Joan Pau II

No hi ha pau sense justícia. No hi ha justícia sense perdó. Juan Pablo II (1920 Polònia – 2005 Ciutat del Vaticà)

MISSATGE DE LA SEVA SANTITAT JOAN PAU II PER A LA CELEBRACIÓ DE LA XXXV JORNADA MUNDIAL DE LA PAU 1 DE GENER DE 2002 NO HI HA PAU SENSE JUSTÍCIA. NO HI HA JUSTÍCIA SENSE PERDÓ pau. La pau: obra de justícia i amor 2. El que ha passat recentment, amb els fets sagnants que acabem de recordar, m’ha impulsat a continuar una reflexió que brolla sovint del fons del meu cor, en rememorar esdeveniments històrics que han marcat la meva vida, especialment en els anys de la meva joventut. Els indicibles patiments dels pobles i de les persones, entre elles no pocs amics i coneguts meus, causats pels totalitarismes nazi i comunista, sempre m’han interpel·lat íntimament i animat la meva pregària. Moltes vegades m’he aturat a pensar sobre aquesta pregunta: quin és el camí que condueix al ple restabliment de l’ordre moral i social, tan bàrbarament violat? La convicció a què he arribat, raonant i confrontant-me amb la Revelació bíblica, és que no es restableix completament l’ordre trencat, si no és conjugant entre si la justícia el perdó. Els pilars de la pau veritable són la justícia i aquesta manera particular de l’amor que és el perdó. 3. Però com es pot parlar, en les circumstàncies actuals, de justícia i, alhora, de perdó com a fonts i condicions de la pau? La meva resposta és que se’n pot parlar i se n’ha de parlar malgrat la dificultat que comporta, entre altres motius, perquè es tendeix a pensar en la justícia i en el perdó en termes alternatius. Però el perdó s’oposa a la rancúnia ia la venjança, no a la justícia. En realitat, la veritable pau és «obra de la justícia» (Is 32, 17). Com ha afirmat el Concili Vaticà II, la pau és «el fruit de l’ordre assignat a la societat humana pel seu fundador diví i que els homes, sempre assedegats d’una justícia més perfecta, han de dur a terme» (Constitució pastoral Gaudium et spes, 78). Des de fa més de quinze segles, a l’Església catòlica ressona l’ensenyament d’Agustí d’Hipona, que ha recordat que la pau, a la qual s’ha d’estendre amb l’aportació de tots, consisteix en la tranquil·lites ordinis, en la tranquil·litat de l’ordre (cf. De civitate Dei, 19, 13). La veritable pau, doncs, és fruit de la justícia, virtut moral i garantia legal que vetlla sobre el ple respecte de drets i deures, i sobre la distribució equànime de beneficis i càrregues. Però, com que la justícia humana és sempre fràgil i imperfecta, exposada a les limitacions i als egoismes personals i de grup, s’ha d’exercir i en certa manera completar-se amb el perdó, que guareix les ferides i restableix en profunditat les relacions humanes truncades. Això val tant per a les tensions que afecten els individus, com per a les de més general, i fins i tot internacional. El perdó de cap manera es contraposa a la justícia, perquè no consisteix a inhibir-se davant les legítimes exigències de reparació de l’ordre violat. El perdó tendeix més aviat a aquesta plenitud de la justícia que condueix a la tranquil·litat de l’ordre i que, molt més que un fràgil i temporal cessament de les hostilitats, pretén una profunda recuperació de les ferides obertes. Per a aquesta recuperació, són essencials tots dos, la justícia i el perdó. Aquestes són les dues dimensions de la pau que vull analitzar en aquest missatge. Aquest any, la Jornada Mundial ofereix a tota la humanitat, i especialment als caps de les Nacions, l’oportunitat de reflexionar sobre les exigències de la justícia i sobre la crida al perdó davant els greus problemes que continuen afligint el món, entre els quals hi ha, i no en darrer lloc, el nou nivell de violència introduït pel terrorisme organitzat. El fenomen del terrorisme 4. És precisament la pau fundada sobre la justícia i sobre el perdó la que és atacada actualment pel terrorisme internacional. Aquests darrers anys, especialment