que els llança cap endavant, amb la ferma i realista decisió de travessar junts totes les proves i moments difícils. La pastoral prematrimonial i la pastoral matrimonial han de ser abans que res una pastoral de l’enllaç, on s’aportin elements que ajudin tant a madurar l’amor com a superar els moments durs. Aquestes aportacions no són únicament conviccions doctrinals, ni tan sols es poden reduir als preciosos recursos espirituals que sempre ofereix l’Església, sinó que també han de ser camins pràctics, consells ben encarnats, tàctiques preses de l’experiència, orientacions psicològiques. Tot això configura una pedagogia de l’amor que no pot ignorar la sensibilitat actual dels joves, per tal de mobilitzar-los interiorment. Alhora, en la preparació dels nuvis, els ha de ser possible indicar llocs i persones, consultories o famílies disponibles, on puguin acudir a la recerca d’ajuda quan sorgeixin dificultats. Però mai no cal oblidar la proposta de la Reconciliació sacramental, que permet col·locar els pecats i els errors de la vida passada, i de la mateixa relació, sota l’influx del perdó misericordiós de Déu i de la seva força sanadora. Preparació de la celebració 212. La preparació propera al matrimoni tendeix a concentrar-se en les invitacions, la vestimenta, la festa i els innombrables detalls que consumeixen tant el pressupost com les energies i l’alegria. Els nuvis arriben aclaparats i esgotats al casament, en lloc de dedicar les millors forces a preparar-se com a parella per al gran pas que faran junts. Aquesta mentalitat es reflecteix també en algunes unions de fet que mai no arriben al casament perquè pensen en festejos massa costosos, en lloc de donar prioritat a l’amor mutu ia la seva formalització davant dels altres. Estimats nuvis: «Tingueu la valentia de ser diferents, no us deixeu devorar per la societat del consum i de l’aparença. Allò que importa és l’amor que us uneix, enfortit i santificat per la gràcia. Vosaltres sou capaços d’optar per una festa auster i senzilla, per col·locar l’amor per sobre de tot». Els agents de pastoral i la comunitat sencera poden ajudar que aquesta prioritat es converteixi en el que és normal i no en l’excepció. 213. En la preparació més immediata és important il·luminar els nuvis per viure amb molta fondària la celebració litúrgica, ajudant-los a percebre i viure el sentit de cada gest. Recordem que un compromís tan gran com el que expressa el consentiment matrimonial, i la unió dels cossos que consumeixi el matrimoni, quan es tracta de dos batejats, només es poden interpretar com a signes de l’amor del Fill de Déu fet carn i unit amb la seva Església en aliança d’amor. Als batejats, les paraules i els gestos es converteixen en un llenguatge eloqüent de la fe. El cos, amb els significats que Déu ha volgut infondre’l en crear-lo «es converteix en el llenguatge dels ministres del sagrament, conscients que al pacte conjugal es manifesta i es realitza el misteri»[242]. 214. De vegades, els nuvis no perceben el pes teològic i espiritual del consentiment, que il·lumina el significat de tots els gestos posteriors. Cal destacar que aquestes paraules no poden ser reduïdes al present; impliquen una totalitat que inclou el futur: «fins que la mort els separi». El sentit del consentiment mostra que «llibertat i fidelitat no s’hi oposen, més aviat se sostenen mútuament, tant en les relacions interpersonals com en les socials. Efectivament, pensem en els danys que produeixen, en la civilització de la comunicació global, la inflació de promeses incomplertes […] L’honor de la paraula donada, la fidelitat a la promesa no es poden comprar ni vendre. No es poden imposar amb la força, però tampoc no custodiar sense sacrifici»[243]. 215. Els bisbes de Kenya van advertir que, «massa centrats el dia del casament, els futurs esposos s’obliden que s’estan preparant per a un compromís que dura tota la vida»[244]. Cal ajudar a advertir que el sagrament no és només un moment que després passa a formar part del passat i dels records, perquè exerceix la seva influència sobre tota la vida matrimonial, de manera permanent[245]. El significat procreatiu de la sexualitat, el llenguatge del cos i els gestos d’amor viscuts en la història d’un matrimoni es converteixen en una «ininterrompuda continuïtat del llenguatge litúrgic» i «la vida conjugal és, en algun sentit, litúrgia»[246]. 216. També es pot meditar amb les lectures bíbliques i enriquir la comprensió dels anells que s’intercanvien, o d’altres signes que formin part del ritu. Però no seria bo que s’arribés al casament sense haver pregat junts, l’un per l’altre, demanant ajuda a Déu per ser fidels i generosos, preguntant junts a Déu què és el que ell espera d’ells, i fins i tot consagrant el seu amor davant d’una imatge de Maria. Els qui els acompanyin en la preparació del matrimoni els haurien d’orientar perquè sàpiguen viure aquests moments de pregària que els poden fer molt bé. «La litúrgia nupcial és un esdeveniment únic, que es viu al context familiar i social d’una festa. Jesús va iniciar els seus miracles al banquet de noces de Canà: el vi bo del miracle del Senyor, que anima el naixement d’una nova família, és el vi nou de l’Aliança de Crist amb els homes i dones de tots els temps […] Generalment, el celebrant té l’oportunitat de dirigir-se a una assemblea composta de persones que participen poc en la vida. Per tant, és una ocasió imperdible per anunciar l’Evangeli de Crist»[247]. Acompanyar en els primers anys de la vida matrimonial 217. Hem de reconèixer com un gran valor que es comprengui que el matrimoni és una qüestió d’amor, que només es poden casar els qui es trien lliurement i s’estimen. No obstant això, quan l’amor es converteix en una mera atracció o en una afectivitat difusa; això fa que els cònjuges pateixin una extraordinària fragilitat quan l’afectivitat entra en crisi o quan l’atracció física decau. Atès que aquestes confusions són freqüents, esdevé imprescindible acompanyar en els primers anys de la vida matrimonial per enriquir i aprofundir la decisió conscient i lliure de pertànyer-se i estimar-se fins al final. Moltes vegades, el temps de festeig no és suficient, la decisió de casar-se es precipita per diverses raons i, com si no n’hi hagués prou, la maduració dels joves s’ha endarrerit. Aleshores, els nuvis han de completar aquest procés que s’hauria d’haver realitzat durant el festeig. 218. D’altra banda, vull insistir que un desafiament de la pastoral matrimonial és ajudar a descobrir que el matrimoni no es pot entendre com una cosa acabada. La unió és real, és irrevocable, i ha estat confirmada i consagrada pel sagrament del matrimoni. Però en unir-se, els esposos esdevenen protagonistes, amos de la seva història i creadors d’un projecte que cal tirar endavant junts. La mirada s’adreça al futur que cal construir dia a dia amb la gràcia de Déu i, per això mateix, al cònjuge no se li exigeix que sigui perfecte. Cal deixar de banda les il·lusions i acceptar-ho com és: inacabat, cridat a créixer, en procés. Quan la mirada cap al cònjuge és constantment crítica, això indica que no s’ha assumit el matrimoni també com un projecte de construir plegats, amb paciència, comprensió, tolerància i generositat. Això fa que l’amor sigui substituït a poc a poc per una mirada inquisidora i implacable, pel control dels mèrits i els drets de cadascú, pels reclams, la competència i l’autodefensa. Així esdevenen incapaços de fer-se càrrec l’un de l’altre per a la maduració de tots dos i per al creixement de la unió. Als nous matrimonis cal mostrar-los això amb claredat realista des de l’inici, de manera que prenguin consciència que «estan començant». El sí que es van donar és l’inici d’un itinerari, amb un objectiu capaç de superar allò que plantegin les circumstàncies i els obstacles que s’hi interposin. La benedicció rebuda és una gràcia i un impuls per a aquest camí sempre obert. Sol ajudar el que se senten a dialogar per elaborar el projecte concret en els objectius, els instruments, els detalls. 219. Recordo un refrany que deia que l’aigua estancada es corromp, es fa malbé. És el que passa quan aquesta vida de l’amor els primers anys del matrimoni s’estanca, deixa d’estar en moviment, deixa de tenir aquesta inquietud que l’empeny cap endavant. La dansa cap endavant amb aquest amor jove, la dansa amb aquests ulls sorpresos cap a l’esperança, no s’ha d’aturar. En el festeig i els primers anys del matrimoni l’esperança és la que porta la força del llevat, la que fa mirar més enllà de les contradiccions, dels conflictes, de les conjuntures, la que sempre fa veure més enllà. És la que posa en marxa tota inquietud per mantenir-se en un camí de creixement. La mateixa esperança ens convida a viure a ple el present, posant el cor a la vida familiar, perquè la millor manera de preparar i consolidar el futur és viure bé el present. 220. El camí implica passar per diferents etapes que convoquen a donar-se amb generositat: de l’impacte inicial, caracteritzat per una atracció marcadament sensible, es passa a la necessitat de l’altre percebut com a part de la vida. D’allà es passa al gust de la pertinença mútua, després a la comprensió de la vida sencera com un projecte de tots dos, a la capacitat de posar la felicitat de l’altre per sobre de les necessitats pròpies, i al goig de veure el propi matrimoni com un bé per a la societat. La maduració de l’amor també implica aprendre a «negociar». No és una actitud interessada o un joc de tipus comercial, sinó, en definitiva, un exercici de l’amor mutu, perquè aquesta negociació és un entrellaçat de recíproques ofrenes i renúncies per al bé de la família. A cada nova etapa de la vida matrimonial cal seure a tornar a negociar els acords, de manera que no hi hagi guanyadors i perdedors sinó que tots dos guanyin. A la llar les decisions no es prenen unilateralment, i tots dos comparteixen la responsabilitat per la família, però cada llar és única i cada síntesi matrimonial és diferent. 221. Una de les causes que porten a ruptures matrimonials és tenir expectatives massa altes sobre la vida conjugal. Quan es descobreix la realitat, més limitada i desafiant que el que s’havia somiat, la solució no és pensar ràpidament i irresponsablement en la separació, sinó assumir el matrimoni com un camí de maduració, on cada un dels cònjuges és un instrument de Déu per fer créixer l’altre. És possible el canvi, el creixement, el desenvolupament de les potencialitats bones que cadascú duu en si. Cada matrimoni és una «història de salvació», i això suposa que es parteix d’una fragilitat que, gràcies al do de Déu ia una resposta creativa i generosa, va donant pas a una realitat cada cop més sòlida i preciosa. Potser la missió més gran d’un home i una dona en l’amor sigui aquesta, fer-se l’un a l’altre més home o més dona. Fer créixer és ajudar l’altre a modelar-se en la pròpia identitat. És per això que l’amor és artesanal. Quan un llegeix el passatge de la Bíblia sobre la creació de l’home i de la dona, veu que Déu primer plasma l’home (cf. Gn 2,7), després s’adona que falta una cosa essencial i plasma la dona, i aleshores escolta la sorpresa de l’home: «Ah, ara sí, aquesta sí!». I després, un sembla escoltar aquest bell diàleg on l’home i la dona es van descobrint. Perquè encara en els moments difícils l’altre torna a sorprendre i s’obren noves portes per al retrobament, com si fos la primera vegada; ia cada nova etapa es tornen a “plasmar-se” l’un a l’altre. L’amor fa que un espereu l’altre i exerciteu aquesta paciència pròpia de l’artesà que es va heretar de Déu. 222. L’acompanyament ha d’encoratjar els esposos a ser generosos en la comunicació de la vida. D’acord amb el caràcter personal i humanament complet de l’amor conjugal, el camí adequat per a la planificació familiar pressuposa un diàleg consensual entre els esposos, el respecte dels temps i la consideració de la dignitat de cadascun dels membres de la parella. En aquest sentit, cal redescobrir el missatge de l’Encíclica Humanae vitae (cf. 10-14) i l’Exhortació apostòlica Familiaris consortio (cf. 14; 28-35) per contrarestar una mentalitat sovint hostil a la vida […] L’elecció responsable de la paternitat pressuposa la en què aquest se sent tot sol amb Déu, la veu del qual ressona al recinte més íntim d’aquella” (Gaudium et spes,16). En la mesura que els esposos intentin escoltar més en la seva consciència Déu i els seus manaments (cf. Rm 2,15), i es facin acompanyar espiritualment, la seva decisió serà més íntimament lliure d’un arbitri subjectiu i de l’acomodament a les maneres de comportar-se en el seu ambient»[248]. Segueix dret el que s’ha dit amb claredat al Concili Vaticà II: «Compliran la seva tasca […] de comú acord i amb un esforç comú, es formaran un recte judici, atenent no només el seu propi bé, sinó també el bé dels fills, ja nascuts o futurs, discernint les condicions dels temps i de l’estat de vida, tant materials com espirituals, i, finalment, tenint en compte el bé de la comunitat familiar, de la societat temporal i de la pròpia Església. En darrer terme, són els mateixos esposos els qui han de formar-se aquest judici davant Déu»[249]. D’altra banda, cal promoure l’ús dels mètodes basats en els “ritmes naturals de fecunditat” (Humanae vitae, 11). També cal fer veure que aquests mètodes respecten el cos dels esposos, fomenten l’afecte entre ells i afavoreixen l’educació d’una llibertat autèntica (Catecisme de l’Església Catòlica, 2370), insistint sempre que els fills són un meravellós do de Déu, una alegria per als pares i per a l’Església. A través seu el Senyor renova el món»[250]. Alguns recursos 223. Els Pares sinodals han indicat que «els primers anys de matrimoni són un període vital i delicat durant el qual els cònjuges creixen en la consciència dels desafiaments i del significat del matrimoni. D’aquí l’exigència d’un acompanyament pastoral que continuï després de la celebració del sagrament (cf. Familiaris consortio, 3a part). És de gran importància en aquesta pastoral la presència d’esposos amb experiència. La parròquia es considera el lloc on els cònjuges experts poden oferir la seva disponibilitat a ajudar els més joves, amb el suport eventual d’associacions, moviments eclesials i noves comunitats. Cal encoratjar els esposos a una actitud fonamental d’acolliment del gran do dels fills. Cal ressaltar la importància de l’espiritualitat familiar, de l’oració i de la participació a l’Eucaristia dominical, i encoratjar els cònjuges a reunir-se regularment perquè creixi la vida espiritual i la solidaritat en les exigències concretes de la vida. Litúrgies, pràctiques de devoció i Eucaristies celebrades per a les famílies, sobretot en l’aniversari del matrimoni, es van citar com a ocasions vitals per afavorir l’evangelització mitjançant la família»[251]. 224. Aquest camí és una qüestió de temps. L’amor necessita temps disponible i gratuït, que poseu altres coses en un segon lloc. Fa falta temps per dialogar, per abraçar-se sense pressa, per compartir projectes, per escoltar-se, per mirar-se, per valorar-se, per enfortir la relació. De vegades, el problema és el ritme frenètic de la societat, o els temps que imposen els compromisos laborals. Altres vegades el problema és que el temps que es passa junts no té qualitat. Només compartim un espai físic però sense parar atenció l’un a l’altre. Els agents pastorals i els grups matrimonials haurien d’ajudar els matrimonis joves o fràgils a aprendre a trobar-se en aquests moments, a aturar-se l’un davant de l’altre, i fins i tot compartir moments de silenci que els obliguin a experimentar la presència del cònjuge. 225. Els matrimonis que tenen una bona experiència d’aprenentatge en aquest sentit poden aportar els recursos pràctics que els han estat útils: la programació dels moments per estar junts gratuïtament, els temps de recreació amb els fills, les diverses maneres de celebrar coses importants, els espais d’espiritualitat compartida. Però també poden ensenyar recursos que ajuden a omplir de contingut i sentit aquests moments, per aprendre a comunicar-se millor. Això és molt important quan s’ha apagat la novetat del festeig. Perquè, quan no se sap què fer amb el temps compartit, l’un o l’altre dels cònjuges s’acabarà refugiant en la tecnologia, inventarà altres compromisos, buscarà altres braços o escaparà d’una intimitat incòmoda. 226. Als matrimonis joves també cal estimular-los a crear una rutina pròpia, que brinda una sensació sana d’estabilitat i de seguretat, i que es construeix amb una sèrie de rituals quotidians compartits. És bo fer sempre un petó al matí, beneir-se cada nit, esperar l’altre i rebre’l quan arriba, tenir alguna sortida junts, compartir tasques domèstiques. Però alhora és bo tallar la rutina amb la festa, no perdre la capacitat de celebrar en família, d’alegrar-se i de festejar les experiències boniques. Necessiten sorprendre’s junts pels dons de Déu i alimentar junts l’entusiasme per viure. Quan se sap celebrar, aquesta capacitat renova l’energia de l’amor, l’allibera de la monotonia i omple de color i esperança la rutina diària. 227. Els pastors hem de encoratjar les famílies a créixer en la fe. Per això, és bo animar la confessió freqüent, la direcció espiritual, l’assistència a retirs. Però no cal deixar de convidar a crear espais setmanals de pregària familiar, perquè «la família que resa unida roman unida». Alhora, quan visitem les llars, hauríem de convocar tots els membres de la família a un moment per pregar els uns als altres i per posar la família a les mans del Senyor. Alhora, convé encoratjar cada un dels cònjuges a tenir moments de pregària en solitud davant Déu, perquè cadascú té les seves creus secretes. Per què no explicar a Déu el que pertorba el cor, o demanar-li la força per guarir les pròpies ferides, i implorar els llums que es necessiten per poder mantenir el propi compromís? Els Pares sinodals també van remarcar que “la Paraula de Déu és font de vida i espiritualitat per a la família. Tota la pastoral familiar s’haurà de deixar modelar interiorment i formar els membres de l’església domèstica mitjançant la lectura orant i eclesial de la Sagrada Escriptura. La Paraula de Déu no sols és una bona nova per a la vida privada de les persones, sinó també un criteri de judici i una llum per al discerniment dels diversos desafiaments que han d’afrontar els cònjuges i les famílies»[252]. 