- Aquest esdeveniment ha passat.
Navegació de l'esdeveniment

Sant Gregori Magne, papa i doctor de l'Església
Cada 3 de setembre, l'Església Catòlica celebra Sant Gregori Magne (Papa Gregori I), monjo, místic i reformador, que va redefinir la figura del papat al segle VI en proclamar-se “serveu dels servents de Déu”.
La nota distintiva de Sant Gregori, a qui van anomenar “magne” (del llatí magnus, gran), va ser la seva senzillesa. Sent cap de l'Església i, per tant, detenint un gran poder, es va entendre a si mateix com l'humil servidor de tothom. Precisament, en això rau la seva grandesa, va voler ser gran a la manera de Crist.
Sant Gregori va ser el seixantè quart Papa de l'Església catòlica; forma part del grup dels quatre Pares de l'Església llatina i se'l compta entre els Doctors de l'Església. Així mateix, cal esmentar que Gregorio Magne va ser el primer monjo que va arribar a ocupar la seu de Pere.
El sant va dir alguna vegada: “On l'amor existeix, s'hi obren grans coses”; i de moltes maneres la seva exemplar vida n'és testimoni.
“Home de consens”
Sant Gregori Magne va néixer a Roma l'any 540, al si d'una antiga família romana de la qual ja havien sortit dos papes: Fèlix III (483-492), qui es creu va ser el seu besavi; i Agapito I (535-536), un parent llunyà.
Sent jove, va ingressar a la carrera administrativa per a la qual havia estat destinat, arribant a ocupar el càrrec de prefecte (573); no obstant, la va abandonar per fer-se monjo. Després d'aquest gir, a la mort del seu pare (575), va convertir la casa familiar en un monestir, el monestir de Sant Andreu. De manera semblant, va disposar de la resta de propietats personals per a benefici de l'Església.
Més endavant, el Papa Pelagio II el va nomenar diaca i el va enviar a Constantinoble com a “apocrisiari” (cosa que avui equival a un nunci apostòlic). Allí va romandre uns anys fins que va ser cridat de tornada a Roma per ocupar el lloc de secretari pontifici. Anys durs li va tocar viure allà, ja que la Ciutat Eterna patiria de desastres naturals, caresties a causa del setge bàrbar i la pesta. Aquesta última va ser la que va acabar amb la vida del Papa Pelagio.
En aquestes circumstàncies, Gregori seria elegit “bisbe de Roma i Summe Pontífex”, gràcies a la sintonia existent, en aquell moment, entre el clergat, el poble romà i el senat al voltant de les seves qualitats personals.
Sant Gregori es va abocar a la tasca d'entaular relacions de fraternitat amb tots els regnes i governs possibles, amb el desig que l'Església continués amb l'anunci de l'Evangeli a tot el món.
Magnus: un servent a la Seu de Pere (590-604)
Un cop a càrrec de la Seu de Pere (3 de setembre de 590), es va preocupar per la conversió dels pobles considerats allunyats en aquella època, i de la nova organització civil i política de l'Europa posterior a la caiguda de l'imperi romà d'Occident.
En accedir al pontificat, Sant Gregori el Gran, des de Roma, va haver de vetllar per la seva ciutat i Europa en procés de reorganització social i política. La fragmentació del Vell Continent havia deixat sola l'Església pel que fa al sosteniment de la “unitat”, o en tot cas, de certa “estructura administrativa”. Roma mirava Bizanci i Bizanci no responia.
En aquest context, el Papa Gregori va negociar amb reis, nobles, cases ancestrals, autoritats vingudes a menys i els caps dels pobles bàrbars. El sant va ser figura crucial per aconseguir una certa harmonia quan els pobles de l'Europa continental ja no esperaven més la reestructuració de “l'ordre perdut”.
Els lligams que va establir Sant Gregori van afavorir la trobada entre mons diferents, a la calor de l'evangelització. Especialment cal esmentar la seva preocupació pel món anglosaxó (Anglaterra). El Papa va enviar missioners a les illes britàniques i va posar el Sant Agustí de Canterbury a liderar aquella empresa.
D'altra banda, es va aliar amb les ordres monàstiques, ja que hi veia la garantia que l'Església s'hauria de mantenir sòlida -allà hi ha pregària-, mentre que, en l'àmbit polític, frenava les ambicions expansionistes de francs i llombards.
Renovar-se sempre a l'Amor
El Papa “gran” de l'Alta Edat Mitjana va posar els seus ulls al centre de la vida cristiana: la trobada amb Déu a la litúrgia. Un dels aspectes més importants de la celebració és el cant, que, com se sap, és una forma privilegiada de pregària.
Gregorio va ordenar recopilar la música i les antigues antífones que s'entonaven a l'Església i va impulsar un estil i una estructura musical propícies per a la litúrgia -el nucli de les quals és l'Eucaristia-, herència del que es coneixia com a Schola Cantorum. Així va contribuir a l'evolució del que avui anomenem, precisament, “cant gregorià” en honor seu.
En aquesta tasca, Sant Gregori va ser molt prolix: va aconseguir recollir la llarga tradició del cant cristià -nascut a les catacumbes- i que ara podia vibrar als temples per a beneplàcit de l'esperit humà. Lamentablement bona part d'aquest antifonari (registre musical) es va anar perdent, fins que a inicis del segle XX va ser recuperat pel Papa Sant Pius X, per convertir-se en el "cant oficial de l'Església Catòlica".
Ressons al segle XXI
Moltes altres coses es poden escriure sobre Sant Gregori el Gran, com ara la seva intervenció al voltant de la doctrina del “purgatori”, tema compromès amb la idea de la salvació de manera directa.
Només cal recórrer al que ha dit el Papa Benet XVI, que en audiència general del 28 de maig del 2008, es va referir a Sant Gregori el Gran amb aquestes paraules: “En un temps desastrós, més encara, desesperat, [San Gregori] va saber crear pau i donar esperança. esperança; així es converteix en guia també per a nosaltres avui”.
Font: aciprensa.com