després de la guerra freda, el terrorisme s’ha transformat en una sofisticada xarxa de connivències polítiques, tècniques i econòmiques, que supera els confins nacionals i s’expandeix fins a abastar tothom. Es tracta de veritables organitzacions, dotades sovint d’ingents recursos financers, que planifiquen estratègies a gran escala, agredint persones innocents i sense cap implicació en les perspectives preteses pels terroristes. Emprant els seus mateixos sequaços com a arma llancívola contra persones inermes i desprevingudes, aquestes organitzacions terroristes mostren de manera esglaiadora l’instint de mort que les mou. El terrorisme neix de l’odi i engendra aïllament, desconfiança i exclusió. La violència se suma a la violència, a una tràgica espiral que contagia també les noves generacions, les quals hereten així l’odi que ha dividit les anteriors. El terrorisme es basa en el menyspreu de la vida de lhome. Precisament per això, no només comet crims intolerables, sinó que en si mateix, com a recurs al terror com a estratègia política i econòmica, és un autèntic crim contra la humanitat. 5. Hi ha, per tant, un dret a defensar-se del terrorisme. És un dret que, com qualsevol altre, s’ha d’atenir a regles morals i jurídiques, tant pel que fa a l’elecció dels objectius com dels mitjans. La identificació dels culpables ha de ser provada degudament, perquè la responsabilitat penal és sempre personal i, per tant, no es pot estendre a les nacions, a les ètnies oa les religions a què pertanyen els terroristes. La col·laboració internacional en la lluita contra l’activitat terrorista ha de comportar també un compromís especial en l’àmbit polític, diplomàtic i econòmic, per tal de solucionar amb valentia i determinació les situacions d’opressió i marginació eventuals que poguessin estar a l’origen dels plans terroristes. En efecte, el reclutament dels terroristes és més fàcil en els contextos socials on els drets són conculcats i les injustícies es toleren durant massa temps. No obstant això, cal afirmar amb claredat que les injustícies existents al món mai no es poden fer servir com a pretext per justificar els atemptats terroristes. A més, cal subratllar que entre les víctimes de la destrucció radical de l’ordre, com pretenen els terroristes, s’han d’incloure en primer lloc els milions d’homes i dones menys preparats per resistir el col·lapse de la solidaritat internacional. Em refereixo concretament als pobles del món en vies de desenvolupament, que ja viuen amb estrets marges de supervivència, i que serien els més dolorosament perjudicats pel caos global, econòmic i polític. La pretensió del terrorisme d’actuar en nom dels pobres és una falsedat palesa. No es mata en nom de Déu! 6. Qui mata amb atemptats terroristes cultiva sentiments de menyspreu cap a la humanitat, manifestant desesperació davant la vida i el futur; des d’aquesta perspectiva, es pot odiar i destruir-ho tot. El terrorista pensa que la veritat en què creu o el patiment patit són tan absoluts que el legitimen a reaccionar destruint fins i tot vides humanes innocents. De vegades, el terrorisme és fill d’un fonamentalisme fanàtic, que neix de la convicció de poder imposar a tothom la pròpia visió de la veritat. La veritat, en canvi, encara que se l’hagi assolit —i això sempre passa de manera limitada i perfectible—, mai no pot ser imposada. El respecte de la consciència dels altres, en la qual es reflecteix la mateixa imatge de Déu (cf. Gn 1, 26-27), permet només proposar la veritat a l’altre, al qual correspon acollir-la responsablement. Pretendre imposar als altres amb la violència allò que es considera com la veritat, significa violar la dignitat de l’ésser humà i, en definitiva, ultraixar Déu, del qual és imatge. Per això, el fanatisme fonamentalista és una actitud radicalment contrària a la fe en Déu. Si ens fixem bé, el terrorisme no només instrumentalitza l’home, sinó també Déu, fent-ne un ídol, del qual se serveix per als seus propis objectius. 