228. És possible que un dels dos cònjuges no sigui batejat, o que no vulgui viure els compromisos de la fe. En aquest cas, el desig de l’altre de viure i créixer com a cristià fa que la indiferència del cònjuge sigui viscuda amb dolor. Això no obstant, és possible trobar alguns valors comuns que es puguin compartir i cultivar amb entusiasme. De tota manera, estimar el cònjuge incrèdul, donar-li felicitat, alleujar els seus patiments i compartir-hi la vida és un veritable camí de santificació. D’altra banda, l’amor és un do de Déu, i allà on es vessa fa sentir la seva força transformadora, de maneres de vegades misterioses, fins al punt que «el marit no creient queda santificat per la dona, i la dona no creient queda santifica pel marit creient» (1Co 7,14). 229. Les parròquies, els moviments, les escoles i altres institucions de l’Església poden desplegar diverses mediacions per cuidar i revifar les famílies. Per exemple, a través de recursos com: reunions de matrimonis veïns o amics, retirs breus per a matrimonis, xerrades d’especialistes sobre problemàtiques molt concretes de la vida familiar, centres d’assessorament matrimonial, agents missioners orientats a conversar amb els matrimonis sobre les dificultats i anhels, consultories sobre diferents situacions familiars (addiccions, infidelitat, violència) problemàtics, assemblees familiars. La secretaria parroquial hauria de comptar amb la possibilitat d’acollir amb cordialitat i d’atendre les urgències familiars, o de derivar fàcilment cap als que els puguin ajudar. També hi ha un suport pastoral que es dóna als grups de matrimonis, tant de servei o de missió, de pregària, de formació, o de suport mutu. Aquests grups brinden l’ocasió de donar, de viure l’obertura de la família als altres, de compartir la fe, però alhora són un mitjà per enfortir el matrimoni i fer-lo créixer. 230. És veritat que molts matrimonis desapareixen de la comunitat cristiana després del casament, però moltes vegades desaprofitem algunes ocasions que tornen a fer-se presents, on podríem reproposar-los de manera atractiva l’ideal del matrimoni cristià i apropar-los a espais d’acompanyament: em refereixo, per exemple, al baptisme d’un fill, a la primera comunió parent o amic. Gairebé tots els matrimonis reapareixen en aquestes ocasions, que podrien ser més ben aprofitades. Un altre camí d’apropament és la benedicció de les llars o la visita d’una imatge de la Mare de Déu, que donen ocasió per desenvolupar un diàleg pastoral sobre la situació de la família. També pot ser útil assignar a matrimonis més crescuts la tasca d’acompanyar matrimonis més recents del seu propi veïnat, per visitar-los, acompanyar-los al començament i proposar-los un camí de creixement. Amb el ritme de vida actual, la majoria dels matrimonis no estaran disposats a reunions freqüents, i no ens podem reduir a una pastoral de petites elits. Avui, la pastoral familiar ha de ser fonamentalment missionera, en sortida, a prop, en lloc de reduir-se a ser una fàbrica de cursos als quals pocs assisteixen. Il·luminar crisis, angoixes i dificultats 231. Quina paraula als qui en l’amor ja han envellit el vi nou del festeig. Quan el vi s’envelleix amb aquesta experiència del camí, hi apareix, floreix en tota la seva plenitud, la fidelitat dels petits moments de la vida. És la fidelitat de l´espera i de la paciència. Aquesta fidelitat plena de sacrificis i de goigs va com florint en l’edat en què tot es fa vell i els ulls es posen brillants en contemplar els fills dels seus fills. Així era des del principi, però això ja es va fer conscient, assentat, madurat a la sorpresa quotidiana del redescobriment dia rere dia, any rere any. Com ensenyava sant Joan de la Creu, «els vells amadors són els ja exercitats i provats». Ells «ja no tenen aquells bulls sensitius ni aquelles fúries i focs bullosos per fora, sinó que agraden la suavitat del vi d’amor ja ben cuit en la seva substància […] assentat allà dins a l’ànima»[253]. Això suposa haver estat capaços de superar junts les crisis i els temps d’angoixa, sense escapar-se dels desafiaments ni amagar les dificultats. El desafiament de les crisis 232. La història d?una família està solcada per crisis de tota mena, que també són part de la seva dramàtica bellesa. Cal ajudar a descobrir que una crisi superada no porta a una relació amb menys intensitat sinó a millorar, assentar i madurar el vi de la unió. No es conviu per ser cada cop menys feliços, sinó per aprendre a ser feliços de manera nova, a partir de les possibilitats que obre una nova etapa. Cada crisi implica un aprenentatge que permet incrementar la intensitat de la vida compartida, o almenys trobar un sentit nou a l’experiència matrimonial. De cap manera cal resignar-se a una corba descendent, a un deteriorament inevitable, a una suportable mediocritat. Al contrari, quan el matrimoni s’assumeix com una tasca, que també implica superar obstacles, cada crisi es percep com l’ocasió per arribar a beure junts el millor vi. És bo acompanyar els cònjuges perquè puguin acceptar les crisis que arribin, prendre el guant i fer-los un lloc a la vida familiar. Els matrimonis experimentats i formats han d’estar disposats a acompanyar els altres en aquest descobriment, de manera que les crisis no els espantin ni els portin a prendre decisions precipitades. Cada crisi amaga una bona notícia que cal saber escoltar afinant l’orella del cor. 233. La reacció immediata és resistir-se davant el desafiament d’una crisi, posar-se a la defensiva per sentir que s’escapa del control mateix, perquè mostra la insuficiència de la pròpia manera de viure, i això incomoda. Aleshores es fa servir el recurs de negar els problemes, amagar-los, relativitzar-ne la importància, apostar només al pas del temps. Però això retarda la solució i porta a consumir molta energia en un ocult inútil que complicarà encara més les coses. Els vincles es van deteriorant i es va consolidant un aïllament que perjudica la intimitat. En una crisi no assumida, el que es perjudica més és la comunicació. D’aquesta manera, a poc a poc, algú que era «la persona que estimo» passa a ser «qui m’acompanya sempre a la vida», després només «el pare o la mare dels meus fills», i, al final, «un estrany». 234. Per enfrontar una crisi cal estar presents. És difícil, perquè de vegades les persones s’aïllen per no manifestar allò que senten, s’arraconen en el silenci mesquí i trampós. En aquests moments cal crear espais per comunicar-se de cor a cor. El problema és que es torna més difícil comunicar-se així en un moment de crisi si mai no es va aprendre a fer-ho. És tot un art que s’aprèn en temps de calma, per posar-lo en pràctica als temps durs. Cal ajudar a descobrir les causes més ocultes als cors dels cònjuges, ia enfrontar-les com un part que passarà i deixarà un nou tresor. Però les respostes a les consultes realitzades remarquen que en situacions difícils o crítiques la majoria no acudeix a l’acompanyament pastoral, ja que no ho sent comprensiu, proper, realista, encarnat. Per això, tractem ara d’apropar-nos a les crisis matrimonials amb una mirada que no ignori la càrrega de dolor i d’angoixa. 235. Hi ha crisis comunes que solen passar en tots els matrimonis, com la crisi dels començaments, quan cal aprendre a compatibilitzar les diferències i desprendre’s dels pares; o la crisi de l’arribada del fill, amb els desafiaments emocionals nous; la crisi de la criança, que canvia els hàbits del matrimoni; la crisi de l’adolescència del fill, que exigeix moltes energies, desestabilitza els pares i de vegades els enfronta entre si; la crisi del «niu buit», que obliga la parella a mirar-se novament a si mateixa; la crisi que s’origina a la vellesa dels pares dels cònjuges, que reclamen més presència, cures i decisions difícils. Són situacions exigents, que provoquen pors, sentiments de culpa, depressions o cansaments que poden afectar greument la unió. 236. A aquestes se sumen les crisis personals que incideixen en la parella relacionades amb dificultats econòmiques, laborals, afectives, socials, espirituals. I s’hi afegeixen circumstàncies inesperades que poden alterar la vida familiar, i que exigeixen un camí de perdó i reconciliació. Alhora que intenta fer el pas del perdó, cadascú ha de preguntar-se amb serena humilitat si no ha creat les condicions per exposar l’altre a cometre certs errors. Algunes famílies sucumbeixen quan els cònjuges es culpen mútuament, però «l’experiència mostra que, amb un ajut adequat i amb l’acció de reconciliació de la gràcia, un gran percentatge de crisis matrimonials se superen de manera satisfactòria. Saber perdonar i sentir-se perdonats és una experiència fonamental en la vida familiar»[254]. «El difícil art de la reconciliació, que requereix la sustentació de la gràcia, necessita la generosa col·laboració de familiars i amics, i de vegades fins i tot d’ajuda externa i professional»[255]. 237. S’ha tornat freqüent que, quan un sent que no rep allò que desitja, o que no es compleix allò que somiava, això sembla prou per donar fi a un matrimoni. Així no hi haurà matrimoni que duri. De vegades, per decidir que tot va acabar prou amb una insatisfacció, una absència en un moment en què es necessitava l’altre, un orgull ferit o un temor difús. Hi ha situacions pròpies de la inevitable fragilitat humana a les quals s’atorga una càrrega emotiva massa gran. Per exemple, la sensació de no ser completament correspost, la gelosia, les diferències que sorgeixin entre tots dos, l’atractiu que desperten altres persones, els nous interessos que tendeixen a apoderar-se del cor, els canvis físics del cònjuge, i tantes altres coses que, més que atemptats contra l’amor, són oportunitats que conviden a recrear-lo una vegada més. 238. En aquestes circumstàncies, alguns tenen la maduresa necessària per tornar a triar l’altre com a company de camí, més enllà dels límits de la relació, i accepten amb realisme que no pugui satisfer tots els somnis acariciats. Eviten considerar-se els únics màrtirs, valoren les petites o limitades possibilitats que els dóna la vida en família i aposten per enfortir el vincle en una construcció que portarà temps i esforç. Perquè al fons reconeixen que cada crisi és com un nou sí que fa possible que l’amor reneixi enfortit, transfigurat, madurat, il·luminat. A partir d’una crisi es té la valentia de buscar les arrels profundes del que passa, de tornar a negociar els acords bàsics, de trobar un nou equilibri i de caminar junts una etapa nova. Amb aquesta actitud de constant obertura es poden afrontar moltes situacions difícils. De totes maneres, reconeixent que la reconciliació és possible, avui descobrim que «un ministeri dedicat a aquells la relació matrimonial dels quals s’ha trencat sembla particularment urgent»[256]. Velles ferides 239. És comprensible que a les famílies hi hagi moltes crisis quan algun dels seus membres no ha madurat la seva manera de relacionar-se, perquè no ha curat ferides d’alguna etapa de la seva vida. La pròpia infància o la pròpia adolescència mal viscudes són brou de cultiu per a crisis personals que acaben afectant el matrimoni. Si tots fossin persones que han madurat normalment, les crisis serien menys freqüents o menys doloroses. Però el fet és que de vegades les persones necessiten fer als quaranta anys una maduració endarrerida que s’hauria d’haver aconseguit al final de l’adolescència. De vegades s’estima amb un amor egocèntric propi del nen, fixat en una etapa on la realitat es distorsiona i es viu el caprici que tot giri al voltant del jo mateix. És un amor insaciable, que crida o plora quan no té allò que desitja. Altres vegades es estima amb un amor fixat en una etapa adolescent, marcat per la confrontació, la crítica àcida, l’hàbit de culpar els altres, la lògica del sentiment i de la fantasia, on els altres han d’omplir els mateixos buits o seguir els propis capricis. 240. Molts acaben la seva infantesa sense haver sentit mai que són estimats incondicionalment, i això fa mal la seva capacitat de confiar i de lliurar-se. Una relació mal viscuda amb els mateixos pares i germans, que mai no ha estat curada, reapareix i fa malbé la vida conjugal. Aleshores cal fer un procés d’alliberament que mai no es va enfrontar. Quan la relació entre els cònjuges no funciona bé, abans de prendre decisions importants convé assegurar-se que cadascú hagi fet aquest camí de curació de la pròpia història. Això exigeix reconèixer la necessitat de curar, demanar amb insistència la gràcia de perdonar i de perdonar-se, acceptar ajuda, buscar motivacions positives i tornar a intentar-ho una vegada i una altra. Cadascú ha de ser molt sincer amb ell mateix per reconèixer que la seva manera de viure l’amor té aquestes immadureses. Per més que sembli evident que tota la culpa és de l’altre, mai no és possible superar una crisi esperant que només canviï l’altre. També cal preguntar-se per les coses que un mateix podria madurar o curar per afavorir la superació del conflicte. Acompanyar després de ruptures i divorcis 241. En alguns casos, la valoració de la dignitat pròpia i del bé dels fills exigeix posar un límit ferm a les pretensions excessives de l’altre, a una gran injustícia, a la violència oa una manca de respecte que ha esdevingut crònica. Cal reconèixer que «hi ha casos on la separació és inevitable. De vegades pot arribar a ser fins i tot moralment necessària, quan precisament es tracta de sostreure el cònjuge més feble, o els fills petits, de les ferides més greus causades per la prepotència i la violència, el desànim i l’explotació, l’alienitat i la indiferència»[257]. Però «s’ha de considerar com un remei extrem, després que qualsevol intent raonable hagi estat inútil»[258]. 242. Els Pares van indicar que «un discerniment particular és indispensable per acompanyar pastoralment els separats, els divorciats, els abandonats. Cal acollir i valorar especialment el dolor dels qui han patit injustament la separació, el divorci o l’abandó, o bé s’han vist obligats a trencar la convivència pels maltractaments del cònjuge. El perdó per la injustícia soferta no és fàcil, però és un camí que la gràcia fa possible. D’aquí la necessitat d’una pastoral de la reconciliació i de la mediació, a través de centres d’escolta especialitzats que caldria establir a les diòcesis»[259]. Alhora, «cal encoratjar les persones divorciades que no s’han tornat a casar —que sovint són testimonis de la fidelitat matrimonial— a trobar a l’Eucaristia l’aliment que les sostingui al seu estat. La comunitat local i els pastors han d’acompanyar aquestes persones amb sol·licitud, sobretot quan hi ha fills o la seva situació de pobresa és greu»[260]. Un fracàs familiar esdevé molt més traumàtic i dolorós quan hi ha pobresa, perquè hi ha molts menys recursos per reorientar l’existència. Una persona pobra que perd l’àmbit de la tutela de la família queda doblement exposada a l’abandonament ia tota mena de riscos per integrar-los. 243. A les persones divorciades que viuen en nova unió, és important fer-los sentir que són part de l’Església, que «no estan excomunicades» i no són tractades com a tals, perquè sempre integren la comunió eclesial[261]. Aquestes situacions «exigeixen un atent discerniment i un acompanyament amb gran respecte, evitant tot llenguatge i actitud que les faci sentir discriminades, i promovent la seva participació a la vida de la comunitat. Per a la comunitat cristiana, fer-se’n càrrec no implica un debilitament de la seva fe i del seu testimoniatge sobre la indissolubilitat matrimonial, és més, en aquesta cura expressa precisament la seva caritat»[262]. 244. D’altra banda, un gran nombre de Pares «va subratllar la necessitat de fer més accessibles i àgils, possiblement totalment gratuïts, els procediments per al reconeixement dels casos de nul·litat»[263]. La lentitud dels processos irrita i cansa la gent. Els meus dos documents recents sobre aquesta matèria[264] han portat a una simplificació dels procediments per a una eventual declaració de nul·litat matrimonial. A través d’ells també he volgut «fer evident que el mateix Bisbe a la seva Església, de la qual és constituït pastor i cap, és per això mateix jutge entre els fidels que se li han confiat»[265]. Per això, «l’aplicació d’aquests documents és una gran responsabilitat per als Ordinaris diocesans, cridats a jutjar ells mateixos algunes causes ia garantir, de totes maneres, un accés més fàcil dels fidels a la justícia. Això implica la preparació d’un nombre suficient de personal, integrat per clergues i laics, que es dediqui de manera prioritària a aquest servei eclesial. Per tant, serà necessari posar a disposició de les persones separades o de les parelles en crisi un servei d’informació, consell i mediació, vinculat a la pastoral familiar, que també podrà acollir les persones en vista de la investigació preliminar del procés matrimonial (cf. Mitis Iudex Dominus Iesus, art. 2-3)»[266]. 245. Els Pares sinodals també han destacat «les conseqüències de la separació o del divorci sobre els fills, en qualsevol cas víctimes innocents de la situació»[267]. Per sobre de totes les consideracions que es vulguin fer, ells són la primera preocupació, que no ha de ser opacada per qualsevol altre interès o objectiu. Als pares separats els prego: «Mai, mai, no prendre mai el fill com a ostatge. Us heu separat per moltes dificultats i motius, la vida us ha donat aquesta prova, però que no siguin els fills els qui carreguin el pes d’aquesta separació, que no siguin usats com a ostatges contra l’altre cònjuge. Que creixin escoltant que la mare parla bé del pare, encara que no estiguin junts, i que el pare parla bé de la mare»[268]. És una irresponsabilitat danyar la imatge del pare o de la mare per acaparar l’afecte del fill, per venjar-se o per defensar-se, perquè això afectarà la vida interior d’aquest nen i provocarà ferides difícils de curar. 246. L’Església, encara que comprèn les situacions conflictives que han de travessar els matrimonis, no pot deixar de ser veu dels més fràgils, que són els fills que pateixen moltes vegades en silenci. Avui, «tot i la nostra sensibilitat aparentment evolucionada, i totes les nostres refinades anàlisis psicològiques, em pregunto si no ens hem anestesiat també respecte a les ferides de l’ànima dels nens […] Sentim el pes de la muntanya que aixafa l’ànima d’un nen, a les famílies on es tracta malament i es fa el mal?»[2]. Aquestes males experiències no ajuden que aquests nens madurin per ser capaços de compromisos definitius. Per això, les comunitats cristianes no han de deixar sols els pares divorciats en nova unió. Al contrari, els han d’incloure i acompanyar en la seva funció educativa. Perquè, «com podrem recomanar a aquests pares que facin tot el possible per educar els seus fills a la vida cristiana, donant-los l’exemple d’una fe convençuda i practicada, si els tinguéssim allunyats de la vida en comunitat, com si estiguessin excomunicats? Cal obrar de manera que no se sumin altres pesos a més dels que els fills, en aquestes situacions, ja han de carregar»[270]. Ajudar a guarir les ferides dels pares i ajudar-los espiritualment, és un bé també per als fills, els qui necessiten el rostre familiar de l’Església que els recolzi en aquesta experiència traumàtica. El divorci és un mal i és molt preocupant el creixement del nombre de divorcis. Per això, sens dubte, la nostra tasca pastoral més important pel que fa a les famílies és enfortir l’amor i ajudar a curar les ferides, de manera que puguem prevenir l’avenç d’aquest drama de la nostra època. Algunes situacions complexes 247. «Les problemàtiques relacionades amb els matrimonis mixtos requereixen una atenció específica. Els matrimonis entre catòlics i altres batejats “presenten, fins i tot en la seva particular fesomia, nombrosos elements que cal valorar i desenvolupar, tant pel seu valor intrínsec com per l’aportació que poden donar al moviment ecumènic”. Amb aquesta finalitat, “s’ha de buscar […] una col·laboració cordial entre el ministre catòlic i el no catòlic, des del temps de la preparació al matrimoni i al casament” (Familiaris consortio, 78). Pel que fa a la participació eucarística, es recorda que “la decisió de permetre o no al contraent no catòlic la comunió eucarística ha de ser presa d’acord amb les normes vigents en la matèria, tant per als cristians d’Orient com per als altres cristians, i tenint en compte aquesta situació especial, és a dir, que reben el sagrament del matrimoni dos cristians batejats. Tot i que els cònjuges d’un matrimoni mixt tenen en comú els sagraments del baptisme i el matrimoni, compartir l’Eucaristia només pot ser excepcional i, en tot cas, s’han d’observar les disposicions establertes” (Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, Directori per a l’aplicació dels principis i normes9, 9, 9 159-160)»[271]. 248. «Els matrimonis amb disparitat de culte constitueixen un lloc privilegiat de diàleg interreligiós […] Comporten algunes dificultats especials, sigui quant a la identitat cristiana de la família, com a l’educació religiosa dels fills […] El nombre de famílies compostes per unions de conmissió. fins i tot en països de llarga tradició cristiana, requereix urgentment una atenció pastoral diferenciada en funció dels diversos contextos socials i culturals. tots»[272] «S’ha de prestar especial atenció a les persones que s’uneixen en aquest tipus de matrimonis, no només en el període previ al casament. Desafiaments peculiars enfronten les parelles i les famílies en què un dels cònjuges és catòlic i l’altre un no creient. En aquests casos, cal testimoniar la capacitat de l’Evangeli de submergir-se en aquestes situacions per fer possible l’educació en la fe cristiana dels fills»[273]. 249. Les situacions referides a l’accés al baptisme de persones que estan en una condició matrimonial complexa presenten dificultats particulars. Es tracta de persones que van contreure una unió matrimonial estable en un moment en què almenys un encara no coneixia la fe cristiana. Els bisbes estan cridats a exercir, en aquests casos, un discerniment pastoral d’acord amb el bé espiritual d’ells»[274]. 250. L’Església fa seu el comportament del Senyor Jesús que en un amor il·limitat s’ofereix a totes les persones sense excepció[275]. Amb els Pares sinodals, he pres en consideració la situació de les famílies que viuen l’experiència de tenir al seu si persones amb tendències homosexuals, una experiència gens fàcil ni per als pares ni per als fills. Per això, volem abans que res reiterar que tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar «tot signe de discriminació injusta»[276], i particularment qualsevol forma d’agressió i violència. Pel que fa a les famílies, es tracta per part seva d’assegurar un acompanyament respectuós, a fi que aquells que manifesten una tendència homosexual puguin comptar amb l’ajuda necessària per comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seva vida[277]. 251. En el curs del debat sobre la dignitat i la missió de la família, els Pares sinodals han fet notar que els projectes d’equiparació de les unions entre persones homosexuals amb el matrimoni, «no hi ha cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el designi de Déu sobre el matrimoni i… pressions en aquesta matèria i que els organismes internacionals condicionin l’ajuda financera als països pobres a la introducció de lleis que institueixin el “matrimoni” entre persones del mateix sexe»[278]. 252. Les famílies monoparentals tenen sovint origen a partir de «mares o pares biològics que mai no han volgut integrar-se a la vida familiar, les situacions de violència en les quals un dels progenitors es veu obligat a fugir amb els seus fills, la mort o l’abandonament de la família per un dels pares, i altres situacions. Qualsevol que sigui la causa, el progenitor que viu amb el nen ha de trobar suport i consol entre les famílies que conformen la comunitat cristiana, així com als òrgans pastorals de les parròquies. A més, aquestes famílies suporten sovint altres problemàtiques, com les dificultats econòmiques, la incertesa del treball precari, la dificultat per a la manutenció dels fills, la manca d’un habitatge»[279]. Quan la mort clava el seu fibló 253. De vegades la vida familiar es veu desafiada per la mort d’un ésser estimat. No podem deixar d’oferir la llum de la fe per acompanyar les famílies que pateixen en aquests moments[280]. Abandonar una família quan la ferida una mort seria una falta de misericòrdia, perdre una oportunitat pastoral, i aquesta actitud ens pot tancar les portes per a qualsevol altra acció evangelitzadora. 254. Comprenc l’angoixa de qui ha perdut una persona molt estimada, un cònjuge amb qui ha compartit tantes coses. Jesús mateix es va commoure i es va posar a plorar a la vetlla d’un amic (cf. Jn 11,33.35). I com no comprendre el plany de qui ha perdut un fill? Perquè «és com si s’aturés el temps: s’obre un abisme que s’empassa el passat i també el futur […] I de vegades s’arriba fins i tot a culpar Déu. Quanta gent —els comprenc— s’enfada amb Déu»[281]. «La viduïtat és una experiència particularment difícil […] Alguns, quan els toca viure aquesta experiència, mostren que saben bolcar les seves energies encara amb més entrega en els fills i els néts, i troben en aquesta experiència d’amor una nova missió educativa […] A qui no compten amb la presència de familiars a qui dedicar-se i dels quals han de rebre afecte i proximitat, la comunitat cristiana si es troben en condicions d’indigència»[282]. 255. En general, el dol pels difunts pot portar força temps, i quan un pastor vol acompanyar aquest procés, s’ha d’adaptar a les necessitats de cadascuna de les etapes. Tot el procés està solcat per preguntes, sobre les causes de la mort, sobre allò que es podria haver fet, sobre allò que viu una persona en el moment previ a la mort. Amb un camí sincer i pacient de pregària i alliberament interior, torna la pau. En algun moment del dol cal ajudar a descobrir que els qui hem perdut un ésser estimat encara tenim una missió per complir, i que no ens fa bé voler perllongar el patiment, com si això fos un homenatge. La persona estimada no necessita el nostre patiment ni li resulta afalagador que arruïnem les nostres vides. Tampoc no és la millor expressió d’amor recordar-la i anomenar-la cada estona, perquè és estar pendents d’un passat que ja no existeix, en lloc d’estimar aquest ésser real que ara és al més enllà. La seva presència física ja no és possible, però si la mort és una cosa potent, «l’amor és com la mort» (Ct 8,6). L’amor té una intuïció que li permet escoltar sense sons i veure allò invisible. Això no és imaginar en ser estimat tal com era, sinó poder acceptar-ho transformat, com és ara. Jesús ressuscitat, quan la seva amiga Maria el va voler abraçar amb força, li va demanar que no el toqués (cf. Jn 20,17), per portar-la a una trobada diferent. 256. Ens consola saber que no existeix la destrucció completa dels qui moren, i la fe ens assegura que el Ressuscitat mai no ens abandonarà. Així podem impedir que la mort «enverini la nostra vida, que faci vasos els nostres afectes, que ens faci caure en el buit més fosc»[283]. La Bíblia parla d’un Déu que ens va crear per amor, i que ens ha fet de manera que la nostra vida no acaba amb la mort (cf. Sb 3,2-3). Sant Pau es refereix a una trobada amb Crist immediatament després de la mort: «Vull partir per estar amb Crist» (Fl 1,23). Amb ell, després de la mort ens espera «allò que Déu ha preparat per als qui l’estimen» (1Co 2,9). El prefaci de la Litúrgia dels difunts expressa bellament: «Encara que la certesa de morir ens entristeix, ens consola la promesa de la futura immortalitat. Perquè la vida dels qui en tu creiem, Senyor, no s’acaba, es transforma». Perquè «els nostres éssers estimats no han desaparegut en la foscor del no-res: l’esperança ens assegura que ells estan a les mans bones i fortes de Déu»[284]. 257. Una manera de comunicar-nos amb els éssers estimats que van morir és pregar per ells[285]. Diu la Bíblia que «pregar pels difunts» és «sant i pietós» (2M 12,44-45). Pregar per ells «pot no només ajudar-los, sinó també fer eficaç la seva intercessió a favor nostre»[286]. L’Apocalipsi presenta els màrtirs intercedint pels qui pateixen la injustícia a la terra (cf. Ap 6,9-11), solidaris amb aquest món en camí. Alguns sants, abans de morir, consolaven els seus éssers estimats prometent-los que estarien a prop ajudant-los. Santa Teresa de Lisieux sentia el desig de continuar fent el bé des del cel[287]. Santo Domingo afirmava que «seria més útil després de mort […] Més poderós a obtenir gràcies»[288]. Són llaços d’amor[289]. perquè «la unió dels membres de l’Església pelegrina amb els germans que van dormir a la pau de Crist de cap manera s’interromp […] es reforça amb la comunicació dels béns espirituals»[290]. 258. Si acceptem la mort ens podem preparar per a ella. El camí és créixer en l’amor cap als qui caminen amb nosaltres, fins al dia que «ja no hi haurà mort, ni dol, ni plor ni dolor» (Ap 21,4). D’aquesta manera, també ens prepararem per retrobar els éssers estimats que van morir. Així com Jesús va lliurar el fill que havia mort a la seva mare (cf. Lc 7,15), el mateix farà amb nosaltres. No desgastem energies i ens quedem anys i anys en el passat. Mentre millor visquem en aquesta terra, més felicitat podrem compartir amb els éssers estimats al cel. Com més aconseguim madurar i créixer, més coses boniques podrem portar-los per al banquet celestial. Capítol setè ENFORTIR L’EDUCACIÓ DELS FILLS 259. Els pares sempre incideixen en el desenvolupament moral dels seus fills, per bé o per mal. Per tant, el més adequat és que acceptin aquesta funció inevitable i la facin d’una manera conscient, entusiasta, raonable i apropiada. Ja que aquesta funció educativa de les famílies és tan important i s’ha tornat molt complexa, vull aturar-me especialment en aquest punt. On són els fills? 260. La família no pot renunciar a ser lloc de sosteniment, acompanyament, guia, encara que hagi de reinventar els seus mètodes i trobar nous recursos. Necessita plantejar-se a què vol exposar els fills. Per això, no s’ha de deixar de preguntar qui s’ocupen de donar-los diversió i entreteniment, qui entren a les seves habitacions a través de les pantalles, a qui els lliuren perquè els guiïn en el temps lliure. Només els moments que passem amb ells, parlant amb senzillesa i afecte de les coses importants, i les possibilitats sanes que creguem perquè ells ocupin el seu temps, permetran evitar una nociva invasió. Sempre cal una vigilància. L’abandó mai no és sa. Els pares han d’orientar i prevenir els nens i els adolescents perquè sàpiguen enfrontar situacions on hi pugui haver riscos, per exemple, d’agressions, d’abús o de drogoaddicció. 261. Però l’obsessió no és educativa i no es pot tenir un control de totes les situacions per les quals podria arribar a passar un fill. Aquí val el principi que «el temps és superior a l’espai»[291]. És a dir, es tracta de generar processos més que no pas de dominar espais. Si un pare està obsessionat per saber on és el seu fill i per controlar tots els seus moviments, només cercarà dominar el seu espai. D’aquesta manera no ho educarà, no ho enfortirà, no ho prepararà per enfrontar els desafiaments. El que interessa sobretot és generar en el fill, amb molt d’amor, processos de maduració de la seva llibertat, de capacitació, de creixement integral, de cultiu de l’autèntica autonomia. Només així aquest fill tindrà en ell mateix els elements que necessita per saber defensar-se i per actuar amb intel·ligència i astúcia en circumstàncies difícils. Aleshores la gran qüestió no és on és el fill físicament, amb qui és en aquest moment, sinó on és en un sentit existencial, on està posicionat des del punt de vista de les seves conviccions, dels seus objectius, dels seus desitjos, del seu projecte de vida. Per això, les preguntes que faig als pares són: «Intentem comprendre on són els fills realment en el seu camí? On és realment la seva ànima, ho sabem? I, sobretot, volem saber-ho?»[292]. 262. Si la maduresa fos només el desenvolupament d’alguna cosa ja continguda en el codi genètic, no hi hauria gaire cosa a fer. La prudència, el bon judici i el seny no depenen de factors merament quantitatius de creixement, sinó de tota una cadena d’elements que se sintetitzen a l’interior de la persona; per ser més exactes, al centre de la seva llibertat. És inevitable que cada fill ens sorprengui amb els projectes que brotin d’aquesta llibertat, que ens trenqui els esquemes, i és bo que això passi. L’educació comporta la tasca de promoure llibertats responsables, que optin a les cruïlles amb sentit i intel·ligència; persones que comprenguin sense retallades que la seva vida i la de la seva comunitat està a les mans i que aquesta llibertat és un do immens. Formació ètica dels fills 263. Encara que els pares necessiten l’escola per assegurar una instrucció bàsica dels seus fills, mai no poden delegar completament la seva formació moral. El desenvolupament afectiu i ètic d’una persona requereix una experiència fonamental: creure que els pares mateixos són dignes de confiança. Això constitueix una responsabilitat educativa: generar confiança en els fills amb l’afecte i el testimoniatge, inspirar-hi un amorós respecte. Quan un fill ja no sent que és valuós per als pares, encara que sigui imperfecte, o no percep que ells tenen una preocupació sincera per ell, això crea ferides profundes que originen moltes dificultats en la seva maduració. Aquesta absència, aquest abandonament afectiu, provoca un dolor més íntim que una correcció eventual que rebi per una mala acció. 264. La tasca dels pares inclou una educació de la voluntat i un desenvolupament de bons hàbits i inclinacions afectives a favor del bé. Això implica que es presentin com a desitjables comportaments a aprendre i inclinacions a desenvolupar. Però sempre es tracta d’un procés que va del que és imperfecte al més ple. El desig d’adaptar-se a la societat, o l’hàbit de renunciar a una satisfacció immediata per adaptar-se a una norma i assegurar-se una bona convivència, ja és en si mateix un valor inicial que crea disposicions per transcendir després cap a valors més alts. La formació moral s’hauria de fer sempre amb mètodes actius i amb un diàleg educatiu que incorpori la sensibilitat i el llenguatge propi dels fills. A més, aquesta formació s’ha de fer de manera inductiva, de manera que el fill pugui arribar a descobrir per si mateix la importància de determinats valors, principis i normes, en comptes d’imposar-los com a veritats irrefutables. 265. Per obrar bé no n’hi ha prou de «jutjar adequadament» o saber amb claredat què cal fer —encara que això sigui prioritari—. Moltes vegades som incoherents amb les nostres pròpies conviccions, encara que siguin sòlides. Per més que la consciència ens dicti determinat judici moral, de vegades tenen més poder altres coses que ens atrauen, si no hem aconseguit que el bé captat per la ment s’arreli en nosaltres com a profunda inclinació afectiva, com un gust pel bé que pesi més que altres atractius, i que ens porti a percebre que això que captem com a bo ho és també “per a nosaltres”. Una formació ètica eficaç implica mostrar-li a la persona fins a quin punt convé a ella mateixa obrar bé. Avui sol ser ineficaç demanar una cosa que exigeix esforç i renúncies, sense mostrar clarament el bé que es pot assolir amb això. 266. Cal desenvolupar hàbits. També els costums adquirits des de nens tenen una funció positiva, ajudant que els grans valors interioritzats es tradueixin en comportaments externs sans i estables. Algú pot tenir sentiments sociables i una bona disposició cap als altres, però si durant molt de temps no s’ha habituat per la insistència de la gent gran a dir «si us plau», «permís», «gràcies», la seva bona disposició interior no es traduirà fàcilment en aquestes expressions. L’enfortiment de la voluntat i la repetició de determinades accions construeixen la conducta moral, i sense la repetició conscient, lliure i valorada de determinats comportaments bons no s’acaba d’educar aquesta conducta. Les motivacions, o l’atractiu que sentim cap a un determinat valor, no es converteixen en una virtut sense aquests actes adequadament motivats. 