7. Per tant, cap responsable de les religions no pot ser indulgent amb el terrorisme i, encara menys, predicar-lo. És una profanació de la religió proclamar-se terroristes en nom de Déu, fer en nom seu violència l’home. La violència terrorista és contrària a la fe en Déu Creador de l´home; en Déu que el cuida i l’estima. En particular, és totalment contrària a la fe en Crist, el Senyor, que va ensenyar als seus deixebles a pregar així: «Perdona les nostres ofenses, com nosaltres perdonem els qui ens ofenen» (Mt 6, 12). Seguint l’ensenyament i l’exemple de Jesús, els cristians estan convençuts que mostrar misericòrdia vol dir viure plenament la veritat de la nostra vida: podem i hem de ser misericordiosos, perquè ens ha estat manifestada la misericòrdia per un Déu que és Amor misericordiós (cf. 1 Jn 4, 7-12). El Déu que ens redimeix mitjançant la seva entrada a la història, i que mitjançant el drama del Divendres Sant prepara la victòria del dia de Pasqua, és un Déu de misericòrdia i de perdó (cf. Sal 103 [102], 3-4. 10-13). A tots els que objectaven que menjava amb els pecadors, Jesús els ha contestat: «Aneu, doncs, a aprendre què significa allò de: Misericòrdia vull, que no sacrifici. Perquè no he vingut a cridar justos, sinó pecadors» (Mt 9, 13). Els seguidors de Crist, batejats en la seva mort i resurrecció, han de ser sempre homes i dones de misericòrdia i perdó. Necessitat del perdó 8. Però, què vol dir concretament perdonar? I per què perdonar? Una reflexió sobre el perdó no pot evitar aquestes preguntes. Tornant a una reflexió que vaig tenir oportunitat d’oferir per a la Jornada de la Pau 1997 («Ofereix el perdó, rep la pau»), vull recordar que el perdó, abans de ser un fet social, neix al cor de cadascú. Només en la mesura que s’afirma una ètica i una cultura del perdó també es pot esperar en una «política del perdó», expressada amb actituds socials i instruments jurídics, en els quals la justícia mateixa assumeixi un rostre més humà. En realitat, el perdó és abans que res una decisió personal, una opció del cor que va contra l’instint espontani de tornar malament per malament. Aquesta opció té el seu punt de referència en l’amor de Déu, que ens acull malgrat el nostre pecat i, com a model suprem, el perdó de Crist, el qual va invocar des de la creu: «Pare, perdoneu-los, perquè no saben què fan» (Lc 23, 34). El perdó, doncs, té una arrel i una dimensió divines. Això no exclou, però, que el seu valor pugui entendre’s també a la llum de consideracions basades en raons humanes. La primera entre totes és la que es refereix a l’experiència viscuda per l’ésser humà quan comet el mal. Aleshores s’adona de la seva fragilitat i desitja que els altres siguin indulgents amb ell. Per tant, per què no tractar els altres com un vol ser tractat? Tot ésser humà abriga l’esperança de poder reprendre un camí de vida i no quedar per sempre presoner dels seus propis errors i de les seves pròpies culpes. Somia poder aixecar de nou la mirada cap al futur, per descobrir encara una perspectiva de confiança i compromís. 9. Quan acte humà, el perdó és abans que res una iniciativa de cada individu respecte als seus semblants. La persona, però, té una dimensió essencialment social, per la qual estableix una xarxa de relacions socials en què es manifesta a si mateixa: no sols en el bé sinó, per desgràcia, fins i tot en el mal. Conseqüència d’això és que el perdó també és necessari en l’àmbit social. Les famílies, els grups, els Estats, la mateixa comunitat internacional, necessiten obrir-se al perdó per posar remei a les relacions interrompudes, per superar situacions d’estèril condemna mútua, per vèncer la temptació d’excloure els altres, sense concedir-los cap possibilitat d’apel·lació. La capacitat de perdó és bàsica en qualsevol projecte de societat futura més justa i solidària. Per contra, la manca