267. La llibertat és una cosa grandiós, però podem fer-la malbé. L’educació moral és un cultiu de la llibertat a través de propostes, motivacions, aplicacions pràctiques, estímuls, premis, exemples, models, símbols, reflexions, exhortacions, revisions de la manera de fer i diàlegs que ajudin les persones a desenvolupar aquests principis interiors estables que mouen a obrar espontàniament el bé. La virtut és una convicció que s’ha transformat al principi intern i estable de l’obrar. La vida virtuosa, per tant, construeix la llibertat, l’enforteix i l’educa, evitant que la persona esdevingui esclava d’inclinacions compulsives deshumanitzants i antisocials. Perquè la mateixa dignitat humana exigeix que cadascú «actuï segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït personalment des de dins»[293]. Valor de la sanció com a estímul 268. Així mateix, és indispensable sensibilitzar el nen o l’adolescent perquè adverteixi que les males accions tenen conseqüències. Cal despertar la capacitat de posar-se al lloc de l’altre i de doldre’s pel seu patiment quan se li ha fet mal. Algunes sancions –a les conductes antisocials agressives– poden complir en part aquesta finalitat. És important orientar el nen amb fermesa que demani perdó i repari el dany realitzat als altres. Quan el camí educatiu mostra els seus fruits en una maduració de la llibertat personal, el fill mateix en algun moment començarà a reconèixer amb gratitud que ha estat bo per a ell créixer en una família i fins i tot patir les exigències que planteja tot procés formatiu. 269. La correcció és un estímul quan també es valoren i es reconeixen els esforços i quan el fill descobreix que els pares mantenen viva una pacient confiança. Un nen corregit amb amor se sent tingut en compte, percep que és algú, adverteix que els pares reconeixen les seves possibilitats. Això no requereix que els pares siguin immaculats, sinó que sàpiguen reconèixer amb humilitat els seus límits i mostrin els seus propis esforços per ser millors. Però un dels testimonis que els fills necessiten dels pares és que no es deixin endur per la ira. El fill que comet una mala acció ha de ser corregit, però mai com un enemic o com aquell amb qui es descarrega la pròpia agressivitat. A més, un adult ha de reconèixer que algunes dolentes accions tenen a veure amb la fragilitat i els límits propis de ledat. Per això seria nociva una actitud constantment sancionatòria, que no ajudaria a advertir la diferent gravetat de les accions i provocaria desànim i irritació: «Pares, no exaspereu els vostres fills» (Ef 6,4; cf. Col 3,21). 270. El més important és que la disciplina no es converteixi en una mutilació del desig, sinó en un estímul per anar sempre més enllà. Com integrar disciplina amb inquietud interior? Com es pot fer perquè la disciplina sigui límit constructiu del camí que ha d’emprendre un nen i no un mur que l’anul·li o una dimensió de l’educació que l’acomplexi? Cal saber trobar un equilibri entre dos extrems igualment nocius: un seria pretendre construir un món a mida dels desitjos del fill, que creix sentint-se subjecte de drets però no de responsabilitats. L’altre extrem seria portar-lo a viure sense consciència de la seva dignitat, de la seva identitat única i dels seus drets, torturat pels deures i pendent de fer els desitjos aliens. Pacient realisme 271. L’educació moral implica demanar a un nen oa un jove només aquelles coses que no signifiquin un sacrifici desproporcionat, reclamar-li només una quota d’esforç que no provoqui ressentiment o accions purament forçades. El camí ordinari és proposar petits passos que puguin ser compresos, acceptats i valorats, i impliquin una renúncia proporcionada. D’altra manera, per demanar massa, no aconseguim res. La persona, amb prou feines pugui alliberar-se de l’autoritat, possiblement deixarà d’obrar bé. 272. La formació ètica desperta de vegades menyspreu a causa d’experiències d’abandó, desil·lusió, carència afectiva, o per una mala imatge dels pares. Es projecten sobre els valors ètics les imatges tortes de la figura del pare i de la mare, o les debilitats dels adults. Per això, cal ajudar els adolescents a practicar l’analogia: els valors estan realitzats especialment en algunes persones molt exemplars, però també es fan imperfectament i en diversos graus. Alhora, ja que les resistències dels joves estan molt lligades a males experiències, cal ajudar-los a fer un camí de curació d’aquest món interior ferit, de manera que puguin fer un pas per comprendre i reconciliar-se amb els éssers humans i amb la societat. 273. Quan es proposen valors, cal anar de mica en mica, avançar de diverses maneres d’acord amb l’edat i amb les possibilitats concretes de les persones, sense pretendre aplicar metodologies rígides i immutables. Les aportacions valuoses de la psicologia i de les ciències de l’educació mostren la necessitat d’un procés gradual en la consecució de canvis de comportament, però també la llibertat requereix vies i estímuls perquè abandonar-la a si mateixa no garanteix la maduració. La llibertat concreta, real, és limitada i condicionada. No és una pura capacitat de triar el bé amb total espontaneïtat. No sempre es distingeix adequadament entre acte “voluntari” i acte “lliure”. Algú pot voler alguna cosa dolenta amb una gran força de voluntat, però per una passió irresistible o per una mala educació. En aquest cas, la seva decisió és molt voluntària, no contradiu la inclinació del seu voler, però no és lliure, perquè se li ha tornat gairebé impossible no optar per aquest mal. És el que passa amb un addicte compulsiu a la droga. Quan la vol ho fa amb totes les ganes, però està tan condicionat que de moment no és capaç de prendre una altra decisió. Per tant, la decisió és voluntària, però no és lliure. No té sentit «deixar que esculli amb llibertat», ja que de fet no pot triar, i exposar-ho a la droga només augmenta la dependència. Necessita lajuda dels altres i un camí educatiu. La vida familiar com a context educatiu 274. La família és la primera escola dels valors humans, on s’aprèn el bon ús de la llibertat. Hi ha inclinacions desenvolupades a la infància, que impregnen la intimitat d’una persona i romanen tota la vida com una emotivitat favorable cap a un valor o com un rebuig espontani de determinats comportaments. Moltes persones actuen tota la vida d’una manera determinada perquè consideren valuosa aquesta manera d’actuar que s’hi va incorporar des de la infància, com per osmosi: «A mi em van ensenyar així»; «això és el que em van inculcar». En l’àmbit familiar també es pot aprendre a destriar de manera crítica els missatges dels diversos mitjans de comunicació. Lamentablement, moltes vegades alguns programes televisius o certes formes de publicitat incideixen negativament i debiliten valors rebuts a la vida familiar. 275. En aquest temps, en què regnen l’ansietat i la pressa tecnològica, una tasca importantíssima de les famílies és educar per a la capacitat d’esperar. No es tracta de prohibir els nois que juguin amb els dispositius electrònics, sinó de trobar la manera de generar-hi la capacitat de diferenciar les diverses lògiques i de no aplicar la velocitat digital a tots els àmbits de la vida. La postergació no és negar el desig sinó diferir-ne la satisfacció. Quan els nens o els adolescents no són educats per acceptar que algunes coses han d’esperar, es converteixen en atropelladors, que sotmeten tot a la satisfacció de les necessitats immediates i creixen amb el vici del «vull i tinc». Aquest és un gran engany que no afavoreix la llibertat sinó que la malalta. En canvi, quan s’educa per aprendre a posposar algunes coses i per esperar el moment adequat, s’ensenya què és ser amo de si mateix, autònom davant dels seus propis impulsos. Així, quan el nen experimenta que es pot fer càrrec de si mateix, se n’enriqueix l’autoestima. Alhora, això li ensenya a respectar la llibertat dels altres. Per descomptat que això no implica exigir als nens que actuïn com a adults, però tampoc no cal menysprear la seva capacitat de créixer en la maduració d’una llibertat responsable. En una família sana, aquest aprenentatge es produeix de manera ordinària per les exigències de la convivència. 276. La família és l’àmbit de la socialització primària, perquè és el primer lloc on s’aprèn a col·locar-se davant de l’altre, a escoltar, compartir, suportar, respectar, ajudar, conviure. La tasca educativa ha de despertar el sentiment del món i de la societat com a llar, és una educació per saber «habitar», més enllà dels límits de casa. En el context familiar s’ensenya a recuperar el veïnatge, la cura, la salutació. Allí es trenca el primer setge del mortal egoisme per reconèixer que vivim al costat d’altres, amb altres, que són dignes de la nostra atenció, de la nostra amabilitat, del nostre afecte. No hi ha llaç social sense aquesta primera dimensió quotidiana, gairebé microscòpica: estar junts al veïnatge, creuant-nos en diferents moments del dia, preocupant-nos pel que a tots ens afecta, socorrent-nos mútuament en les petites coses quotidianes. La família ha d’inventar cada dia noves maneres de promoure el reconeixement mutu. 277. A la llar també es poden replantejar els hàbits de consum per cuidar junts la casa comuna: «La família és el subjecte protagonista d’una ecologia integral, perquè és el subjecte social primari, que conté al seu si els dos principis-base de la civilització humana sobre la terra: el principi de comunió i el principi de fecunditat»[294]. Igualment, els moments difícils i durs de la vida familiar poden ser molt educatius. És el que passa, per exemple, quan arriba una malaltia, perquè «davant la malaltia, fins i tot a la família sorgeixen dificultats, a causa de la debilitat humana. Però, en general, el temps de la malaltia fa créixer la força dels vincles familiars […] Una educació que deixa de banda la sensibilitat per la malaltia humana, arrela el cor; i fa que els joves estiguin “anestesiats” respecte al patiment dels altres, incapaços de confrontar-se amb el patiment i viure l’experiència del límit»[295]. 278. La trobada educativa entre pares i fills pot ser facilitada o perjudicada per les tecnologies de la comunicació i la distracció, cada cop més sofisticades. Quan són ben utilitzades poden ser útils per connectar els membres de la família malgrat la distància. Els contactes poden ser freqüents i ajudar a resoldre dificultats[296]. Però ha de quedar clar que no substitueixen ni reemplacen la necessitat del diàleg més personal i profund que requereix el contacte físic, o almenys la veu de l’altra persona. Sabem que de vegades aquests recursos allunyen en lloc d’apropar, com quan a l’hora de dinar cadascú està concentrat al telèfon mòbil, o com quan un dels cònjuges es queda adormit esperant l’altre, que passa hores entretingut amb algun dispositiu electrònic. A la família, també això ha de ser motiu de diàleg i d’acords, que permetin donar prioritat a la trobada dels membres sense caure en prohibicions irracionals. De totes maneres, no es poden ignorar els riscos de les noves formes de comunicació per als infants i adolescents, que de vegades els converteixen en abúlics, desconnectats del món real. Aquest «autisme tecnològic» els exposa més fàcilment als maneigs dels que busquen entrar a la seva intimitat amb interessos egoistes. 279. Tampoc no és bo que els pares es converteixin en éssers omnipotents per als seus fills, que només hi puguin confiar, perquè així impedeixen un procés adequat de socialització i de maduració afectiva. Per fer efectiva aquesta prolongació de la paternitat en una realitat més àmplia, «les comunitats cristianes estan cridades a oferir el suport a la missió educativa de les famílies»[297], de manera particular a través de la catequesi d’iniciació. Per afavorir una educació integral necessitem “revifar l’aliança entre la família i la comunitat cristiana”[298]. El Sínode ha volgut ressaltar la importància de l’escola catòlica, que «desenvolupa una funció vital d’ajuda als pares en el seu deure d’educar els fills […] Les escoles catòliques haurien de ser encoratjades en la seva missió d’ajudar els alumnes a créixer com a adults madurs que poden veure el món a través de la mirada d’amor de Jesús29 i comprendre la vida9. Per això cal afirmar decididament la llibertat de l’Església d’ensenyar la pròpia doctrina i el dret a l’objecció de consciència per part dels educadors»[300]. Sí a l’educació sexual 280. El Concili Vaticà II plantejava la necessitat d’«una educació sexual positiva i prudent» que arribi als infants i adolescents «conforme avança la seva edat» i «tenint en compte el progrés de la psicologia, la pedagogia i la didàctica»[301]. Ens hauríem de preguntar si les nostres institucions educatives han assumit aquest desafiament. És difícil pensar l’educació sexual en una època en què la sexualitat tendeix a banalitzar-se i empobrir-se. Només es podria entendre en el marc d’una educació per a l’amor, per a la donació mútua. D’aquesta manera, el llenguatge de la sexualitat no es veu tristament empobrit, sinó il·luminat. L’impuls sexual es pot cultivar en un camí d’autoconeixement i en el desenvolupament d’una capacitat d’autodomini, que poden ajudar a treure a la llum capacitats precioses de goig i de trobada amorosa. 281. L’educació sexual ofereix informació, però sense oblidar que els infants i els joves no han assolit una maduresa plena. La informació ha d’arribar en el moment apropiat i de manera adequada a l’etapa que viuen. No serveix de saturar-les de dades sense el desenvolupament d’un sentit crític davant d’una invasió de propostes, de la pornografia descontrolada i de la sobrecàrrega d’estímuls que poden mutilar la sexualitat. Els joves han de poder advertir que estan bombardejats per missatges que no busquen el bé i la maduració. Cal ajudar-los a reconèixer ia buscar les influències positives, alhora que prenen distància de tot allò que desfigura la seva capacitat d’estimar. Igualment, cal acceptar que «la necessitat d’un llenguatge nou i més adequat es presenta especialment en el temps de presentar als infants i adolescents el tema de la sexualitat»[302]. 282. Una educació sexual que tingui cura d’un pudor sa té un valor immens, encara que avui alguns considerin que és una qüestió d’altres èpoques. És una defensa natural de la persona que protegeix la seva interioritat i evita ser convertida en un objecte pur. Sense el pudor, podem reduir l’afecte i la sexualitat a obsessions que ens concentren només en la genitalitat, en morbositats que desfiguren la nostra capacitat d’estimar i en diverses formes de violència sexual que ens porten a ser tractats de manera inhumana o danyar-ne d’altres. 283. Sovint l’educació sexual es concentra en la invitació a “cuidar-se”, procurant un “sexe segur”. Aquesta expressió transmet una actitud negativa cap a la finalitat procreativa natural de la sexualitat, com si un possible fill fos un enemic del qual cal protegir-se. Així, es promou l’agressivitat narcisista en lloc de l’acolliment. És irresponsable tota invitació als adolescents que juguin amb els seus cossos i desitjos, com si tinguessin la maduresa, els valors, el compromís mutu i els objectius propis del matrimoni. D’aquesta manera se’ls anima alegrement a utilitzar una altra persona com a objecte de cerques compensatòries de mancances o de grans límits. És important més aviat ensenyar-los un camí al voltant de les diverses expressions de l’amor, la cura mutu, la tendresa respectuosa, la comunicació rica de sentit. Perquè tot això prepara per a un do de si íntegre i generós que s’expressarà, després d’un compromís públic, a l’entrega dels cossos. La unió sexual al matrimoni apareixerà així com a signe d’un compromís totalitzant, enriquit per tot el camí previ. 284. No cal enganyar els joves portant-los a confondre els plànols: l’atracció «crea, per un moment, la il·lusió de la “unió”, però, sense amor, aquesta unió deixa els desconeguts tan separats com abans»[303]. El llenguatge del cos requereix el pacient aprenentatge que permet interpretar i educar els propis desitjos per lliurar-se de debò. Quan es pretén lliurar-ho tot de cop és possible que no es lliuri res. Una cosa és comprendre les fragilitats de l’edat o les seves confusions, i una altra és encoratjar els adolescents a prolongar la immaduresa de la manera d’estimar. Però, qui parla avui d’aquestes coses? Qui és capaç de prendre’s seriosament els joves? Qui els ajuda a preparar-se de debò per a un amor gran i generós? Es pren massa a la lleugera leducació sexual. 285. L’educació sexual hauria d’incloure també el respecte i la valoració de la diferència, que mostra a cadascú la possibilitat de superar la tancada en els límits propis per obrir-se a l’acceptació de l’altre. Més enllà de les comprensibles dificultats que cadascú pugui viure, cal ajudar a acceptar el propi cos tal com ha estat creat, perquè «una lògica de domini sobre el propi cos es transforma en una lògica de vegades subtil de domini sobre la creació […] També la valoració del propi cos en la seva femineïtat o masculinitat és necessària per reconèixer-se a si mateix en la trobada amb la diferent. D’aquesta manera és possible acceptar joiosament el do específic de l’altre o de l’altra, obra del Déu creador, i enriquir-se recíprocament»[304]. Només perdent la por a la diferència, hom pot acabar d’alliberar-se de la immanència del propi ésser i de l’embalès per si mateix. L’educació sexual ha d’ajudar a acceptar el propi cos, de manera que la persona no pretengui «cancel·lar la diferència sexual perquè ja no sap confrontar-s’hi»[305]. 286. Tampoc no es pot ignorar que en la configuració de la pròpia manera de ser, femení o masculí, no hi conflueixen només factors biològics o genètics, sinó múltiples elements que tenen a veure amb el temperament, la història familiar, la cultura, les experiències viscudes, la formació rebuda, les influències d’amics, familiars i persones admirades, i altres. És veritat que no podem separar allò que és masculí i femení de l’obra creada per Déu, que és anterior a totes les nostres decisions i experiències, on hi ha elements biològics que és impossible ignorar. Però també és veritat que allò masculí i allò femení no són una cosa rígida. Per això és possible, per exemple, que la manera de ser masculí de l’espòs es pugui adaptar de manera flexible a la situació laboral de la dona. Assumir tasques domèstiques o alguns aspectes de la criança dels fills no ho tornen menys masculí ni signifiquen un fracàs, una claudicació o una vergonya. Cal ajudar els nens a acceptar amb normalitat aquests sans «intercanvis», que no treuen cap dignitat a la figura paterna. La rigidesa es converteix en una sobreactuació del que és masculí o femení, i no educa els nens i joves per a la reciprocitat encarnada en les condicions reals del matrimoni. Aquesta rigidesa, al seu torn, pot impedir el desenvolupament de les capacitats de cadascú, fins al punt de portar a considerar poc masculí dedicar-se a l’art oa la dansa i poc femení desenvolupar alguna tasca de conducció. Això ha canviat gràcies a Déu, però en alguns llocs certes concepcions inadequades continuen condicionant la legítima llibertat i mutilant l’autèntic desenvolupament de la identitat concreta dels fills o de les seves potencialitats. Transmetre la fe 287. L’educació dels fills ha d’estar marcada per un camí de transmissió de la fe, que es dificulta per l’estil de vida actual, pels horaris de treball, per la complexitat del món actual on molts porten un ritme frenètic per poder sobreviure[306]. Tot i això, la llar ha de continuar sent el lloc on s’ensenyi a percebre les raons i la bellesa de la fe, per pregar i servir als altres. Això comença en el baptisme, on, com deia sant Agustí, les mares que donen a llum els seus fills «cooperen amb el sant part»[307]. Llavors comença el camí de creixement d’aquella nova vida. La fe és un do de Déu, rebut en el baptisme, i no és el resultat de l’acció humana, però els pares són instruments de Déu per a la seva maduració i desenvolupament. «És preciós quan les mares ensenyen als nens petits a enviar un petó a Jesús o a la Verge. Quanta tendresa! En aquest moment el cor dels nens es converteix en un espai de pregària”[308]. La transmissió de la fe suposa que els pares visquin l’experiència real de confiar en Déu, de buscar-lo, de necessitar-lo, perquè només d’aquesta manera “una generació pesa les teves obres contra una altra, i li diu les teves obres” (Sal 144: 4) i “el pare ensenya la seva fills, la teva fidelitat” (Is 38,19). Això ens obliga a implorar l’acció de Déu en els cors, on no podem arribar. La llavor de mostassa, tan petita, esdevé un gran arbust (cf. Mt 13,31-32), i així reconeixem la desproporció entre l’acció i el seu efecte. Per tant, sabem que no som els propietaris del regal, sinó els seus acurats administradors. Però el nostre esforç creatiu és una oferta que ens permet col·laborar amb els iniciativa de Déu. Per tant, “els cònjuges, mares i pares han de ser valorats com a subjectes actius de la catequesi […] La catequesi és de gran ajuda familiar, com a mètode eficaç per formar els pares joves de família i fer que prenguin consciència de la seva missió d’evangelitzadors de la seva pròpia família»[309]. 288. L’educació en la fe sap adaptar-se a cada fill perquè els recursos apresos o les receptes de vegades no funcionen. Els nens necessiten símbols, gestos, narracions. Els adolescents solen entrar en crisi amb l’autoritat i amb les normes, per això convé estimular les seves pròpies experiències de fe i oferir-los testimonis lluminosos que s’imposin per la seva sola bellesa. Els pares que volen acompanyar la fe dels fills estan atents als canvis, perquè saben que l’experiència espiritual no s’imposa sinó que es proposa a la llibertat. És fonamental que els fills vegin d’una manera concreta que per als pares la pregària és realment important. Per això els moments de pregària en família i les expressions de la pietat popular poden tenir més força evangelitzadora que totes les catequesis i que tots els discursos. Vull expressar especialment la meva gratitud a totes les mares que preguen incessantment, com ho feia Santa Mònica, pels fills que s’han allunyat de Crist. 289. L’exercici de transmetre als fills la fe, en el sentit de facilitar-ne l’expressió i el creixement, ajuda que la família es torni evangelitzadora, i espontàniament comenci a transmetre-la a tots els qui s’hi acosten i fins i tot fora del propi àmbit familiar. Els fills que creixen en famílies missioneres sovint es tornen missioners, si els pares saben viure aquesta tasca de manera que els altres els sentin propers i amigables, de manera que els fills creixin en aquesta manera de relacionar-se amb el món, sense renunciar a la seva fe i les seves conviccions. Recordem que el mateix Jesús menjava i bevia amb els pecadors (cf. Mc 2,16; Mt 11,19), podia aturar-se a conversar amb la samaritana (cf. Jn 4,7-26), i rebre de nit Nicodem (cf. Jn 3,1-21), es deixava ungir els seus peus. 7,36-50), i s’aturava a tocar els malalts (cf. Mc 1,40-45; 7,33). El mateix feien els seus apòstols, que no menyspreaven els altres, no estaven reclosos en petits grups de selectes, aïllats de la vida de la seva gent. Mentre les autoritats els assetjaven, ells gaudien de la simpatia «de tot el poble» (Ac 2,47; cf. 4,21.33; 5,13). 290. «La família es converteix en subjecte de l’acció pastoral mitjançant l’anunci explícit de l’Evangeli i el llegat de múltiples formes de testimoniatge, entre les quals: la solidaritat amb els pobres, l’obertura a la diversitat de les persones, la custòdia de la creació, la solidaritat moral i material cap a les altres famílies, sobretot cap a les més necessitades, el compromís amb la promoció, la compromís amb la promoció partir del territori on la família viu, practicant les obres de misericòrdia corporal i espiritual»[310]. Això s’ha de situar en el marc de la convicció més preciosa dels cristians: l’amor del Pare que ens sosté i ens promou, manifestat en el lliurament total de Jesucrist, visc entre nosaltres, que ens fa capaços d’afrontar junts totes les tempestes i totes les etapes de la vida. També al cor de cada família cal fer ressonar el kerygma, a temps ia deshora, perquè il·lumini el camí. Tots hauríem de ser capaços de dir, a partir del que hem viscut a les nostres famílies: «Hem conegut l’amor que Déu ens té» (1 Jn 4,16). Només a partir d’aquesta experiència, la pastoral familiar podrà aconseguir que les famílies siguin alhora esglésies domèstiques i ferment evangelitzador a la societat. Capítol vuitè ACOMPANYAR, DISCERNIR I INTEGRAR LA FRAGILITAT 291. Els Pares sinodals han expressat que, encara que l’Església entén que tota ruptura del vincle matrimonial «va contra la voluntat de Déu, també és conscient de la fragilitat de molts dels seus fills»[311] Il·luminada amb la mirada de manera incompleta, reconeixent que la gràcia de Déu també obra a les seves vides, donant-los la valentia per fer el bé, per fer-se càrrec amb amor l’un de l’altre i estar al servei de la comunitat on viuen i treballen»[312]. D’altra banda, aquesta actitud es veu enfortida en el context d’un any jubilar dedicat a la misericòrdia. Tot i que sempre proposa la perfecció i convida a una resposta més plena a Déu, «l’Església ha d’acompanyar amb atenció i cura els fills més fràgils, marcats per l’amor ferit i extraviat, donant-los novament confiança i esperança, com la llum del far d’un port o d’una torxa portada al mig de la gent per il·luminar els qui han perdut el rumb o es troben al mig de la tempestat»[313]. No oblidem que la tasca de l’Església sovint s’assembla a la d’un hospital de campanya. 292. El matrimoni cristià, reflex de la unió entre Crist i la seva Església, es realitza plenament en la unió entre un home i una dona, que es donen recíprocament en un amor exclusiu i en lliure fidelitat, es pertanyen fins a la mort i s’obren a la comunicació de la vida, consagrats pel sagrament per a la sagrament que els confereix la gra de societat. Altres formes d’unió contradiuen radicalment aquest ideal, però algunes el fan almenys de manera parcial i anàloga. Els Pares sinodals van expressar que l’Església no deixa de valorar els elements constructius en aquelles situacions que encara no corresponen o que ja no corresponen al seu ensenyament sobre el matrimoni[314]. Gradualitat a la pastoral 293. Els Pares també han posat la mirada en la situació particular d’un matrimoni només civil o, salvades les distàncies, fins i tot d’una mera convivència en què, «quan la unió assoleix una estabilitat notable mitjançant un vincle públic, està connotada d’afecte profund, de responsabilitat per la prole, de capacitat de superar les proves, vista com una ocasió d’acompanyament en l’evolució cap al sagrament del matrimoni»[315]. D’altra banda, és preocupant que molts joves avui desconfiïn del matrimoni i convisquin, postergant indefinidament el compromís conjugal, mentre altres posen fi al compromís assumit i immediatament n’instauren un de nou. Ells, «que formen part de l’Església, necessiten una atenció pastoral misericordiosa i encoratjadora»[316]. Perquè als pastors competeix no només la promoció del matrimoni cristià, sinó també «el discerniment pastoral de les situacions de tantes persones que ja no viuen aquesta realitat», per «entrar en diàleg pastoral amb elles per posar en relleu els elements de la seva vida que puguin portar a una obertura més gran a l’Evangeli del matrimoni en la seva plenitud»[317]. En el discerniment pastoral cal «identificar elements que afavoreixin l’evangelització i el creixement humà i espiritual»[318]. 294. «L’elecció del matrimoni civil o, en altres casos, de la simple convivència, sovint no està motivada per prejudicis o resistències a la unió sacramental, sinó per situacions culturals o contingents»[319]. En aquestes situacions es poden valorar aquells signes d’amor que reflecteixen d’alguna manera l’amor de Déu[320]. Sabem que «creix contínuament el nombre dels qui després d’haver viscut plegats durant molt de temps demanen la celebració del matrimoni a l’Església. La simple convivència sovint es tria a causa de la mentalitat general contrària a les institucions i als compromisos definitius, però també perquè s’espera adquirir més seguretat existencial (treball i salari fix). En altres països, finalment, les unions de fet són molt nombroses, no sols pel rebuig dels valors de la família i del matrimoni, sinó sobretot pel fet que casar-se es considera un luxe, per les condicions socials, de manera que la misèria material impulsa viure unions de fet»[321]. Però «cal afrontar totes aquestes situacions de manera constructiva, tractant de transformar-les en oportunitat de camí cap a la plenitud del matrimoni i de la família a la llum de l’Evangeli. Es tracta d’acollir-les i acompanyar-les amb paciència i delicadesa»[322]. És el que va fer Jesús amb la samaritana (cf. Jn 4,1-26): va dirigir una paraula al seu desig d’amor veritable, per alliberar-la de tot allò que enfosquia la seva vida i conduir-la a l’alegria plena de l’Evangeli. 295. En aquesta línia, sant Joan Pau II proposava l’anomenada “llei de gradualitat” amb la consciència que l’ésser humà “coneix, estima i realitza el bé moral segons diverses etapes de creixement”[323]. No és una «gradualitat de la llei», sinó una gradualitat en l’exercici prudencial dels actes lliures en subjectes que no estan en condicions sigui de comprendre, valorar o practicar plenament les exigències objectives de la llei. Perquè la llei és també do de Déu que indica el camí, do per a tothom sense excepció que es pot viure amb la força de la gràcia, encara que cada ésser humà «avança gradualment amb la progressiva integració dels dons de Déu i de les exigències del seu amor definitiu i absolut en tota la vida personal i social»[324]. Discerniment de les situacions anomenades «irregulars»[325] 296. El Sínode s’ha referit a diferents situacions de fragilitat o imperfecció. Sobre això, vull recordar aquí una cosa que he volgut plantejar amb claredat a tota l’Església perquè no equivoquem el camí: «Dues lògiques recorren tota la història de l’Església: marginar i reintegrar […] El camí de l’Església, des del concili de Jerusalem en endavant, és sempre el camí de Jesús, el de la misericòrdia i de la integritat per sempre i difondre la misericòrdia de Déu a totes les persones que la demanen amb cor sincer […] Perquè la caritat veritable sempre és immerescuda, incondicional i gratuïta»[326]. Aleshores, «cal evitar els judicis que no tenen en compte la complexitat de les diverses situacions, i cal estar atents a la manera com les persones viuen i pateixen a causa de la seva condició»[327]. 297. Es tracta d’integrar tothom, cal ajudar a cadascú a trobar la seva pròpia manera de participar a la comunitat eclesial, perquè se senti objecte d’una misericòrdia «immerescuda, incondicional i gratuïta». Ningú no pot ser condemnat per sempre, perquè aquesta no és la lògica de l’Evangeli. No em refereixo només als divorciats en nova unió sinó a tots, en qualsevol situació en què es trobin. Òbviament, si algú ostenta un pecat objectiu com si fos part de l’ideal cristià, o vol imposar alguna cosa diferent a allò que ensenya l’Església, no pot pretendre donar catequesi o predicar, i en aquest sentit hi ha alguna cosa que el separa de la comunitat (cf. Mt 18,17). Necessiteu tornar a escoltar l’anunci de l’Evangeli i la invitació a la conversió. Però encara hi pot haver alguna manera de participar en la vida de la comunitat, ja sigui en tasques socials, en reunions de pregària o de la manera que suggereixi la seva iniciativa, juntament amb el discerniment del pastor. Sobre la manera de tractar les diverses situacions anomenades «irregulars», els Pares sinodals van assolir un consens general, que sostinc: «Respecte a un enfocament pastoral dirigit a les persones que han contret matrimoni civil, que són divorciats i tornats a casar, o que simplement conviuen, competeix a l’Església revelar-los la divina plenitud del designi que Déu té per a ells»[328], sempre possible amb la força de l’Esperit Sant. 298. Els divorciats en nova unió, per exemple, es poden trobar en situacions molt diferents, que no han de ser catalogades o tancades en afirmacions massa rígides sense deixar lloc a un discerniment personal i pastoral adequat. Hi ha el cas d’una segona unió consolidada en el temps, amb fills nous, amb provada fidelitat, entrega generosa, compromís cristià, coneixement de la irregularitat de la seva situació i gran dificultat per tornar enrere sense sentir en consciència que cau en noves culpes. L’Església reconeix situacions en què «quan l’home i la dona, per motius seriosos, com ara l’educació dels fills, no poden complir l’obligació de la separació»[329]. També hi ha el cas dels que han fet grans esforços per salvar el primer matrimoni i van patir un abandonament injust, o el dels «que han contret una segona unió amb vista a l’educació dels fills, ia vegades estan subjectivament segurs en consciència que el precedent matrimoni, irreparablement destruït, no havia estat mai vàlid»[330]. Però una altra cosa és una nova unió que ve d’un divorci recent, amb totes les conseqüències de patiment i de confusió que afecten els fills i les famílies senceres, o la situació d’algú que reiteradament ha fallat als seus compromisos familiars. Ha de quedar clar que aquest no és l’ideal que proposa l’Evangeli per al matrimoni i la família. Els Pares sinodals han expressat que el discerniment dels pastors sempre s’ha de fer «distingint adequadament»[331], amb una mirada que «discerna bé les situacions»[332]. Sabem que no hi ha «receptes senzilles»[333]. 299. Acolleixo les consideracions de molts Pares sinodals, que van voler expressar que «els batejats que s’han divorciat i s’han tornat a casar civilment han de ser més integrats a la comunitat cristiana en les diverses formes possibles, evitant qualsevol ocasió d’escàndol. La lògica de la integració és la clau del seu acompanyament pastoral perquè no només sàpiguen que pertanyen al Cos de Crist que és l’Església, sinó que puguin tenir una experiència feliç i fecunda. Són batejats, són germans i germanes, l’Esperit Sant hi vessa dons i carismes per al bé de tots. La seva participació es pot expressar en diferents serveis eclesials: per això cal discernir quines de les diverses formes d’exclusió actualment practicades en l’àmbit litúrgic, pastoral, educatiu i institucional poden ser superades. Ells no només no han de sentir-se excomunicats, sinó que poden viure i madurar com a membres vius de l’Església, sentint-la com una mare que els acull sempre, els cuida amb afecte i els anima en el camí de la vida i de l’Evangeli. Aquesta integració també és necessària per a la cura i l’educació cristiana dels seus fills, que han de ser considerats els més importants»[334]. 300. Si es té en compte la innombrable diversitat de situacions concretes, com les que esmentem abans, es pot comprendre que no s’havia d’esperar del Sínode o d’aquesta Exhortació una nova normativa general de tipus canònica, aplicable a tots els casos. Només cal un nou alè a un responsable discerniment personal i pastoral dels casos particulars, que hauria de reconèixer que, que «el grau de responsabilitat no és igual en tots els casos»[335], les conseqüències o efectes d’una norma no han de ser sempre sempre les mateixes[336]. Els preveres tenen la tasca d’acompanyar les persones interessades en el camí del discerniment d’acord amb l’ensenyament de l’Església i les orientacions del Bisbe. En aquest procés serà útil fer un examen de consciència, a través de moments de reflexió i penediment. Els divorciats tornats a casar haurien de preguntar-se com s’han comportat amb els fills quan la unió conjugal va entrar en crisi; si hi va haver intents de reconciliació; com és la situació del cònjuge abandonat; quines conseqüències té la nova relació sobre la resta de la família i la comunitat dels fidels; quin exemple ofereix aquesta relació als joves que s’han de preparar al matrimoni. Una reflexió sincera pot enfortir la confiança en la misericòrdia de Déu, que no és negada a ningú»[337]. Es tracta d’un itinerari d’acompanyament i de discerniment que orienta aquests fidels a la presa de consciència de la seva situació davant Déu. La conversa amb el sacerdot, al fur intern, contribueix a la formació d’un judici correcte sobre allò que obstaculitza la possibilitat d’una participació més plena a la vida de l’Església i sobre els passos que la poden afavorir i fer-la créixer. Atès que a la mateixa llei no hi ha gradualitat (cf. Familiaris consortio,34), aquest discerniment no podrà mai prescindir de les exigències de veritat i caritat de l’Evangeli proposat per l’Església. Perquè això passi, cal garantir les condicions necessàries d’humilitat, reserva, amor a l’Església i al seu ensenyament, en la recerca sincera de la voluntat de Déu i amb el desig d’assolir una resposta més perfecta per a ella»[338]. Aquestes actituds són fonamentals per evitar el greu risc de missatges equivocats, com ara la idea que algun sacerdot pot concedir ràpidament «excepcions», o que hi ha persones que poden obtenir privilegis sagramentals a canvi de favors. Quan es troba una persona responsable i discreta, que no pretén posar els seus desitjos per sobre del bé comú de l’Església, amb un pastor que sap reconèixer la serietat de l’assumpte que té entre mans, s’evita el risc que un determinat discerniment faci pensar que l’Església sosté una doble moral. Circumstàncies atenuants en el discerniment pastoral 301. Per entendre de manera adequada per què és possible i necessari un discerniment especial en algunes situacions anomenades «irregulars», hi ha una qüestió que cal tenir sempre en compte, de manera que mai no es pensi que es pretenen disminuir les exigències de l’Evangeli. L’Església té una reflexió sòlida sobre els condicionaments i les circumstàncies atenuants. Per això, ja no és possible dir que tots els que es troben en alguna situació així anomenada «irregular» viuen en una situació de pecat mortal, privats de la gràcia santificant. Els límits no tenen a veure només amb un eventual desconeixement de la norma. Un subjecte, tot i conèixer bé la norma, pot tenir una gran dificultat per comprendre «els valors inherents a la norma»[339] o pot estar en condicions concretes que no li permeten obrar de manera diferent i prendre altres decisions sense una nova culpa. Com bé van expressar els Pares sinodals, «hi pot haver factors que limiten la capacitat de decisió»[340]. Ja sant Tomàs d’Aquino reconeixia que algú pot tenir la gràcia i la caritat, però no poder exercitar bé alguna de les virtuts[341], de manera que encara que posseïsca totes les virtuts morals infuses, no manifesta amb claredat l’existència d’alguna d’elles, perquè l’obra exterior d’algunes virtuts en alguna dificultat és difícil: «Es dóna actes, encara que tinguin els hàbits de totes les virtuts»[342]. 