de perdó, especialment quan afavoreix la prossecució de conflictes, té enormes costos per al desenvolupament dels pobles. Els recursos es fan servir per mantenir la carrera d’armament, les despeses de les guerres, les conseqüències de les extorsions econòmiques. Així, arriben a faltar les disponibilitats financeres necessàries per promoure desenvolupament, pau, justícia. Quant pateix la humanitat per no saber reconciliar-se, quants retards pateix per no saber perdonar! La pau és la condició per al desenvolupament, però una veritable pau és possible només pel perdó. El perdó, via mestra 10. La proposta del perdó no es comprèn immediatament ni s’accepta fàcilment; és un missatge en certa manera paradoxal. En efecte, el perdó comporta sempre a curt termini una pèrdua aparent, mentre que, a la llarga, assegura un profit real. La violència és exactament allò oposat: opta per un benefici sense demora, però, a llarg termini, produeix perjudicis reals i permanents. El perdó podria semblar una debilitat; en realitat, tant per concedir-ho com per acceptar-ho, cal una gran força espiritual i una valentia moral a tota prova. Lluny de ser menyscapte per a la persona, el perdó la porta cap a una humanitat més plena i més rica, capaç de reflectir en si mateixa un llamp de l’esplendor del Creador. El ministeri que porto a terme al servei de l’Evangeli em fa sentir profundament el deure i alhora em dóna la força d’insistir sobre la necessitat del perdó. Ho faig també avui, sostingut per l’esperança de poder suscitar una reflexió serena i madura, de de cara a una renovació general, tant en els cors de les persones com en les relacions entre els pobles de la terra. 11. Meditant sobre el tema del perdó, caldria recordar algunes situacions tràgiques de conflicte, que des de fa massa temps fomenten odis profunds i lacerants, amb la consegüent espiral incontenible de tragèdies personals i col·lectives. Em refereixo, en particular, al que passa a Terra Santa, lloc beneït i sagrat de la trobada de Déu amb els homes, lloc de la vida, mort i resurrecció de Jesús, el Príncep de la pau. La delicada situació internacional convida a subratllar amb força renovada la urgència d’una solució del conflicte araboisraelià, que ja dura més de cinquanta anys, amb una alternança de fases més o menys agudes. El continu recurs a actes terroristes o de guerra, que agreugen per a tots la situació i enfosqueixen les perspectives, ha de donar pas finalment a una negociació decisiva. Els drets i les exigències de cada part seran tinguts degudament en compte, i regulats de manera equànime, si i quan prevalgui en tots la voluntat de justícia i de reconciliació. A aquests estimats pobles dirigeixo novament una invitació urgent a esforçar-se per arribar a una nova era de respecte mutu i d’acord constructiu. Comprensió i cooperació interreligiosa 12. En aquest gran esforç, els líders religiosos tenen una responsabilitat específica. Les confessions cristianes i les grans religions de la humanitat han de col·laborar entre si per eliminar les causes socials i culturals del terrorisme, ensenyant la grandesa i la dignitat de la persona i difonent una consciència més gran de la unitat del gènere humà. És un camp concret del diàleg i de la col·laboració ecumènica i interreligiosa, per prestar un servei urgent de les religions a la pau entre els pobles. En particular, estic convençut que els líders religiosos jueus, cristians i musulmans, han de prendre la iniciativa, mitjançant la condemna pública del terrorisme, negant a tots els qui hi participen qualsevol forma de legitimació religiosa o moral. 