302. Pel que fa a aquests condicionaments, el Catecisme de l’Església Catòlica s’expressa d’una manera contundent: «La imputabilitat i la responsabilitat d’una acció poden quedar disminuïdes i fins i tot suprimides a causa de la ignorància, la inadvertència, la violència, el temor, els hàbits, els afectes desordenats i altres factors psíquics o socials». En un altre paràgraf es refereix novament a circumstàncies que atenuen la responsabilitat moral, i esmenta, amb gran amplitud, «la immaduresa afectiva, la força dels hàbits contrets, l’estat d’angoixa o altres factors psíquics o socials»[344]. Per això, un judici negatiu sobre una situació objectiva no implica un judici sobre la imputabilitat o la culpabilitat de la persona involucrada[345]. En el context d’aquestes conviccions, considero molt adequat allò que van voler sostenir molts Pares sinodals: «En determinades circumstàncies, les persones troben grans dificultats per actuar de manera diversa […] El discerniment pastoral, tot i tenint en compte la consciència rectament formada de les persones, s’ha de fer càrrec d’aquestes situacions. Tampoc les conseqüències dels actes realitzats són necessàriament les mateixes en tots els casos»[346]. 303. A partir del reconeixement del pes dels condicionaments concrets, podem afegir que la consciència de les persones ha de ser millor incorporada a la praxi de l’Església en algunes situacions que no realitzen objectivament la nostra concepció del matrimoni. Certament, cal encoratjar la maduració d’una consciència il·luminada, formada i acompanyada pel discerniment responsable i seriós del pastor, i proposar una confiança cada vegada més gran en la gràcia. Però aquesta consciència no només pot reconèixer que una situació no respon objectivament a la proposta general de l’Evangeli. També pot reconèixer amb sinceritat i honestedat allò que, per ara, és la resposta generosa que es pot oferir a Déu, i descobrir amb certa seguretat moral que aquesta és la lliura que Déu mateix està reclamant enmig de la complexitat concreta dels límits, encara que encara no sigui plenament l’ideal objectiu. De tota manera, recordem que aquest discerniment és dinàmic i ha de romandre sempre obert a noves etapes de creixement ia noves decisions que permetin fer l’ideal de manera més plena. Normes i discerniment 304. És mesquí aturar-se només a considerar si l’obra d’una persona respon o no a una llei o norma general, perquè això no és suficient per discernir i assegurar una fidelitat plena a Déu en l’existència concreta d’un ésser humà. Prego encaridament que recordem sempre quelcom que ensenya sant Tomàs d’Aquino, i que aprenguem a incorporar-lo al discerniment pastoral: «Encara que en els principis generals hi hagi necessitat, com més s’afronten les coses particulars, tanta més indeterminació hi ha […] En l’àmbit de l’acció, la veritat o la rectitud pràctica no són el mateix en totes les aplicacions; i en aquells per als quals la rectitud és idèntica en les pròpies accions, aquesta no és igualment coneguda per tots […] Com més es baixa a allò particular, més augmenta la indeterminació»[347]. És veritat que les normes generals presenten un bé que mai no s’ha de desatendre ni descuidar, però en la seva formulació no poden abastar absolutament totes les situacions particulars. Al mateix temps, cal dir que, precisament per aquesta raó, allò que forma part d’un discerniment pràctic davant d’una situació particular no pot ser elevat a la categoria d’una norma. Això no només donaria lloc a una casuística insuportable, sinó que posaria en risc els valors que s’han de preservar amb cura[348]. 305. Per això, un pastor no es pot sentir satisfet només aplicant lleis morals als qui viuen en situacions «irregulars», com si fossin pedres que es llancen sobre la vida de les persones. És el cas dels cors tancats, que solen amagar-se encara darrere dels ensenyaments de l’Església «per seure a la càtedra de Moisès i jutjar, de vegades amb superioritat i superficialitat, els casos difícils i les famílies ferides»[349]. En aquesta mateixa línia es va expressar la Comissió Teològica Internacional: «La llei natural no s’hauria de presentar com un conjunt ja constituït de regles que s’imposen a priori al subjecte moral, sinó que és més aviat una font d’inspiració objectiva per al seu procés, eminentment personal, de presa de decisió»[350]. A causa dels condicionaments o factors atenuants, és possible que, enmig d’una situació objectiva de pecat —que no sigui subjectivament culpable o que no ho sigui de manera plena— es pugui viure en gràcia de Déu, es pugui estimar, i també es pugui créixer en la vida de la gràcia i la caritat, rebent l’ajuda de l’Església[35]. El discerniment ha d’ajudar a trobar els possibles camins de resposta a Déu i de creixement a mitjà dels límits. Per creure que tot és blanc o negre de vegades tanquem el camí de la gràcia i del creixement, i descoratzem camins de santificació que donen glòria a Déu. Recordem que «un petit pas, enmig de grans límits humans, pot ser més agradable a Déu que la vida exteriorment correcta de qui transcorre els dies sense enfrontar importants dificultats»[352]. La pastoral concreta dels ministres i les comunitats no pot deixar d’incorporar aquesta realitat. 306. En qualsevol circumstància, davant dels qui tinguin dificultats per viure plenament la llei divina, ha de ressonar la invitació a recórrer la via caritatis. La caritat fraterna és la primera llei dels cristians (cf. Jn 15,12; Ga 5,14). No oblidem la promesa de les Escriptures: «Manteneu un amor intens entre vosaltres, perquè l’amor tapa multitud de pecats» (1P 4,8); «expia els teus pecats amb almoines, i els teus delictes socorrent els pobres» (Dn 4,24). «L’aigua apaga el foc ardent i l’almoina perdona els pecats» (Si 3,30). És també el que ensenya sant Agustí: «Així com, en perill d’incendi, correríem a buscar aigua per apagar-lo […] de la mateixa manera, si de la nostra palla sorgís la flama del pecat, i per això ens torbem, quan se’ns ofereixi l’ocasió d’una obra plena de misericòrdia, ens alegrem d’ella com si fos incendi»[353]. La lògica de la misericòrdia pastoral 307. Per evitar qualsevol interpretació desviada, recordo que de cap manera l’Església no ha de renunciar a proposar l’ideal ple del matrimoni, el projecte de Déu en tota la seva grandesa: «Cal encoratjar els joves batejats a no dubtar davant de la riquesa que el sagrament del matrimoni procura als seus projectes d’amor, amb la força del sosteniment que reben de la gràcia de Crist[4] i de la gràcia de Crist. La tebior, qualsevol forma de relativisme, o un respecte excessiu a l’hora de proposar-ho, serien una manca de fidelitat a l’Evangeli i també una manca d’amor de l’Església cap als mateixos joves. Comprendre les situacions excepcionals mai no implica ocultar la llum de l’ideal més ple ni proposar menys que allò que Jesús ofereix a l’ésser humà. Avui més important que una pastoral dels fracassos és l’esforç pastoral per consolidar els matrimonis i així prevenir les ruptures. 308. Però de la nostra consciència del pes de les circumstàncies atenuants —psicològiques, històriques i fins i tot biològiques— se segueix que, «sense disminuir el valor de l’ideal evangèlic, cal acompanyar amb misericòrdia i paciència les etapes possibles de creixement de les persones que es van construint dia a dia», donant lloc a «la misericòrdia[5]. Comprenc els que prefereixen una pastoral més rígida que no doni lloc a cap confusió. Però crec sincerament que Jesucrist vol una Església atenta al bé que l’Esperit vessa enmig de la fragilitat: una Mare que, alhora que expressa clarament el seu ensenyament objectiu, «no renuncia al bé possible, encara que corri el risc de tacar-se amb el fang del camí»[356]. Els pastors, que proposen als fidels l’ideal ple de l’Evangeli i la doctrina de l’Església, també els han d’ajudar a assumir la lògica de la compassió amb els fràgils ia evitar persecucions o judicis massa durs o impacients. El mateix Evangeli ens reclama que no jutgem ni condemnem (cf. Mt 7,1; Lc 6,37). Jesús «espera que renunciem a cercar aquests coberts personals o comunitaris que ens permeten mantenir-nos a distància del nus de la tempesta humana, perquè acceptem de debò entrar en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la tendresa. Quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament»[357]. 309. És providencial que aquestes reflexions es desenvolupin en el context d’un Any Jubilar dedicat a la misericòrdia, perquè també davant les situacions més diverses que afecten la família, «l’Església té la missió d’anunciar la misericòrdia de Déu, cor palpitant de l’Evangeli, que pel seu mitjà ha d’assolir la ment i el cor de tota persona. L’Esposa de Crist fa seu el comportament del Fill de Déu que surt a trobar tothom, sense excloure’n cap»[358]. Sap bé que Jesús mateix es presenta com a Pastor de cent ovelles, no de noranta-nou. Les vol totes. A partir de aquesta consciència, es farà possible que «a tots, creients i llunyans, pugui arribar el bàlsam de la misericòrdia com a signe del Regne de Déu que és ja present enmig nostre»[359]. 310. No podem oblidar que «la misericòrdia no és només obrar del Pare, sinó que ella es converteix en el criteri per saber qui són realment els seus veritables fills. Així doncs, estem cridats a viure de misericòrdia, perquè a nosaltres en primer lloc se’ns ha aplicat misericòrdia»[360]. No és una proposta romàntica o resposta feble davant l’amor de Déu, que sempre vol promoure les persones, ja que «la misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar revestit per la tendresa amb què s’adreça als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoniatge cap al món no pot mancar de misericòrdia»[361]. És veritat que de vegades «ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Església no és una duana, és la casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a sobre»[362]. 311. L’ensenyament de la teologia moral no hauria de deixar d’incorporar aquestes consideracions, perquè, si bé és veritat que cal tenir cura de la integritat de l’ensenyament moral de l’Església, sempre s’ha de fer especial atenció a destacar i encoratjar els valors més alts i centrals de l’Evangeli[363], particularment el primat de la caritat com a resposta a la iniciativa gratuïta de l’amor de Déu. A de vegades ens costa molt donar lloc a la pastoral a l’amor incondicional de Déu[364]. Posem tantes condicions a la misericòrdia que la buidem de sentit concret i de significació real, i aquesta és la pitjor manera de liquar l’Evangeli. És veritat, per exemple, que la misericòrdia no exclou la justícia i la veritat, però abans que res hem de dir que la misericòrdia és la plenitud de la justícia i la manifestació més lluminosa de la veritat de Déu. Per això, sempre convé considerar «inadequada qualsevol concepció teològica que en últim terme posi en dubte l’omnipotència de Déu i, especialment, la seva misericòrdia»[365]. 312. Això ens atorga un marc i un clima que ens impedeix desenvolupar una freda moral d’escriptori en parlar sobre els temes més delicats, i ens situa més aviat en el context d’un discerniment pastoral carregat d’amor misericordiós, que sempre s’inclina a comprendre, perdonar, acompanyar, esperar, i sobretot integrar. Aquesta és la lògica que ha de predominar a l’Església, per «realitzar l’experiència d’obrir el cor a tots els qui viuen a les perifèries existencials més contradictòries»[366]. Convido els fidels que estan vivint situacions complexes, que s’acostin amb confiança a conversar amb els seus pastors o amb laics que viuen lliurats al Senyor. No sempre hi trobaran una confirmació de les seves pròpies idees o desitjos, però segurament rebran una llum que els permeti comprendre millor el que els passa i podran descobrir un camí de maduració personal. I convido els pastors a escoltar amb afecte i serenitat, amb el desig sincer d’entrar al cor del drama de les persones i de comprendre’n el punt de vista, per ajudar-los a viure millor ia reconèixer el seu propi lloc a l’Església. Capítol novè ESPIRITUALITAT MATRIMONIAL I FAMILIAR 313. La caritat adquireix matisos diferents segons l’estat de vida al qual cadascú hagi estat cridat. Ja fa diverses dècades, quan el Concili Vaticà II es referia a l’apostolat dels laics, destacava l’espiritualitat que brolla de la vida familiar. Deia que l’espiritualitat dels laics «ha d’assumir característiques peculiars per raó de l’estat de matrimoni i de família»[367] i que les preocupacions familiars no han de ser aliè «al seu estil de vida espiritual»[368]. Aleshores val la pena que ens aturem breument a descriure algunes notes fonamentals d’aquesta espiritualitat específica que es desenvolupa en el dinamisme de les relacions de la vida familiar. Espiritualitat de la comunió sobrenatural 314. Sempre hem parlat de la inhabitació divina al cor de la persona que viu en gràcia. Avui podem dir també que la Trinitat és present al temple de la comunió matrimonial. Així com habita a les lloances del seu poble (cf. Sal 22,4), viu íntimament en l’amor conjugal que li dóna glòria. 315. La presència del Senyor habita a la família reial i concreta, amb tots els seus patiments, lluites, alegries i intents quotidians. Quan es viu en família, és difícil fingir i mentir, no podem mostrar una màscara. Si l’amor anima aquesta autenticitat, el Senyor hi regna amb el goig i la pau. L’espiritualitat de l’amor familiar és feta de milers de gestos reals i concrets. En aquesta varietat de dons i de trobades que maduren la comunió, Déu té el seu estatge. Aquest lliurament associa «a la vegada allò humà i allò diví»[369], perquè és plena de l’amor de Déu. En definitiva, l´espiritualitat matrimonial és una espiritualitat de l´enllaç habitat per l´amor diví. 316. Una comunió familiar ben viscuda és un veritable camí de santificació a la vida ordinària i de creixement místic, un mitjà per a la unió íntima amb Déu. Perquè les exigències fraternes i comunitàries de la vida en família són una ocasió per obrir més i més el cor, i això fa possible una trobada amb el Senyor cada cop més plena. Diu la Paraula de Déu que «qui avorreix el seu germà és a les tenebres» (1 Jn 2,11), «roman en la mort» (1 Jn 3,14) i «no ha conegut Déu» (1 Jn 4,8). El meu predecessor Benet XVI ha dit que «tancar els ulls davant del proïsme ens converteix també en cecs davant Déu»[370], i que l’amor és en el fons l’única llum que «il·lumina constantment un món fosc»[371]. Només «si ens estimem els uns als altres, Déu roman en nosaltres, i el seu amor ha arribat en nosaltres a la seva plenitud» (1 Jn 4,12). Ja que «la persona humana té una dimensió innata i estructural social»[372], i «l’expressió primera i originària de la dimensió social de la persona és el matrimoni i la família»[373], l’espiritualitat s’encarna a la comunió familiar. Aleshores, els qui tenen profunds desitjos espirituals no han de sentir que la família els allunya del creixement a la vida de l’Esperit, sinó que és un camí que el Senyor utilitza per portar-los als cims de la unió mística. Junts en oració a la llum de la Pasqua 317. Si la família aconsegueix concentrar-se en Crist, ell unifica i il·lumina tota la vida familiar. Els dolors i les angoixes s’experimenten en comunió amb la creu del Senyor, i l’abraçada permet suportar els pitjors moments. Els dies amargs de la família hi ha una unió amb Jesús abandonat que pot evitar una ruptura. Les famílies arriben a poc a poc, «amb la gràcia de l’Esperit Sant, la seva santedat a través de la vida matrimonial, participant també en el misteri de la creu de Crist, que transforma les dificultats i els patiments en una ofrena d’amor»[374]. D’altra banda, els moments de goig, el descans o la festa, i fins i tot la sexualitat, s’experimenten com una participació a la vida plena de la seva Resurrecció. Els cònjuges conformen amb diversos gestos quotidians aquest «espai teologal en què es pot experimentar la presència mística del Senyor ressuscitat»[375]. 318. L’oració en família és un mitjà privilegiat per expressar i enfortir aquesta fe pasqual[376]. Es poden trobar uns minuts cada dia per estar units davant del Senyor viu, dir-li les coses que preocupen, pregar per les necessitats familiars, pregar per algú que estigui passant un moment difícil, demanar-li ajuda per estimar, donar-li gràcies per la vida i per les coses bones, demanar-li a la Mare de Déu que protegeixi amb el mantell de mare. Amb paraules senzilles, aquest moment de pregària pot fer molt bé la família. Les diverses expressions de la pietat popular són un tresor espiritual per a moltes famílies. El camí comunitari de pregària assoleix la seva culminació i participa junts de l’Eucaristia, especialment enmig del repòs dominical. Jesús truca a la porta de la família per compartir amb ella el sopar eucarístic (cf. Ap 3,20). Allí, els esposos poden tornar a segellar sempre l’aliança pasqual que els ha unit i que reflecteix l’Aliança que Déu va segellar amb la humanitat a la CREU[377]. L’Eucaristia és el sagrament de la nova Aliança on s’actualitza l’acció redemptora de Crist (cf. Lc 22,20). Així s’adverteixen els lligams íntims que hi ha entre la vida matrimonial i l’Eucaristia[378]. L’aliment de l’Eucaristia és força i estímul per viure cada dia l’aliança matrimonial com a «església domèstica»[379]. Espiritualitat de l’amor exclusiu i lliure 319. Al matrimoni es viu també el sentit de pertànyer del tot només a una persona. Els esposos assumeixen el desafiament i l’anhel d’envellir i desgastar-se junts i reflecteixen així la fidelitat de Déu. Aquesta ferma decisió, que marca un estil de vida, és una «exigència interior del pacte d’amor conjugal»[380], perquè «qui no es decideix a voler per sempre, és difícil que pugui estimar de debò un sol dia»[381]. Però això no tindria sentit espiritual si fos només una llei viscuda amb resignació. És una pertinença del cor, allà on només Déu veu (cf. Mt 5,28). Cada matí, en aixecar-se, es torna a prendre davant Déu aquesta decisió de fidelitat, passi el que passi al llarg de la jornada. I cadascú, quan dormirà, espera aixecar-se per continuar aquesta aventura, confiant en l’ajuda del Senyor. Així, cada cònjuge és per a l’altre signe i instrument de la proximitat del Senyor, que no ens deixa sols: «Jo sóc amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món» (Mt 28,20). 320. Hi ha un punt on l’amor de la parella assoleix el seu alliberament més gran i es converteix en un espai de sana autonomia: quan cadascú descobreix que l’altre no és seu, sinó que té un amo molt més important, el seu únic Senyor. Ningú més no pot pretendre prendre possessió de la intimitat més personal i secreta del ser estimat i només ell pot ocupar el centre de la seva vida. Alhora, el principi de realisme espiritual fa que el cònjuge ja no pretengui que l’altre sacie completament les seves necessitats. Cal que el camí espiritual de cadascú —com indicava Dietrich Bonhoeffer— l’ajudi a «desil·lusionar-se» de l’altre[382], a deixar d’esperar d’aquesta persona allò que només és propi de l’amor de Déu. Això exigeix una despulla interior. L’espai exclusiu que cada un dels cònjuges reserva al seu tracte solitari amb Déu, no sols permet guarir les ferides de la convivència, sinó que possibilita trobar en l’amor de Déu el sentit de la pròpia existència. Ens cal invocar cada dia l’acció de l’Esperit perquè aquesta llibertat interior sigui possible. Espiritualitat de la cura, del consol i de l’estímul 321. «Els esposos cristians són mútuament per a si, per als seus fills i per a la resta de familiars, cooperadors de la gràcia i testimonis de la fe»[383]. Déu els crida a engendrar i cuidar. Per això mateix, la família «ha estat sempre l’hospital més proper»[384]. Curem-nos, contenguem-nos i estimulem-nos els uns als altres, i visquem-ho com a part de la nostra espiritualitat familiar. La vida en parella és una participació a l’obra fecunda de Déu, i cadascú és per a l’altre una provocació permanent de l’Esperit. L’amor de Déu s’expressa “a través de les paraules vives i concretes amb què l’home i la dona es declaren el seu amor conjugal”[385]. Així, tots dos són reflexos entre ells de l’amor diví que consola amb la paraula, la mirada, l’ajuda, la carícia, l’abraçada. Per això, «voler formar una família és animar-se a ser part del somni de Déu, és animar-se a somiar amb ell, és animar-se a construir-hi, és animar-se a jugar-se amb ell aquesta història de construir un món on ningú se senti sol»[386]. 322. Tota la vida de la família és un «pasturatge» misericordiós. Cadascú, amb cura, pinta i escriu a la vida de l’altre: «Vosaltres sou la nostra carta, escrita als nostres cors […] no amb tinta, sinó amb l’Esperit de Déu viu» (2Co 3,2-3). Cadascú és un «pescador d’homes» (Lc 5,10) que, en el nom de Jesús, «aboca les xarxes» (cf. Lc 5,5) en els altres, o un pagès que treballa en aquesta terra fresca que són els seus éssers estimats, estimulant-ne el millor. La fecunditat matrimonial implica promoure, perquè «estimar un ésser és esperar-ne una cosa indefinible i imprevisible; i és, alhora, proporcionar-li d’alguna manera el mitjà de respondre aquesta espera»[387]. Això és un culte a Déu, perquè és ell qui va sembrar moltes coses bones als altres esperant que les fem créixer. 323. És una profunda experiència espiritual contemplar cada ésser estimat amb els ulls de Déu i reconèixer Crist en ell. Això reclama una disponibilitat gratuïta que permeti valorar-ne la dignitat. Es pot estar plenament present davant l’altre si un s’entrega «perquè sí», oblidant tot allò que hi ha al voltant. Ser estimat mereix tota l’atenció. Jesús era un model perquè, quan algú s’acostava a conversar amb ell, aturava la mirada, mirava amb amor (cf. Mc 10,21). Ningú no se sentia desatès en la seva presència, ja que les seves paraules i gestos eren expressió d’aquesta pregunta: «Què vols que faci per tu?» (Mc 10,51). Això es viu al mig de la vida quotidiana de la família. Allí recordem que aquesta persona que viu amb nosaltres ho mereix tot, ja que posseeix una dignitat infinita per ser objecte del amor immens del Pare. Així brolla la tendresa, capaç de «subscitar a l’altre el goig de sentir-se estimat. S’expressa, en particular, en adreçar-se amb atenció exquisida als límits de l’altre, especialment quan es presenten de manera evident»[388]. 324. Sota l’impuls de l’Esperit, el nucli familiar no només acull la vida generant-la en el seu propi si, sinó que s’obre, surt de si per vessar el seu bé en altres, per cuidar-los i cercar-ne la felicitat. Aquesta obertura s’expressa particularment a l’hospitalitat[389], encoratjada per la Paraula de Déu de manera suggestiva: «no oblideu l’hospitalitat: per ella alguns, sense saber-ho, allotjaren àngels» (Hb 13,2). Quan la família acull i surt cap als altres, especialment cap als pobres i abandonats, és “símbol, testimoniatge i participació de la maternitat de l’Església”[390]. L’amor social, reflex de la Trinitat, és en realitat allò que unifica el sentit espiritual de la família i la seva missió fora de si, perquè fa present el kerygma amb totes les seves exigències comunitàries. La família viu la seva espiritualitat pròpia sent alhora una església domèstica i una cèl·lula vital per transformar el món[391]. * * * 325. Les paraules del Mestre (cf. Mt 22,30) i les de sant Pau (cf. 1Co 7,29-31) sobre el matrimoni, estan inserides —no casualment— en la dimensió última i definitiva de la nostra existència, que necessitem recuperar. Així, els matrimonis podran reconèixer el sentit del camí que estan recorrent. Perquè, com recordem diverses vegades en aquesta Exhortació, cap família no és una realitat celestial i confeccionada d’una vegada per sempre, sinó que requereix una maduració progressiva de la seva capacitat d’estimar. Hi ha una crida constant que ve de la comunió plena de la Trinitat, de la unió preciosa entre Crist i la seva Església, d’aquesta comunitat tan bella que és la família de Natzaret i de la fraternitat sense taques que hi ha entre els sants del cel. Però a més, contemplar la plenitud que encara no aconseguim, ens permet relativitzar el recorregut històric que estem fent com a famílies, per deixar d’exigir a les relacions interpersonals una perfecció, una puresa d’intencions i una coherència que només podrem trobar al Regne definitiu. També ens impedeix jutjar amb duresa els qui viuen en condicions de molta fragilitat. Tots estem cridats a mantenir viva la tensió cap a un més enllà de nosaltres mateixos i dels nostres límits, i cada família ha de viure en aquest estímul constant. Caminem famílies, seguim caminant. El que se’ns promet sempre és més. No desesperarem pels nostres límits, però tampoc no renunciem a cercar la plenitud d’amor i de comunió que se’ns ha promès. de l´Evangeli i petites esglésies domèstiques. Santa Família de Natzaret, que mai més hi hagi a les famílies episodis de violència, de tancament i divisió; que qui hagi estat ferit o escandalitzat sigui aviat consolat i guarit. Santa Família de Natzaret, feu prendre consciència a tots del caràcter sagrat i inviolable de la família, de la seva bellesa en el projecte de Déu. Jesús, Maria i Josep, escolteu, acolliu la nostra súplica. Amén. Donat a Roma, al costat de Sant Pere, al Jubileu extraordinari de la Misericòrdia, el 19 de març, Solemnitat de Sant Josep, de l’any 2016, quart del meu Pontificat. Franciscus (22 setembre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 25 de setembre de 2015, p. 12. [5] Jorge Luis Borges, «Carrer desconegut», a Fervor de Buenos Aires, Buenos Aires 2011, 23. [6] Homilia a l’Eucaristia celebrada a Pobla dels Àngels (28 gener 1979), 2: AAS 71 (1979), 184. [8] Juan Pablo II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 4: AAS 74 (1982), 84. [9] Relatio synodi 2014, 5. [10] Conferència Episcopal Espanyola, Matrimoni i família (6 juliol 1979), 3.16.23. [11] Relació final 2015, 5. [12] Relatio synodi 2014, 5. [13] Relació final 2015, 8. [14] Discurs al Congrés dels Estats Units d’Amèrica (24 setembre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 25 de setembre de 2015, p. 18. [15] Relació final 2015, 29. [16] Relatio synodi 2014, 10. [17] III Assemblea General Extraordinària del Sínode dels Bisbes, Missatge (18 octubre 2014). [18] Relatio synodi 2014, 10. [19] Relació final 2015, 7. [20] Ibíd., 63. [21] Conferència de Bisbes catòlics de Corea, Towards a culture of life! (15 març 2007). [22] Relatio synodi 2014, 6. [23] Pontifici Consell per a la Família, Carta dels drets de la família (22 octubre 1983), art. 11. [24] Cf. Relació final 2015, 11-12. [25] Pontifici Consell per a la Família, Carta dels drets de la família (22 octubre 1983), Intr. [26] Ibíd., 9. [27] Relació final 2015, 14. [28] Relatio synodi 2014, 8. [29] Cf. Relació final 2015, 78. [30] Relatio synodi 2014, 8. [31] Relació final 2015, 23; cf. Missatge per a la Jornada mundial de l’emigrant i del refugiat 2016 (12 setembre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 2 d’octubre del 2015, p. 22-23. [32] Ibíd., 24. [33] Ibíd., 21. [34] Ibíd., 17. [35] Ibíd., 20. [36] Cf. ibíd., 15. [37] Discurs a la cloenda de la XIV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes ed. setmanal en llengua espanyola, 30 d’octubre del 2015, p. 4. [38] Conferència Episcopal Argentina, Navega mar endins (31 maig 2003), 42. [39] Conferència de l’Episcopat Mexicà, Que en Crist la nostra pau Mèxic tingui vida digna (15 febrer 2009), 67. [40] Relació final 2015, 2. [4. (22 abril 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 24 d’abril del 2015, p. 12. [43] Catequesi (29 abril 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 1 de maig de 2015, p. 12. [44] Relació final 2015, 28. [45] Ibíd., 8. [46] Ibíd., 58. [47] Ibíd., 33. [48] Relatio synodi 2014, 11. [49] Conferència Episcopal de Colòmbia, A temps difícils. [50] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 35: AAS 105 (2013), 1034. [51] Ibíd., 164: AAS 105 (2013), 1088. [52] Ibíd. [53] Ibíd., 165: AAS 105 (2013), 1089. [54] Relatio synodi 2014, 12. [55] Ibíd., 14. [56] Ibíd., 16. [57] Relació final 2015,41. [58] Ibíd., 38. [59] Relatio synodi 2014, 17. [60] Relació final 2015, 43. [61] Relatio synodi 2014, 18. [62] Ibíd., 19. [63] Relació final 2015, 38. [64] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 13: AAS 74 (1982), 94. [65] Relatio synodi 2014, 21. [66] Catecisme de l’Església Catòlica, 1642. [67] Ibíd. [68] Catequesi (6 maig 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 8 de maig de 2015, p. 16. [69] Lleó Magne, Epistula Rustico narbonensi episcopo, inquis. IV: PL 54, 1205A; cf. Incmaro de Reims, Epist. 22: PL 126, 142. [70] Cf. Pius XII, Carta enc. Mystici Corporis Christi (29 juny 1943): AAS35 (1943), 202: « Matrimoni enim quo coniuges sibiinvicem sunt ministri gratiae…»: [71] Cf . Codi de dret canònic, cc. 1116. 1161-1165; Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals, cc. 832. 848-852. [72] Ibíd., c. 1055 § 2. [73] Relatio synodi 2014, 23. [74] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 9: AAS 74 (1982), 90. [75] Relació final 2015, 47. [76] Ibíd. [77] Cf. Homilia a la Santa Missa de cloenda de la VIII Trobada Mundial de les Famílies a Filadèlfia (27 setembre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 2 d’octubre del 2015, p. 20. [78] Relació final 2015, 53-54. [79] Ibíd., 51. [80] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 48. [81] Cf . Codi de dret canònic, c. 1055 § 1: «Ad bonum coniugum atque ad prolis generationem et educationem ordinatum». [82] Catecisme de l’Església Catòlica, 2360. [83] Ibíd., 1654. [84] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 48. [85] Catecisme de l’Església Catòlica, 2366. [86] Cf. Pau VI, Carta enc. Humanae vitae (25 juliol 1968), 11-12: AAS 60 (1968), 488-489. [87] Catecisme de l’Església Catòlica, 2378. [88] Congregació per a la Doctrina de la Fe, Instrucció Donum vitae (22 febrer 1987), II, 8: AAS 80 (1988), 97. [89] Relació final 2015, 63. [91] Ibíd., 58 . [92] Ibíd., 57. [93] Relació final 2015, 64. [94] Relatio synodi 2014, 60. [95] Ibíd., 61. [96] Codi de Dret Canònic, c. 1136; cf. Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals, c. 627. [97] Pontifici Consell per a la Família, Sexualitat humana: veritat i significat (8 desembre 1995), 23. [98] Catequesi (20 maig 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 22 de maig de 2015, p. 16. [99] Cf. Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 38: AAS 74 (1982), 129. [100] Cf. Discurs a l’Assemblea diocesana de Roma (14 juny 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 19 de juny de 2015, p. 6. [101] Relatio synodi 2014, 23. [102] Relació final 2015, 52. [103] Ibíd., 49-50. [104] Catecisme de l’Església Catòlica, 1641. [105] Cf. Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 2: AAS98 (2006), 218. [106] Exercicis Espirituals, Contemplació per assolir amor, 230. [107] Octavio Paz, La llama doble, Barcelona 1993, 35. [108] Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae II-II, q. 114, a. 2, ad 1. [109] Catequesi (13 maig 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 15 de maig de 2015, p. 9. [110] Summa TheologiaeII-II, q. 27, a. 1, ad 2. [111] Ibíd., II-II, q. 27, a. 1. [112] Catequesi (13 maig 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 15 de maig de 2015, p. 9. [113] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 21: AAS 74 (1982), 106. [114] Sermó a l’església Baptista de l’Avinguda Dexter, Montgomery, Alabama, 17 de novembre de 1957. [115] Sant Tomàs d’Aquino entén l’amor. 20, 1, ad 3), reprenent una expressió de Dionís Ps. Areopagita ( De divinis nominibus, 4, 12: PG, 709). [116] Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae II-II, q. 27, a. 2. [117] Carta enc. Casti connubii (31 desembre 1930): AAS 22 (1930), 547-548. [118] Juan Pablo II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 13: AAS 74 (1982), 94. [119] Catequesi (2 abril 2014): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 4 d’abril del 2014, p. 16. [120] Ibíd. [121] Juan Pablo II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 9: AAS 74 (1982), 90. [122] Tomàs d’Aquino, Summa contra Gentiles, III, 123; cf. Aristòtil, Ètica a Nicòmac, 8, 12 (ed. Bywater, Oxford 1984), 174. [123] Carta enc. Lumen fidei (29 juny 2013), 52: AAS 105 (2013), 590. [124] De sagrament matrimonii, 1, 2: a Id., Disputationes, III, 5, 3 (ed. Giuliano, Nàpols 1858), 778. [125] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 50. [126] Ibíd., 49. [127] Cf. Summa Theologiae I-II, q. 31, a. 3, ad 3. [128] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 48. [129] Cf. Summa Theologiae I-II, q. 26, a. 3. [130] Ibíd., q. 110, a. 1. [131] Confessions, 8, 3, 7: PL 32, 752. [132] Discurs a les Famílies del món en ocasió del seu pelegrinatge a Roma a l’Any de la Fe (26 octubre 2013): AAS (2013), 980. [133] Ángelus (29) Romà,ed. setmanal en llengua espanyola, 3 de gener de 2014, p. 2. [134] Discurs a les Famílies del món en ocasió del seu pelegrinatge a Roma a l’Any de la Fe (26 octubre 2013): AAS (2013), 978. [135] Summa TheologiaeII-II, q. 24, a. 7. [136] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 48. [137] Conferència Episcopal de Xile, La vida i la família: regals de Déu per a cadascun de nosaltres (21 octubre 2014). [138] Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 49. [139] A. Sertillanges, L’amour chrétien, París 1920, 174. [140] Cf. Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae I-II, q. 24, a. 1. [141] Cf. ibíd., q. 59, a. 5. [142] Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 3: AAS 98 (2006), 219-220. [143] Ibíd., 4: AAS 98 (2006), 220. [144] Cf. Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae I-II, q. 32, a. 7. [145] Cf. ibid., II-II, q. 153, a. 2, ad 2: «Abundantia delectationis quae est in actu venereo secundum rationem ordinat, non contrariatur mitjà virtutis» . [146] Joan Pau II, Catequesi (22 octubre 1980), 5: L’Osservatore Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 26 d’octubre del 1980, p. 3. [147] Ibíd., 3. [148] Id., Catequesi (24 setembre 1980), 4: L’Osservatore Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 28 de setembre de 1980, p. 3. [149] Catequesi (12 novembre 1980), 2: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 16 de novembre de 1980, p. 3. [150] Ibíd., 4. [151] Ibíd., 5. [152] Ibíd., 1: L’Osservatore Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 16 de novembre de 1980, p. 3. [153] Id., Catequesi (16 gener 1980), 1: L’Osservatore Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 20 de gener de 1980, p. 3. [154] Josef Pieper, Über die Liebe, Munic 2014, 174-175. [155] Joan Pau II, Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 23: AAS87 (1995), 427. [156] Pau VI, Carta enc. Humanae vitae (25 juliol 1968), 13: AAS 60 (1968), 489. [157] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 49. [158] Catequesi (18 juny 1980), 5: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 22 de juny de 1980, p. 3. [159] Ibíd., 6. [160] Cf. Catequesi (30 juliol 1980), 1: L’Osservatore Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 3 d’agost del 1980, p. 3. [161] Catequesi (8 abril 1981), 3: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 12 de abril de 1981, p. 3. [162] Catequesi (11 agost 1982), 4: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 15 d’agost del 1982, p. 3. [163] Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 5: AAS 98 (2006), 221. [164] Ibíd., 7: AAS 98 (2006), 224. [165] Relació final 2015, 22. [166] Catequesis1:8 Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 18 d’abril del 1982, p. 3. [167] Glossa in quatuor llibres sententiarum Petri Lombardi, 4, 26, 2 (Quaracchi 1957, 446). [168] Joan Pau II, Catequesi (7 abril 1982), 2: L’Osservatore Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 11 d’abril de 1982, p. 3. [169] Id., Catequesi(14 abril 1982), 3: L’Osservatore Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 18 d’abril del 1982, p. 3. [170] Ibíd. [171] Id., carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 10: AAS 71 (1979), 274. [172] Cf. Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae II-II, q. 27, a. 1. [173] Pontifici Consell per a la Família, Família, matrimoni i unions de fet (26 juliol 2000), 40. [174] Joan Pau II, Catequesi (31 octubre 1984), 6: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 4 de novembre de 1984, p. 3. [175] Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 8: AAS 98 (2006), 224. [176] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 14: AAS 74 (1982), 96. [177] Catequesi (11 febrer 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 13 de febrer de 2015, p. 12. [178] Ibíd. [179] Catequesi (8 abril 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 10 d’abril del 2015, p. 16. [180] Ibíd. [181] Cf. Conc. Ecum. Vat II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 51: «Sigui clar a tots que la vida dels homes i la tasca de transmetre-la no es limita a aquest món només i no es pot mesurar ni entendre només per ell, sinó que mira sempre el destí etern dels homes». [182] Joan Pau II, Carta a la Secretària General de la Conferència internacional de l’Organització de Nacions Unides sobre la població i el desenvolupament (18 març 1994): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 8 d’abril del 1994, p. 11. [183] Id., Catequesi (12 març 1980), 3: L’Osservatore Romà, ed. setmanal en llengua espanyola, 16 de març de 1980, p. 3. [184] Ibíd. [185] Discurs a la Trobada amb les Famílies a Manila (16 gener 2015): AAS 107 (2015), 176. [186] Catequesi (11 febrer 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 13 de febrer de 2015, p. 12. [187] Catequesi (14 octubre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 16 d’octubre del 2015, p. 12. [188] Conferència de Bisbes Catòlics d’Austràlia, Carta past. Don’t Mess with Marriage(24 novembre 2015), 13. [189] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 50. [190] Joan Pau II, Catequesi (12 març 1980), 2: L’Osservatore Romano,ed. setmanal en llengua espanyola, 16 de març de 1980, p. 3. [191] Cf. Id., Carta ap. Mulieris dignitatem (15 agost 1988), 30-31: AAS 80 (1988), 1726-1729. [192] Catequesi (7 gener 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 9 de gener de 2015, p. 16. [193] Ibíd. [194] Catequesi (28 gener 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 30 de gener de 2015, p. 16. [195] Ibíd. [196] Cf. Relació final 2015, 28. [197] Catequesi (4 febrer 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 6 de febrer de 2015, p. 16. [198] Ibíd. [199] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 50. [200] V Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, Document d’Apareguda (29 juny 2007), 457. [201] Relació final 2015, 65. [202] Ibíd. [203] Discurs a la Trobada amb les Famílies a Manila (16 gener 2015): AAS 107 (2015), 178. [204] Mario Benedetti, «T’estimo», a Poemes d’altres, Buenos Aires 1993, 316. [205] Cf. L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 18 de setembre de 2015, p. 6. [206] Catequesi (7 octubre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 9 d’octubre del 2015, p. 2. [207] Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 14: AAS 98 (2006), 228. [208] Cf. Relació final 2015, 11. [209] Catequesi (18 març 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 20 de març de 2015, p. 12. [210] Catequesi (11 febrer 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 13 de febrer de 2015, p. 12. [211] Cf. Relació final 2015, 17-18. [212] Catequesi (4 març 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 6 de març de 2015, p. 12. [213] Catequesi (11 març 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 13 de març de 2015, p.16. [214] Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 27: AAS 74 (1982), 113. [215]Joan Pablo II, Discurs als participants en el «Fòrum internacional sobre la Tercera Edat» (5 setembre 1980), 5: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 19 d’octubre del 1980, p. 16. [216] Relació final 2015, 18. [217] Catequesi (4 març 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 6 de març de 2015, p. 12. [218] Ibíd. [219] Discurs a la Trobada amb els Ancians (28 setembre 2014): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 3 d’octubre del 2014, p. 6. [220] Catequesi (18 febrer 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 20 de febrer de 2015, p. 2. [221] Ibíd. [222] Ibíd. [223] Juan Pablo II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 18: AAS 74 (1982), 101. [224] Catequesi (7 octubre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 9 d’octubre del 2015, p. 2. [225] Relatio synodi 2014, 30. [226] Ibíd., 31. [227] Relació final 2015, 56. [228] Ibíd., 89. [229] Relatio synodi 2014, 32. [230] Ibíd. [232] Relació final 2015, 77. [233] Ibíd., 61. [234] Ibíd. [235] Ibíd. [236] Ibíd. [237] Cf. Relatio synodi 2014, 26. [238] Ibíd., 39. [239] Conferència Episcopal Italiana. Orientacions pastorals sobre la preparació al matrimoni ia la família (22 octubre 2012), 1. [240] Ignasi de Loiola, Exercicis Espirituals, anotació 2. [241] Ibíd., anotació 5. [242] Joan Pau II, Catequesi (27 juny 1984), 4. setmanal en llengua espanyola, 1 de juliol de 1984, p. 3. [243] Catequesi (21 octubre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 23 d’octubre del 2015, p. 16. [244] Conferència Episcopal de Kenya, Missatge de Quaresma, 18 febrer 2015. [245] Cf. Pius XI, Carta enc. Casti connubii (31 desembre 1930): AAS 22 (1930), 583. [246] Joan Pau II, Catequesi (4 juliol 1984), 3.6: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 8 de juliol de 1984, p. 3. [247] Relació final 2015, 59. [248] Ibíd., 63. [249] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, 50. [250] Relació final 2015, 63. [251] Relatio synodi 2014, 40. [252] Ibíd., 34. [253] Càntic Espiritual, B, 25, 14.1. [255] Relació final 2015, 81. [256] Ibíd., 78. [257] Catequesi (24 juny 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 26 de juny de 2015, p. 16. [258] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 83: AAS 74 (1982), 184. [259] Relatio synodi 2014, 47. [260] Ibíd., 50. [261] Cf. Catequesi (5 agost 2015): L’Os ed. setmanal en llengua espanyola, 7-14 d’agost del 2015, p. 2. [262] Relatio synodi 2014, 51; cf. Relació final 2015, 84. [263] Ibíd., 48. [264] Cf. Motu proprio Mitis Iudex Dominus Iesus (15 agost 2015): L’Osservatore Romà, 9 de setembre de 2015, pàg. 3-4; Motu proprio Mitis et Misericors Iesus (15 agost 2015), preàmbul, 3, 1: ibid., pàg. 5-6. [265] Motu proprio Mitis Iudex Dominus Iesus (15 agost 2015), preàmbul, 3: L’Osservatore Romà, 9 de setembre de 2015, p. 3. [266] Relació final 2015, 82. [267] Relatio synodi 2014, 47. [268] Catequesi (20 maig 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 22 de maig de 2015, p. 16. [269] Catequesi (24 juny 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 26 de juny de 2015, p. 16. [270] Catequesi (5 agost 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 7-14 d’agost del 2015, p. 2. [271] Relació final 2015, 72. [272] Ibíd., 73. [273] Ibíd., 74. [274] Ibíd., 75. [275] Cf. Bula Misericordiae vultus (11 abril 2015), 12:6 Catecisme de l’Església Catòlica, 2358; cf. Relació final 2015, 76. [277] Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2358. [278] Relació final 2015, 76; cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Consideracions sobre els projectes de reconeixement legal de les unions entre persones homosexuals (3 juny 2003), 4. [279] Relació final 2015, 80. [280] Cf. ibíd., 20. [281] Catequesi (17 juny 2015 setmanal en llengua espanyola, 19 de juny de 2015, p. 16. [282] Relació final 2015, 19. [283] Catequesi (17 juny 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 19 de juny de 2015, p. 16. [284] Ibíd. [285] Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 958. [286] Ibíd. [287] Cf. Últimes Converses: El «Quadern Groc» de la Mare Agnès (17 juliol 1897): Obres Completes, Burgos 1996, 826. En aquest sentit, és significatiu el testimoni de les Germanes del convent sobre la promesa de santa Teresa que la seva sortida d’aquest món seria «la seva sortida d’aquest món». juny, 991). [288] Jordà de Saxònia, Libellus de principiis Ordinis predicatorum, 93: Monumenta Historica Sancti Patris Nostri Dominici, XVI, Roma 1935, p. 69. [289] Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 957. [290] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 49. [291] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 222: AAS 105 (2013), 1111. [292] Catequesi (20 maig 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 22 de maig de 2015, p. 16. [293] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 17. [294] Catequesi (30 setembre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 2 d’octubre del 2015, p. 2. [295] Catequesi (10 juny 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 12 de juny de 2015, p. 16. [296] Cf. Relació final 2015, 67. [297] Catequesi (20 maig 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 22 de maig de 2015, p. 16. [298] Catequesi (9 setembre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 11 de setembre de 2015, p. 14. [299] Relació final 2015, 68. [300] Ibíd., 58. [301] Conc. Ecum. Vat. II, Declaració Gravissimum educationis, sobre l’educació cristiana de la joventut, 1. [302] Relació final 2015, 56. 1956, 54. [304] Carta enc. Laudato siʼ (24 maig 2015), 155. [305] Catequesi (15 abril 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 17 d’abril del 2015, p. 2. [306] Cf. Relació final 2015, 13-14. [307] De sancta virginitate, 7, 7: PL 40, 400. [308] Catequesi (26 agost 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 28 d’agost del 2015, p. 12. [309] Relació final 2015, 89. [310] Ibíd., 93. [311] Relatio synodi 2014, 24. [312] Ibíd., 25. [313] Ibíd., 28. [314] Cf. ibíd., 41. Relació final 2015, 70. [315] Relatio synodi 2014, 27. [316] Ibíd., 26. [317] Ibíd., 41. [318] Ibíd. [319] Relació final 2015, 71. [320] Cf. ibíd. [321] Relatio synodi 2014, 42. [322] Ibíd., 43. [323] Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 34: AAS 74 (1982), 123. [324] Ibíd., 9: AAS 74 (1982), 90. [325] Cf. Catequesi (24 juny 2015): L’Osservatore Romano. setmanal en llengua espanyola, 26 de juny de 2015, p. 16. [326] Homilia a l’Eucaristia celebrada amb els nous cardenals (15 febrer 2015): AAS 107 (215), 257. [327] Relació final 2015, 51. [328] Relatio synodi 2014, 25. [329] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 84: AAS 74 (1982), 186. En aquestes situacions, molts, coneixent i acceptant la possibilitat de conviure «com a germans» que l’Església els ofereix, destaquen que si falten algunes expressions d’intimitat «pot posar en perill no rarament el bé de la fidel. Vat. II, Const. past. [330] Ibíd. [331] Relatio synodi 2014, 26. [332] Ibíd., 45. [333] Benet XVI, Diàleg amb el Papa a la festa dels testimonis. VII Trobada Mundial de les Famílies a Milà (2 juny 2012): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 10 de juny de 2012, p. 12. [334] Relació final 2015, 84. [335] Ibíd., 51. [336] Tampoc pel que fa a la disciplina sacramental, ja que el discerniment pot reconèixer que en una situació particular no hi ha culpa greu. Allí s’aplica allò que vaig afirmar en un altre document: cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 44.47: AAS 105 (2013), 1038.1040. [337] Relació final 2015, 85. [338] Ibíd., 86. [339] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 33: AAS 74 (1982), 121. [340] Relació final 2015, 51. [341] Cf. Summa Theologiae I-II, q. 65, a. 3, ad 2; De Malo, q. 2, a. 2. [342] Ibíd., ad 3. [343] N. 1735. [344] Ibíd., 2352; cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Declaració Iura et bona, sobre l’eutanàsia (5 maig 1980), II: AAS 72 (1980), 546. Joan Pau II, criticant la categoria d’«opció fonamental», reconeixia que «sens dubte es poden donar situacions molt complexes i fosques sota l’aspecte psicològic, que influeixen en la imputabilitat subjectiva del pecador»: Exhort. ap. Reconciliatio et paenitentia (2 desembre 1984), 17: AAS 77 (1985), 223. [345] Cf. Pontifici Consell per als Textos Legislatius, Declaració sobre l’admissibilitat a la sagrada comunió dels divorciats que s’han tornat a casar (04 juny 2) 2015, 85. [347] Summa Theologiae I-II, q. 94, a. 4. [348] En un altre text, referint-se al coneixement general de la norma i al coneixement particular del discerniment pràctic, sant Tomàs arriba a dir que «si només n’hi ha un dels dos coneixements, és preferible que aquest sigui el coneixement de la realitat particular que s’acosta més en obrar»: Tomàs d’Aquino, Sententia libri Ethicot. 354). [349] Discurs a la clausura de la XIV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes (24 octubre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 30 d’octubre del 2015, p. 4. [350] A la recerca d’una ètica universal: nova mirada sobre la llei natural (2009), 59. [351] En certs casos, podria ser també l’ajuda dels sagraments. Per això, «als sacerdots els recordo que el confessionari no ha de ser una sala de tortures sinó el lloc de la misericòrdia del Senyor»: Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 44: AAS 105 (2013), 1038. Igualment destaco que l’Eucaristia «no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles» (ibid, 47: 1039). [352] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 44: AAS 105 (2013), 1038-1039. [353] De catechizandis rudibus, 1, 14, 22: PL 40, 327; cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 193: AAS 105 (2013), 1101. [354] Relatio synodi 2014, 26. [355] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 44: AAS 105 (2013), 1038. [356] Ibíd., 45: AAS 105 (2013), 1039. [357] Ibíd., 270: AAS 105 (251 Misericordiae vultus (11 abril 2015), 12: AAS 107 (2015), 407. [359] Ibíd., 5: 402 [360] Ibíd., 9: 405. [361] Ibíd.,10: 406. [362 ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 47: AAS 105 (2013), 1040. [363] Cf. ibíd., 36-37: AAS 105 (2013), 1035. sacerdots exigeixen als penitents un propòsit d’esmena sense cap ombra, de manera que la misericòrdia s’esfuma sota la recerca d’una justícia suposadament pura. Per això, val la pena recordar l’ensenyament de sant Joan Pau II, que afirmava que la previsibilitat d’una nova caiguda no prejutja l’autenticitat del propòsit: Carta al Card. William W. Baum i als participants del curs anual sobre el fur intern organitzat per la Penitenciaria Apostòlica (22 març 1996), 5: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 5 d’abril del 1996, p. 4 [365] Comissió Teològica Internacional, L’esperança de salvació per als nens que moren sense baptisme (19 abril 2007), 2. [366] Bula Misericordiae vultus (11 abril 2015), 15: AAS 107 (2015), 409.3. Apostolicam actuositatem, sobre l’apostolat dels laics, 4. [368] Ibíd. [369] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església al món actual, 49. [370] Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 16: AAS 98 (2006), 230. [371] Ibíd., 39: AAS 98 (2006), 250. [372] Joan Pau II, Exhort. ap. postsin. Christifideles laici (30 desembre 1988), 40: AAS 81 (1989), 468. [373] Ibíd. [374] Relació final 2015, 87. [375] Joan Pau II, Exhort. ap. Postsin. Vita consecrata (25 març 1996), 42: AAS 88 (1996), 416. [376] Cf. Relació final 2015, 87. [377] Cf. Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 57: AAS 74 (1982), 150. [378] No oblidem que l’Aliança de Déu amb el seu poble s’expressa com un desposori (cf. Ez 16,8.60; Is 62,5; se us presenta com a matrimoni (Os 2,21-22) 19,7; 21,2; [379] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 11. [380] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 11: AAS 74 (1982), 93. [381] Id., Homilia a l’Eucaristia celebrada per a les famílies a Còrdova, Argentina (8 abril 1987), 4: L’Osservatore Romano, ed. setmanal a llengua espanyola, 26 d’abril de 1987, p. 21. [382] Cf. Gemeinsames Leben, Munic 1973 14, 18. [383] Conc. Ecum. Vat. II, Decr. Apostolicam actuositatem, sobre l’apostolat dels laics, 11. [384] Catequesi(10 juny 2015): L’Osservatore Romano,ed. setmanal en llengua espanyola, 12 de juny de 2015, p. 16. [385] Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 12: AAS 74 (1982), 93. [386] Discurs a la Festa de les Famílies i vigília de pregària a Filadèlfia (26 setembre 2015): L’Osservatore Romano,ed. setmanal en llengua espanyola, 2 d’octubre del 2015, p. 16. [387] Gabriel Marcel, Homo viator: prolégomènes à uneix metaphysique de l’espérance, París 1944, 63. [388] Relació final 2015, 88. [389] Cf. Joan Pau II, Exhort. ap. Familiaris consortio (22 novembre 1981), 44: AAS 74 (1982), 136. [390] Ibíd., 49: AAS 74 (1982), 141. [391] Sobre els aspectes socials de la família: cf. Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l’Església, 248-254.
Text copiat d’Amoris laetitia: Exhortació Apostòlica sobre l’amor a la família (19 de març de 2016) | Francisco (vatican.va) © Copyright – Llibreria Editrice Vaticana