13. En donar testimoni comú de la veritat moral, segons la qual l’assassinat deliberat de l’innocent és sempre un pecat greu, a qualsevol lloc i sense excepcions, els líders religiosos del món afavoriran la formació d’una opinió pública moralment correcta. Aquesta és la condició necessària per edificar una societat internacional capaç d’assolir la tranquil·litat de l’ordre en la justícia i la llibertat. Un compromís d’aquesta mena per part de les religions no pot deixar d’endinsar-se a la via del perdó, que porta a la comprensió recíproca, al respecte i la confiança. El servei que les religions poden oferir en favor de la pau i contra el terrorisme consisteix precisament a la pedagogia del perdó, perquè l’home que perdona o demana perdó comprèn que hi ha una Veritat més gran que ell i que, acollint-la, pot transcendir-se a si mateix. Pregària per la pau 14. Justament per això, la pregària per la pau no és un element que «ve després» del compromís per la pau. Al contrari, és al cor mateix de l’esforç per l’edificació d’una pau a l’ordre, a la justícia ia la llibertat. Pregar per la pau vol dir obrir el cor humà a la irrupció del poder renovador de Déu. Amb la força vivificant de la seva gràcia, Déu pot obrir camins a la pau allà on sembla que només hi ha obstacles i obstruccions; pot reforçar i ampliar la solidaritat de la família humana, malgrat perllongades històries de divisions i de lluites. Pregar per la pau significa pregar per la justícia, per un adequat ordenament de les Nacions i en les relacions entre elles. També vol dir pregar per la llibertat, especialment per la llibertat religiosa, que és un dret fonamental humà i civil de tot individu. Pregar per la pau significa pregar per assolir el perdó de Déu i per créixer, alhora, en la valentia que cal en qui vol, alhora, perdonar les ofenses rebudes. Per tots aquests motius, he convidat els representants de les religions del món a acudir a Assís, la ciutat de sant Francesc, el proper 24 de gener, per pregar per la pau. Amb això volem manifestar que el genuí sentiment religiós és una font inesgotable de respecte mutu i d’harmonia entre els pobles; més encara, s’hi troba el principal antídot contra la violència i els conflictes. En aquests moments de profunda preocupació, la família humana necessita que se’ls recordin les raons segures de la nostra esperança. Justament això és el que volem proclamar a Assís, demanant a Déu Omnipotent —segons l’expressió atribuïda al mateix sant Francesc— que faci de nosaltres instruments de la seva pau. 15. No hi ha pau sense justícia, no hi ha justícia sense perdó: això és el que vull anunciar en aquest Missatge creients i no creients, els homes i dones de bona voluntat, que es preocupen pel bé de la família humana i pel seu futur. No hi ha pau sense justícia, no hi ha justícia sense perdó: això és el que vull recordar a tots els qui tenen a les mans el destí de les comunitats humanes, perquè es deixin guiar sempre en les seves greus i difícils decisions per la llum del veritable bé de l’home, en la perspectiva del bé comú. No hi ha pau sense justícia, no hi ha justícia sense perdó: no em cansaré de repetir aquesta exhortació a tots aquells que, per una raó o per una altra, alimenten a l’interior odi, desig de venjança o ànsia de destrucció. Que en aquesta Jornada de la Pau s’elevi des del cor de cada creient, de manera més intensa, la pregària per totes les víctimes del terrorisme, per les seves famílies afectades tràgicament i per tots els pobles a qui el terrorisme i la guerra continuen agreujant i inquietant. Que no quedin fora de la nostra pregària aquells mateixos que ofenen greument Déu i l’home amb aquests actes sense pietat: que se’ls concedeixi recapacitar sobre els seus actes i adonar-se del mal que ocasionen, de manera que se sentin impulsats a abandonar tot propòsit de violència i cercar el perdó. Que la humanitat, en aquests temps atzarosos, pugui trobar pau veritable i duradora, aquella pau que només pot néixer de la trobada de la justícia amb la misericòrdia. Vaticà, 8 de desembre de 2001. © Copyright – Llibreria Editrice Vaticana XXXV Jornada Mundial de la Pau 2002, No hi ha pau sense justícia. No hi ha justícia sense perdó | Joan Pau II (vatican.va)